S’ha acabat ja el curs polític? Doncs això sembla. És moment de recapitular i d’agafar energies per comprendre el que tornarà a començar en poques setmanes. Mateixos reptes i noves amenaces. Durant aquest any, en aquesta columna, he relacionat alguns productes audiovisuals amb l’actualitat política. Han aparegut per aquí l’Ala Oest de la Casa Blanca, Thanos i els herois de Marvel, Successor designat o la pel·lícula In Time, entre d’altres. Per sort, aquest curs acaba amb una excel·lent notícia: el govern espanyol ha concedit un indult parcial i condicionat als presos polítics catalans. Per fi han pogut dormir a casa seva, al costat de les seves famílies. Una bona notícia es miri per on es miri, que s’ha d’interpretar amb prudència i esperança a parts iguals.
La veritat és que avui no parlaré sobre Catalunya. Fa uns dies vaig anar al cinema a veure In the Heights, una pel·lícula dirigida per Jon M. Chu, produïda i creada per Lin-Manuel Miranda, autor del famós musical de Broadway, Hamilton. L’obra de Broadway és magistral perquè narra les peripècies vitals d’un dels federalistes pares dels Estats Units d’Amèrica. ‘Un altre musical?’, diran alguns pensant en El Rei Lleó o altres produccions similars. Hamilton té política, història, perspectiva crítica i hip-hop. És un musical rapejat, on personatges com George Washington -primer president dels Estats Units-, Aaron Burr -vicepresident de Thomas Jefferson- o el mateix Alexander Hamilton expliquen passatges de rellevància per a la fundació d’aquell país. Això sí, també hi ha espai per al drama: i és que el protagonista va morir en duel a pistola amb el vicepresident Burr.
Però Lin-Manuel Miranda no parla a In the Heights -traduïda a l’Estat espanyol com A un barri de Nova York– sobre històries llunyanes en el temps. Miranda s’aproxima a la seva pròpia història personal i a la realitat dels barris mixtos culturalment, on hi resideix majoria de població amb orígens a països llatinoamericans. Concebuda originalment com a musical -d’èxit-, aquesta pel·lícula planteja els somnis i les amenaces de les classes populars americanes. No sé avaluar la proposta en termes musicals -només sé que m’agraden els ritmes llatins i la barreja en clau d’hip-hop, pop i altres gèneres- però la part política és ben present.
No és pas casualitat que la política estigui present en l’obra de Miranda. Guanyador de diversos premis Tony, Grammy i fins i tot d’un Pulitzer, el seu pare Luis Miranda va treballar durant dècades com a consultor polític per a polítics demòcrates com l’actual líder de la majoria al Senat, Chuck Summer o l’excandidata presidencial Hillary Clinton. Potser per aquesta raó, In the Heights plasma a la perfecció els sentiments, el rebuig i les dificultats de viure al marge de la societat. A la pel·lícula, alguns personatges desitgen tornar a la terra dels seus pares -un somni idealitzat-, mentre que altres troben obstacles per a progressar a una terra que encara els és aliena. La gentrificació, els immigrants sense papers, el classisme o el racisme apareixen d’una manera o un altra en el film.
Les persones que hem hagut de marxar del nostre lloc d’origen ens sentim especialment interpel·lades per històries com aquesta. Emigrar no és una moda ni un capritx: és fruit de la necessitat i de la gana. En ocasions, als mitjans es parla d’immigrants com si no fossin persones, com si unes sigles poguessin condensar el drama de les seves històries personals. La correlació de forces actual ens obliga a defensar als immigrants dels ignorants que bramen odi i exhalen racisme. És la nostra responsabilitat reconèixer-nos com a demòcrates i com a defensors dels drets humans, però també ser conscients que no sempre hem tingut el privilegi de poder guanyar-nos la vida dignament prop dels nostres éssers estimats.
No cal oblidar d’on procedim ni tampoc enterrar els nostres orígens, encara que haguem d’abraçar noves realitats i fer compatible més d’una identitat. Jo tinc l’orgull de sentir-me, per complet, tant gallec com a català. Li dec molt al meu país d’acolliment, així com encara mantinc importants llaços afectius amb la terra dels meus pares. La pluralitat té moltes arestes, però en cap d’elles hauria de cabre l’odi al diferent.
El millor, per a aquest estiu, és gaudir de les cançons d’In The Heights, que aporten molt més -fins i tot políticament- que els que aixequen murs o estigmatitzen comunitats.
Catalunya Plural, 2024 
