El temps escolar sol ser de tancament institucional, majoritàriament sedentari i condicionat per les urgències que cal atendre, encara que amb freqüència es prescindeixi del que realment és important. El temps estiuenc, per contra, és sinònim d’obertura, de nomadisme i de lentitud. El kairos, entès com a gaudi plaent, substitueix el cronos, el control disciplinat i accelerat de qualsevol rutina i activitat. ¡Què bé ho explica Carl Honoré a Elogio de la lentitud (2006) o a Bajo presión (2008)! En aquesta nova estació s’aparquen les presses: a l’hora d’assistir a un curs de formació, de llegir un llibre o simplement de prendre’s un bany o asseure’s en una taula, quan el menjar s’allarga en animoses o reposades tertúlies a l’empara de qualsevol ombra protectora o de la frescor de la nit. Moments de trobada i de retrobament que enguany, després de tant de confinament, adquiriran una dimensió especial.
Però de totes aquestes activitats n’hi ha una especialment plaent que s’efectua en grup o de manera solitària: caminar. Una experiència cognitiva, social, estètica, física i sensorial. Perquè en aquesta pràctica es posa el cos, s’activa la ment i es mobilitzen tots els sentits. Això succeeix en grans viatges a països exòtics a la manera dels romàntics, però també en qualsevol racó de la naturalesa o en l’asfalt de les més diverses ciutats. Alguns geògrafs, com Pau Vila, sostenien que la geografia es fa amb els peus, i alguns educadors de la Institución Libre de Enseñanza, com Manuel Bartolomé Cossío, en els seus viatges a la serra madrilenya van ensenyar a mirar la natura. I, si ens traslladem a la ciutat, ens ve a la memòria la imatge de Charles Baudelaire i de Walter Benjamin, del vianant sense rumb, que experimenta la ciutat sense cap altra intenció que el fet de deambular o vagarejar de manera diletant. Qui vulgui aprofundir en aquest camp, recomanem el documentat assaig de Jordi García Ferrero Caminar, experiencias y prácticas formativas (2014).
Aquest text és un adeu definitiu a la meva col·laboració en el Diari de l’Educació, en el qual he escrit des dels seus inicis. He gaudit un munt en aquest bell i complex camí de l’educació, però ara la vida discorre per altres viaranys i altres rutes del desig
L’observació calmada i no programada, aliena al turisme accelerat i de masses, permet acostar-se d’una altra manera al paisatge: escoltar la veu de la natura, els sorolls i els silencis, percebre les formes i evolució de plantes i arbres segons les èpoques de l’any i de l’impacte dels fenòmens meteorològics, la convivència més o menys harmònica entre les diverses espècies, els efectes de la petjada humana o imaginar futurs possibles d’acord amb un desenvolupament ecològic sostenible o insostenible. I quan ens perdem per la ciutat, descobrim zones amagades o ocultes i ens deixem sorprendre per l’imprevist i imprevisible: els seus batecs canviants al llarg del dia, les olors del mercat o d’una cuina, les converses que agafem al vol, les gambades o les mirades de les gents, el pols de la seva vida quotidiana. La capacitat de sorpresa aflora quan descobrim per primera vegada una ciutat, però la curiositat i fascinació no minva en absolut –fins i tot diria que creix– quan la visitem repetidament: perquè mai veiem el mateix, la nostra mirada s’enriqueix i sorgeixen noves preguntes. Preguntes i més preguntes, és així com creixem més sòlidament i feliç. Per camins traçats o per traçar, perquè com diu el gran poeta Antonio Machado: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.
Aquesta no és únicament la meva última col·laboració d’aquest curs, sinó que és un text d’adeu definitiu a la meva col·laboració en el Diari de l’Educació, en el qual he escrit des dels seus inicis. He après i he gaudit un munt en aquest bell i complex camí de l’educació, però ara la vida discorre per altres viaranys i altres rutes del desig. Gràcies, moltíssimes gràcies per acompanyar-me durant aquest temps. Que tingueu un bon estiu, ple de salut i felicitat.
Catalunya Plural, 2024 
