La Catalunya contemporània és filla de la Catalunya de Jordi Pujol i de la coalició electoral que va governar el país durant vint-i-vuit dels quaranta-quatre anys d’història democràtica recent. Durant vint-i-tres anys (1980 – 2003) Jordi Pujol va construir de manera ininterrompuda la Catalunya convergent basada en un nacionalisme conservador d’arrels cristianes i amb elements propis de la socialdemocràcia liberal. En els anys d’Artur Mas (2010-2016), la formació política hegemònica a Catalunya va anar passant del nacionalisme conservador a l’independentisme de dretes, amb una clara fixació en el perjudici econòmic de Catalunya envers Espanya. En època de crisis, CiU va erigir-se de principal valedor de les polítiques d’austeritat i de l’ortodòxia econòmica (neo)liberal. Poc després va passar el que és per tothom conegut: la quantitat ingent dels casos de corrupció de CiU i la caiguda en la misèria d’un home que s’havia erigit en pare de tots els catalans. S’havia destapat el gran engany. El partit que havia representat majoritàriament Catalunya es va fer miques, i, amb ell, la identitat de tants catalans i catalanes que havien dit, amb orgull: “Jo, sóc català. Jo, sóc de Convergència i Unió”.
El Procés d’independència va ser útil pels interessos polítics d’una formació que vivia la seva pròpia perestroika, ja que permetia poder traslladar un aparell polític (abans gloriós, ara tòxic) en un “nou” projecte, però mantenint-ne gran part dels seus integrants. Molts dels dirigents de Junts per Catalunya d’avui han seguit aquest camí: Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn. Fins i tot molts d’aquells que han aconseguit presentar-se com a “cares noves” acumulen una llarga experiència política que es remunta en els temps del “gran pare”, com pot ser el cas de Jordi Puigneró, que s’inicià amb càrrecs l’any 2003 en el seu municipi, Sant Cugat del Vallès.
Des que la federació electoral de CiU va saltar pels aires els diferents analistes polítics ens hem referit al conglomerat de les múltiples marques electorals com a “espai postconvergent”, i ho hem fet principalment per dos motius: el primer, perquè la laxitud del terme és útil a l’hora de definir un espai encara en mutació. El segon, per deixar palès la continuïtat entre què representava CiU llavors i què representa, per exemple, Junts per Catalunya avui. Però passen els anys i una constatació es va fent més evident: l’espai postconvergent no es troba allà on se l’esperava. Junts per Catalunya ha sigut incapaç de mantenir el seu electorat, i, aquest, ha anat migrant a diferents formacions polítiques. Fruit d’aquestes migracions, els partits receptors s’han avingut a modificar alguns aspectes del seu discurs per tal d’acollir els vots orfes de l’antiga Convergència, tot provocant que no es pugui parlar de Junts per Catalunya com el veritable – únic – hereu de CiU.
Quines formacions polítiques, doncs, són avui en dia portadores de l’herència de CiU en algun dels seus aspectes simbòlics, discursius i programàtics?
El PSC d’abans…
En aquells temps on CiU manava per decret, els socialistes eren l’alternativa d’esquerres. Si bé és cert que també existia – i existeix – Iniciativa per Catalunya els Verds (ICV), i que l’esquerra que podríem anomenar “radical” no acceptaria que un partit socialdemòcrata com el PSC pogués veure’s representat en tal etiqueta, només pel sol fet de ser l’antagonista d’un partit de tall conservador com era CiU, allò que volia projectar exigia ressaltar la essa de la paraula socialistes. Aquesta esquerra del PSC es bifurcava en dues sensibilitats diferents que van ser representades pels dos presidents socialistes que ha tingut Catalunya: Pascual Maragall i José Montilla. La primera, associada a una certa intel·lectualitat burgesa hereva de la tradició política del PSUC. La segona, vinculada a l’onada migratòria del sud d’Espanya que Catalunya va rebre durant la dècada dels 60 i 70 i a un imaginari relacionat amb l’emancipació de la classe obrera.
Però l’arribada amb força del moviment independentista, i l’emergència d’un partit a l’esquerra del PSC amb una potència major que la que mai havia tingut ICV (parlem de Podemos, és clar) van desubicar completament el PSC, que va anar perdent suports de manera gradual. Dels 52 diputats que obtingué Maragall l’any 1999 només li quedaven 16 al PSC d’Iceta l’any 2015. L’any 2017 en van guanyar un mes, i es van quedar en 17 diputats. Això passava al desembre, menys de dos mesos després de l’u d’octubre i de la pitjor crisi política i territorial entre Catalunya i Espanya en la història democràtica recent. Amb Artur Mas (última gran figura del pujolisme) a la paperera de la història, i amb Carles Puigdemont exiliat a Bèlgica, el llegat polític de CiU es descomponia ràpidament. Una part d’aquest espai va anar a parar pel PSC, que sense poder-se erigir en representació de l’esquerra va veure l’ocasió d’ocupar un dels molts espais buits que deixaria ara ja sí, el món postconvergent.
Orde i seguretat
La premissa és senzilla. CiU, com a partit hegemònic de Catalunya, incorporava en les seves tres lletres un conjunt de discursos que sentien còmodes en la “Casa gran del Catalanisme”: nacionalistes de dretes, socialdemòcrates, liberals de classe alta, cristians -catalans de l’opus dei, i, també, part de les generacions venidores d’arreu que veien en l’esperit del pare el camí a seguir per tal que els seus fills i filles poguessin ser vistos en el futur com a ciutadans de primera. Però a banda de tot això, CiU era, sobretot, un partit d’ordre que protegia els interessos de la burgesia propietària i que, a diferència dels partits d’esquerres, no tenia cap contradicció a l’hora de gestionar i defensar els cossos policials. Per exemple: si s’havia de fer fora els joves acampats a plaça Catalunya durant el 15M i titllar-los de bruts, es feia. L’imperi convergent comptava amb dos dels principals diaris (La Vanguardia i l’Avui) que feien de braç ideològic d’unes idees afins també als interessos de les elits econòmiques al capdavant d’ambdós grups editorials. CiU era – en l’imaginari de molts i moltes –, la garantia d’una vida ordenada que demandava l’establishment empresarial. Junts per Catalunya, així com les formacions prèvies de l’espai postconvergent, no han sigut capaces de mantenir el discurs de l’ordre. Volen, però no poden. Tot i que orgànicament, l’actuació al capdavant de la Conselleria d’Interior en mans com les de l’actual de Miquel Samper segueixen amb la tradició d’alinear-se amb el discurs policial a ulls clucs, en l’àmbit del discurs públic, tenir un president de la Generalitat com Quim Torra que les hi diu als CDR que “apretin”, deslegitima tota possibilitat de representar aquest ideal de societat ordenada. Tant es val que després d’animar-los a “apretar”, la mateixa Generalitat es presenti com a acusació particular.
La sensació d’imprevisibilitat és enemiga del discurs d’ordre. Això és el que transmet Junts per Catalunya, i el PSC no ha desaprofitat l’oportunitat per a omplir el buit que han anat deixant. A mesura que es feia palès la impossibilitat de l’espai postconvergent d’heretar el monopoli polític de l’ordre, els socialistes de Catalunya han anat veient l’oportunitat de fer-se’l seu en una operació que s’ha anat gestant a dos nivells diferents. El primer, postulant-se com a garantia de “controlar” la suposada pulsió pel desordre de l’esquerra parlamentària. L’exemple més paradigmàtic d’aquest cas el trobem a l’Ajuntament de Barcelona: abans de l’arriba d’Albert Batlle, exdirector dels Mossos d’Esquadra actual responsable de seguretat, les campanyes mediàtiques contra la gestió policial d’Ada Colau eren constants. Durant uns mesos es va gestar una sensació d’inseguretat a la ciutat que, tot i no correspondre’s amb les dades disponibles, sí que afectava la percepció que els ciutadans tenien d’aquesta, i és que el discurs sovint no n’entén d’empirisme. Es mou per uns terrenys més gasosos, i, tot i això, el discurs produeix efectes, provinguin d’on provinguin. Mitjans com els anteriors citats van aturar les seves campanyes de cop. Avui, a Barcelona, ja no es parla tant d’inseguretat. Una victòria pels socialistes.
Moderació i economia
La segona de les estratègies dels socialistes per fer-se amb aquest pedaç del món simbòlic convergent es relaciona amb el seu posicionament respecte de l’economia. Amb Podemos estrenyent per l’esquerra, i amb una dreta obertament neoliberal (C’s-PP-VOX), els socialistes han aconseguit situar-se en el terreny discursiu de la moderació empresarial. Un camí que li comporta algunes contradiccions ideològiques i alguns costos electorals a la família socialista, però que, en última instància, els hi compensa. L’exemple més clar en aquest sentit el trobem en la negativa d’avalar la Llei catalana dels lloguers que, fins i tot – paradoxes de la vida –, va ser aprovada (amb esmenes, reticències, i debats interns) per Junts per Catalunya. Cal afegir, també, que si bé l’existència de Podemos ha obligat els socialistes a ressituar-se, encara més important ha estat l’oportunitat de captar exvotants convergents que s’ha anat quedant a fora durant els darrers anys de Procés. Parlem dels votants de classe mitjana – alta, no independentistes i tampoc massa nacionalistes – que habitaven plàcidament en el partit de Jordi Pujol. Molts d’aquests votants que van mirar amb escepticisme el gir d’Artur Mas i que posteriorment van fugir cames ajudeu-me l’octubre del 2017, han anat a parar al PSC. Certament, no s’hi acaben de sentir còmodes. Incomoda l’herència obrerista, i incomoda una manera de fer que no identifiquen nítidament amb la idiosincràsia catalana empresarial. Però per aquest votant, saltar de CiU a l’actual PSC és l’opció menys dolenta, i l’única que pot garantir el context econòmic de “moderació” que tant anhelaven.
Voltes que fa la vida: el PSC, l’antagonista històric de CiU, és avui una de les formacions hereva d’una part important del seu electorat.
Catalunya Plural, 2024 
