A França, s’ha reobert la cultura però les fronteres continuen tancades en d’altres regions del món a causa de la pandèmia. Finalment, en aquest 7 de juny, és la kora de Sissoko i el viol·loncel de Segal els instruments que es barregen i s’eleven tranquil·la i majestuosament sobre el gran teatre gal·lo-romà. Com ja ho han fet abans dues vegades en disc i com ho fan al tema Jeu sur la symphonie fantastique (Joc sobre la simfonia fantàstica de Berlioz), amb el clarinetista Patrick Messina, al darrer àlbum de Sissoko, Djorou (No Format!, 2021), que en un esperit més col·lectiu que mai reuneix una multitud de músics de tots els horitzons: Salif Keita, la seva neboda i també intèrpret de la kora Sona Jobarteh, Camille, Oxmo Puccino, Piers Faccini i Feu! Chatterton.
Retornat de Bamako només cinc dies abans, el mestre actual de la kora juntament amb el seu cosí Toumani Diabaté, ens concedeix aquesta entrevista poca estona abans del seu concert. Malgrat la Covid, ha aconseguit gravar personalment amb els seus convidats cadascun dels títols de l’àlbum i ens explica el seu procès d’elaboració. En una conversa que posa de relleu com la música africana no es queda clavada únicament en una aproximació tradicionalista. I des que el seu pare Djélimady Sissoko i el seu oncle Sidike Diabaté van donar a conèixer al món sencer la kora a l’Ensemble Instrumental Nacional de Mali als anys seixanta i setanta. Una kora (encreuament d’arpa i de llaüt de 21 cordes), que ara Sissoko adapta tècnicament a les seves necessitats per confrontar-la a tot tipus de música (discografia al final de l’article).
Quan compta reprendre els concerts com a 3MA?
Si tot va bé, al Marroc les fronteres s’haurien de reobrir el 15 de juny. I, llavors, Driss El Maloumi podria viatjar. Però a Madagascar no hi ha encara data. Rajery, de moment, ens diu que està tancat.
Fa molt de temps que no actuen?
Des que la Covid va començar, no hem tornat a actuar junts… Però jo he fet concerts a França, encara que sense públic… Era una mica com a un teletreball, amb gent que ho veia des de la pàgina web. Així, he fet bastants concerts.
Perquè viu a França més que no pas a Mali…
Entre França i Mali. Però, de fet, més aquí perquè és on tinc el meu treball. I disposo d’una targeta de residència… Però faig bastantes anades i tornades, perquè a Mali em cuido també d’altres coses.
Vincent Ségal (que té Bumcello com a grup propi amb sonoritats més electròniques) és un dels músics amb qui treballa més sovint. No deu ser pas complicat cridar-lo a última hora per actuar com és el cas avui a Fourvière?
També depèn de la seva agenda. Però per a mi és fàcil perquè no es tracta pas d’una col·laboració com les altres. Jo el considero, ara, com a un germà. Ja fa quinze anys que estem junts, coneix perfectament tota la meva família. La seva família em coneix també a mi. Per tant, hem fet molts intercanvis. Quan parlem, trobem de seguida un compromís. I, si hi ha la possibilitat de tocar junts, ho aprofitem.
Tocaran temes nous?
Improvisem molt. Tenim moltes idees, i estem preparant nous projectes. Quan fem concerts, intentem provar aquests temes per al futur. I decidim després del concert. Depèn de l’atmosfera creada.
Ho gravaran?
No, si gravem ens agrada de fer-ho a la natura, a Mali. Però por al meu darrer àlbum era una mica complicat. I, per això, l’he fet a Europa. Era complicat anar a Mali amb la situació política de la Covid. Si no, tots els meus àlbums els gravo a Mali.
Catalunya Plural, 2024 
