Aquest mes de juliol, del 5 al 25 de juliol, finalment s’arriba a aquesta xifra rodona de la mà d’un Olivier Py, a qui en conseqüència han renovat per un any més fins al 2022 la direcció del festival. Que s’encavalca amb multituds de convocatòries que vénen retardades de mesos anteriors. Però la programació es presenta igual d’ambiciosa i estimulant sota el profètic lema de Se souvenir de l’avenir (Recordar-se de l’avenir).
I entre aquests demiürgs, s’hi troben la madrilenya Angélica Liddell i el valencià Marcos Morau. La primera estrena Liebestod. El olor a sangre no se me quita de los ojos. Juan Belmonte, que ja s’havia anunciat l’any passat i que es veurà al Teatre Lliure, dins el Grec barceloní, del 23 al 25 de juliol. I el segon, una adaptació amb la seva companyia La Veronal al Pati d’Honor del Palau dels Papes del Sonoma que es va donar a conèixer precisament al Grec reconfigurat del 2020 i que tancarà el festival de la Provença. Hem parlat amb ambdós, amb Morau personalment a la Biennal de Dansa de Lió. I amb Liddell per correu electrònic, amb unes respostes que com ja és habitual en ella no deixaran ningú indiferent.
“Mai no he entès què significa viure. M’ha sobrat la vida, m’he venjat de la vida. Si em quedava alguna resta d’afecció, ha desaparegut amb la mort dels meus pares. Tot ho veig des d’aquest dol, des del no res. S’ha destruït per complet qualsevol partícula de vanitat, d’ego. No em queda res”. Així ens respon Angélica Liddel (Figueres, 1964) a la nostra pregunta sobre el díptic Una costilla sobre la mesa, en les seves versions Madre i Padre que evoquen la mort dels seus progenitors amb només tres mesos de diferència.
Les estava escenificant a principis del 2020 amb d’altres artistes com el cantant Niño de Elche, el realitzador Oliver Laxe o el ballarí Ichiro Sugae, just quan el primer confinament va obligar a suspendre la gira mundial. Formava part de la seva nova Trilogía del luto, perquè Liddell acostuma a agrupar espectacles i llibres en treballs conceptuals de tres en tres. La gira es reprendrà a la tardor a Madrid, Amsterdam i Montpeller, però no de moment a Jerusalem i Nova York com estava previst.
Ara, tampoc és que el confinament l’hi hagi canviat excessivament el seu plantejament de les obres ni la seva vida. En un to més esperançat, ens parla de la gènesi ajornada de Liebestod. El olor a sangre no se me quita de los ojos. Juan Belmonte, que ja estava programat per estrenar-se al Festival d’Avinyó de l’any passat. “La diferència és que ara és l’obra d’una dona enamorada, això ho va canviar tot, es va convertir en una ofrena i Juan Belmonte va passar a ser-ne l’eix. El confinament no ha influït en absolut. Ha influït el temps, les obres es transformen gràcies al temps. Una obra és igual a la seva quantitat de temps més experiència de vida”.
Catalunya Plural, 2024 
