“Jo només vull que ningú més hagi de passar per això”, diu Vanesa abans de trencar a plorar i amagar-se al centre de 20 braços entrellaçats dels seus deu amics i amigues. Totes aquestes persones s’agafen, es recolzen i llueixen, com una sola, la mateixa samarreta: Justícia per a Samuel.
Vanesa assegura que estava a l’altre costat d’una trucada de vídeo quan es va produir la brutal agressió a aquest jove a la Corunya. Ara mateix, totes les línies de recerca estan obertes i encara no s’han produït detencions. Ella explica que va escoltar els crits de la seva nòvia, els cops a Samuel i, després, un llarg silenci seguit d’una espera infinita per intentar recontactar amb algun dels seus amics. Segons denuncia, un jove li va pegar al crit de ‘maricón’ per tornar, al cap d’uns minuts, amb uns altres 12 amics. Samuel, de 24 anys, no va sobreviure a aquesta nit.
Aquest dilluns, a les samarretes que porten els seus amics amb el seu rostre, llueix també una bandera arc de sant Martí i la frase ‘els teus amics t’estimem’. A l’esquena, la ràbia pren forma de hashtag: #JusticiaParaSamuel
Més de 540.000 tweets li donen vida. També milers de concentracions a tota Espanya i el ressò del seu nom a places, carrers i avingudes que, fa tan sols set dies, s’omplien de color, diversitat i orgull. «El que et diuen quan et maten, importa», es podia llegir en altres cartells que miraven cent anys enrere, quan van assassinar a Lorca. En aquestes altres places es van desencadenar càrregues policials.
A la Corunya, el cel gris acompanya l’estat d’ànim general, ombrívol però no capcot. La pluja cau forta a l’inici de la concentració però amaina lleugerament quan la multitud comença a aplaudir com si, en certa manera, decidís donar una treva a qui ja ha tingut prou. NO A L’HOMOFÒBIA, L’HOMOFÒBIA MATA i JUSTÍCIA PER SAMUEL ressonen a les parets de la plaça de María Pita, davant del Concello de La Corunya. “Són sempre les mateixes rajades, sempre ataquen de nit perquè els molesta que ens atrevim a vestir i ser com som mentre ells han d’actuar des de les ombres per intentar impedir-ho”, expliquen des del micròfon representants de les associacions ALAS (Asociación pola Liberdade Afectiva e Sexual) A Coruña i AVANTE LGTB+, organitzadores de l’esdeveniment juntament amb altres entitats feministes i LGTBIG+ de Galícia,
A poc a poc, comença el recompte. “La setmana passada, agressió homòfoba a una parella. Aquest cap de setmana, un assassinat. I quan encara estem plorant per Samuel, cremen una bandera. ¡COVARDS, LGTBfòbics de merda!”. I el públic esclata, gairebé literalment. La pluja para de cop.
L’emoció és palpable i una cantant pren el micròfon amb What ‘s going on de 4 Non Blondes. Les amigues i amics aixequen els braços visiblement emocionats en senyal d’agraïment i el públic els correspon imitant el gest. S’apropen el més a prop que el protocol COVID permet i somriuen com vam somriure en aquestes èpoques pandèmiques, amb la mirada. “Nosaltres ens donem suport, ens tindran al davant”. Aplaudiments i llàgrimes en aquest orgull atípic: «No podran amb nosaltres».
Escalada de violència i LGTBIfòbia
«Ha estat un cap de setmana bastant negre per al col·lectiu. No ha estat només el de Samuel -que evidentment ha estat el més greu- …però estem consternades”, diu compungida Ana G. Fernández, presidenta d’ALAS A Coruña. Es refereix a l’agressió d’una dona trans a Santiago de Compostel·la per un home d’uns 30 anys, segons ha denunciat l’associació Avante LGTB+ Compostela a les xarxes socials.
Dies abans, saltava als mitjans la reacció del llogaret de Cabo de Cruz (Boiro) al vandalisme homòfob que va patir un dels seus veïns per posar la bandera del col·lectiu LGTBI a la seva finestra en el Dia de l’Orgull. I el maig, un menor denunciava haver estat víctima d’una agressió homòfoba a Vilagarcía de Arousa per passejar de la mà amb un noi.
No són els únics casos recents. Hi ha hagut agressions a Catalunya, País Basc, Comunitat de Madrid, País Valencià… “Aquests dies totes ens hem aturat un moment a pensar i totes ens hem acollonit perquè podíem haver estat qualsevol de nosaltres. Les persones que tenim ploma sempre posem la cara des del moment que posem un peu al carrer. Tenim els nostres mecanismes de supervivència per a bregar amb tot això”. Ana G. Fernández es regira. “No pot ser que la ploma ens porti a la mort . Això no pot tenir cabuda, en cap país, en cap societat”.
“És moment perquè aquesta societat recapaciti i les organitzacions LGTBI no estem més que per seguir treballant i repetint que no adoctrinem sinó que eduquem en drets humans, en diversitat, en igualtat”, diu en referència als missatges abocats per la ultradreta. “Per als col·lectius és clar que continua havent homofòbia perquè si no, no existiríem. La nostra missió és desaparèixer, tant de bo arribi el dia en que no hàgim d’existir perquè ja estigui tot fet”.
Banderes arc de sant Martí saltejades: reaccions i impacte social
Des del cas de Samuel, cada vegada més persones de la ciutat han expressat la seva por a les xarxes i moltes han publicat com els seus familiars els coarten perquè no mostrin els seus afectes en públic per por a patir agressions. Entre les milers de persones que ocupen la plaça de María Pita, les banderes només són punts escampats en la multitud però no són, ni de bon tros, una massa homogènia de color.
“Jo he tret la bandera ja en arribar a la plaça, em fa por portar-la pel camí. És més, en arribar he vist poques i m’ha costat treure-la de la bossa”, confessa una noia d’uns 16 anys. A la pregunta de si ha patit agressions homòfobes, diu que “les típiques” mentre mira als seus amics i amigues que assenteixen. “Em vaig tallar els cabells i em deien bollera a l’institut i es ficaven amb mi. O, per exemple, quan vaig sortir de l’armari que em deien que em podia haver quedat dins… però bé, res greu”, diu traient-li ferro. Una tercera jove del grup es queda callada fins que tímidament aixeca la veu: “A mi em va costar molt posar la bandera a la meva finestra de casa. Em feia por que passés alguna cosa dolenta”.
A l’altre costat de la multitud, una noia de vint anys fa servir la bandera de la llibertat de capa. “A mi em fa por, sí. I la meva mare m’ha dit que tingui molta cura i que no vagi amb la meva xicota pel carrer de la mà… la veritat és que tinc sort perquè tinc menys ploma i se m’ha nota menys però als meus amics, per exemple, se’ls nota més i tots han tingut algun atac, més o menys greu”.
Mentrestant, un grup d’homes ja en la quarantena mira de reüll. “Nosaltres por? Què va, ja m’insultaven a l’escola i ja ho he superat. Si no em feia por llavors, no me’n donaran ara”, riuen mentre s’allunyen. Elles no riuen. De lluny una noia observa l’escena. Li pregunto per la seva bossa de colors, per Samuel i per les seves pors. “No tinc por i vull educar el meu fill en aquesta llibertat i respecte. El meu germà és gai i vull que el meu fill entengui que el seu oncle és el seu oncle al marge de qui estimi. Tot i que sé que quan li pinto les ungles al meu fill, per exemple, acabarem tenint embolic a l’escola”.
Totes les persones del col·lectiu LGTBIQ+ entrevistades reconeixen haver patit algun tipus d’agressió.
Catalunya Plural, 2024 
