La victòria de l’equip femení de futbol del Barça fent-se seva la copa de la Champions League d’aquest any ha situat les dones esportistes d’elit en el punt de mira.
Però tots els podis i medalles són sempre el cim d’un iceberg que oculta una gran immensitat que no es veu. Moltes hores d’entrenament, sacrificis i renúncies, però també prejudicis que esdevenen barreres que deixen sota la punta de l’iceberg més possibles referents femenins en l’esport per la poca atenció de patrocinadors i, per tant, mediàtica a les dones en disciplines com el futbol, fins i tot a primera divisió.
Des de l’Associació Esportiva Ciutat Vella del barri barceloní del Raval van veure necessari que aquesta realitat aflorés socialment. Tot i ser entitat esportiva, segons explica el seu responsable, Sergi Cobas, senten “la responsabilitat de donar visibilitat a l’esport femení”. Són una entitat sense ànim de lucre que va néixer l’any 1986 per dinamitzar amb activitats de lleure esportiu, en sessions extraescolars, conjuntament amb les escoles del barri, i en pistes municipals del districte per a tothom. Tenen diferents projectes de futbol, bàsquet i voleibol, entre altres esports i el seu projecte contempla fer les pistes accessibles a diferents col·lectius.
Amb la voluntat ferma de trencar estereotips de gènere, el curs 2018-1019 van posar en marxa la iniciativa MediaSport Jove. El seu objectiu és promocionar i fer visible l’esport femení sense prejudicis ni estereotips i amb perspectiva de gènere, davant de la poca repercussió mediàtica que presenta aquest col·lectiu en l’actualitat esportiva als mitjans de comunicació. És un projecte de caràcter comunitari que implica noies i joves voluntàries de 12 a 18 anys dels instituts del Districte de Ciutat Vella en la participació i organització d’un grup de creació i difusió de contingut audiovisual, focalitzat en la situació actual de la dona en l’àmbit esportiu, i més concretament en l’esport base femení al districte.
Joves que s’expressen
Dins d’aquesta iniciativa d’empenta veïnal ha nascut “Som marimachos”, un documental que dona veu a qui més coneix aquesta realitat, que són les pròpies noies esportistes. Una càmera de vídeo a les seves mans, i la llibertat de poder expressar qualsevol inquietud han esdevingut una poderosa eina perquè enfoca preocupacions reals, concedeix el protagonisme a idees, reivindicacions, patiments i esperances d’aquest jovent que sovint, a més, la societat ignora o redueix a la mínima expressió tractant-la com a generació perduda.
Irene Olmos ha dirigit el documental. Ella ha viscut i viu en primer pla els judicis per raó de gènere i biaixos discriminatoris des de les seves classes a Primària i a l’ESO, on imparteix audiovisual, la descompensació que sempre acaba afectant nenes, noies i dones a qualsevol edat, en moltes temàtiques, i que és especialment visible en el món de l’esport.
Per això quan li varen proposar la idea de crear un documental que deixés en evidència els prejudicis reals que viuen els equips esportius femenins, la Irene va donar el seu sí rotund. “És molt interessant reunir noies joves per parlar de desigualtats, i concretament en el món de l’esport”, diu Olmos.
‘Som marimachos’ ofereix una radiografia de la situació actual de la dona dins l’esport i les desigualtats que encara hi ha. Ens endinsa en una realitat que segueix reproduint molts estereotips de gènere des de la pràctica esportiva escolar fins a l’etapa professional.
Picant a les portes d’escoles i instituts a la recerca de noies interessades, van sorgir les protagonistes i artífex del documental. La Tassnim El Midouli, de 16 anys, i alumna de l’Escola Vedruna Àngels, del Raval, no va dubtar en apuntar-s’hi. “Des de ben petites hem vist que al pati són els nois que juguen a futbol, a lo bèstia, i tu com a noia sents la por de participar-hi perquè et critiquin, por a rebre comentaris que ofenen. Quan jugues i falles, et critiquen per ser dona”. La Tassnim ha jugat sempre a futbol, en un equip del barri de les Drassanes, i més recentment a rugbi al camp de La Foixarda. “L’esport és molt important a la meva vida, me la complementa, aprenc molt d’ell, per exemple a coordinar-me, però com a dedicació professional no me’l plantejo perquè no hi ha les mateixes oportunitats per a les dones que per als homes”, diu. Per començar, explica, “els equips de menys edat són mixtes, però a l’ESO et separen i, com que ja no hi ha moltes dones, s’acaba deixant per falta de participació”.
Participar en el documental li ha resultat molt enriquidor. “He après tantes coses… Amb la idea del reportatge ja em sentia identificada, però parlar amb professionals m’ha donat molts punts de vista. Jo que pensava que ho sabia gairebé tot, i no sabia res”, comenta la jove estudiant de Batxillerat Social, i amb intenció de matricular-se després en Administració i Gestió de l’Empresa.
L’Ariadna Fuentes és una altra de les protagonistes del documental. “Agafar una càmera, gravar, ser entrevistada i entrevistar, tot això ha estat una experiència vital per a mi. He trobat una família, un lloc on res del que jo pensava és exagerat. Coses que havia pensat, potser és massa, perquè ho deies i et deien que estaves boja, doncs ara sé que no era res exagerat”, expressa. Des de primer de Primària ha jugat a bàsquet, el crossfit és el que practica des de fa més anys i també ha fet halterofília. “Em venia molt de gust participar en el documental perquè el feminisme és el que em mou”, diu. I quan el va veure acabat es va emocionar. “Em sembla un pas superimportant. Jo que sempre he estat ficada en l’esport i m’he trobat en situacions que m’han fet viure moments de ràbia. Però sempre penses, com ho puc canviar jo això? Què puc fer a la meva edat? I se’m va presentar aquesta oportunitat, perquè l’associació del Raval va venir al cole”, relata l’Ariadna.
Marimachos?
La tria del títol del documental fa diana en l’expressió que ha volgut sempre ser l’insult de les dones que destaquen per la força i resistència, el menyspreu de l’esforç i fortalesa física. “Per mi marimacho ja no és una paraula que em pugui ofendre, al contrari, m’empodera”, diu l’Ariadna Fuentes. “Amb les participants al documental, hem après a repensar un significat, en positiu de marimacho, ens hem fet nostra la paraula, i amb orgull, de la mateixa manera que ens vestim de la manera que volem”, afegeix la directora del documental, Irene Olmos. “Al mateix temps que cridem l’atenció, amb aquest títol, l’alliberem del tabú, que no ens afecti, en no donar-li el valor que se li ha volgut donar negativament a l’expressió, nosaltres trenquem amb això”, exposa Olmos.
Segons explica el director de l’Associació Esportiva Ciutat Vella, Jordi Ivorra, “el documental vol destacar la importància de les referents femenines en una societat patriarcal amb una representació professional femenina cada cop més gran, i amb la força suficient per trencar aquestes barreres”.
La victòria del Barça femení també ajuda. “Sento que les pobres noies porten molts anys de treball, que l’evolució social de la perspectiva de gènere va molt a poc a poc, i em fa ràbia que no hagi passat abans aquesta visibilització dels equips d’elit femenins, però igualment ara la seva victòria ajuda i molt”, exposa l’Ariadna Fuentes.
A casa de la Tassnim van seguir el partit de la final de la Champions. “Un mèrit així que es va fer viral ens fa pensar que potser sí que tenim oportunitats de fer com elles, fer el que ens agrada. Va ser un moment molt inspirador i l’equip del Barça és ara referent per a moltes nenes petites. Va ser molt bonic”, diu la jove. Però també ella destaca el cost d’aquesta visibilització. “Els mitjans són un pilar molt important. Els minuts per a l’esport femení sempre són menys i això ens en fa veure pocs referents, quan és important, sobretot per a noies petites que poden pensar que l’esport femení no porta enlloc. I, d’altra banda, ja ho hem vist ara amb la victòria del Barça, les dones hem de fer un doble treball, ser les millors per poder ser considerades pels mitjans”, afegeix la Tassnim.
En opinió d’en Sergi Cobas, de l’Associació Esportiva Ciutat Vella, amb el triomf del Barça femení “veus que la cosa avança, però no ens volem quedar en això”. Coneixent la realitat de prop, apunta: “És un pas endavant el que està passant, però cal continuar lluitant contra els sostres de vidre. Manquen dones en posicions de direcció i la diferència salarial entre esportistes d’elit és molt gran, fins fa molt no s’ha aconseguit el primer conveni laboral per a elles, per no considerar-les esportistes professionals. També ens interessa consolidar referents que puguin ser entrenadores d’altres noies més petites. Hi ha molt a canviar”, concreta Cobas.
Crida a enriquir el debat participant-hi
Per tot això, des de l’entitat que el Sergi Cobas representa, al Raval, volen aprofitar el documental ‘Som Marimachos’ per aplegar més noies que participin en les reunions que setmanalment fan –dijous a la tarda- com a espai d’intercanvi de la realitat i de manera autònoma cada persona, plantejant nous objectius per aquesta necessària tasca de neteja d’estereotips, en general, però més centrats en el terreny esportiu.
“De moment, fins a final de curs han estat projectant el documental en instituts i escoles amb la presència dels alumnes amb els que van fer col·loqui posterior, interpel·lant sobre el que han vist”, explica Cobos. També es va facilitar tant a l’alumnat com al professorat els links del tràiler i l’associació per rebre el feedback i en fessin difusió a les xarxes. “Sobretot pensem en la importància del traspàs generacional de la consciència i l’activisme sobre la igualtat de gènere, per això ens adrecem especialment a alumnes de 3r i 4t d’ESO, que puguin venir al nostre espai i xerrar de les seves inquietuds, ajudant a donar forma a una resposta constructiva per trencar la desigualtat”, afegeixen des de l’associació.
Però també saben, com exposa la Irene Olmos, que “a nivell educatiu calen suports”. Des de la seva pròpia experiència, considera que “no només caldria formar el professorat amb perspectiva de gènere, es necessita també suport des de dalt, perquè depenent de l’escola costa molt aconseguir canvis. M’agradaria saber com es podria fer arribar el suport a escoles i professorat per incloure la perspectiva de gènere a nivell transversal, canviant el llenguatge, evitant conflictes…”. Segons ella “es fa molta campanya publicitària i cada cop en parlem més, però si la programació i els objectius, les competències bàsiques als centres d’ensenyament són els mateixos de fa 20 anys, no viurem el canvi global. Això ha de venir des de dalt, revisar temaris”. Ella li ha donat ja algunes voltes. “Per començar, els docents hem de repensar-nos i reeducar-nos. Si no ens qüestionem la pròpia educació rebuda, jo mateixa m’estic repensant perquè sóc conscient que repetim patrons. Ja es fan formacions, però no ho veig encara com una cosa de base que és el que hi hauria d’haver, acaba fent-ho cada centre, quan hauria de ser la institució que donés més recursos i ser més ferma, amb formadors més especialitzats”.
El documental per a ella, que anava amb una mirada més docent, ha estat “terapèutic” –diu-. “Noies amb 14 anys amb un discurs i reinvindicacions potentíssims, que, a la vegada donen esperança, perquè tendim molt a criticar els joves i no veiem les ganes que també tenen de canviar moltes coses”, exposa Irene Olmos, que ha estat monitora de lleure, té un master en Pedagogia sistèmica i s’ha especialitzat en audiovisual participatiu i comunitari en barris de Barcelona. L’audiovisual té molt de poder, és una eina per a la gent jove perquè s’expressi”. A ella la victòria del Barça també la fa reflexionar. “Encara tinc la sensació que hem d’arribar a fer aquest gran triomf per sortir a les grans portades, però no hauríem d’haver de guanyar-ho tot per sortir a la tele, és la doble feina de ser bona esportista i haver de destacar per sobre dels homes per sortir. Per mi encara hi ha molta feina i la lluita encara està allà per fer. I els mitjans hi tenen molta responsabilitat”.
Catalunya Plural, 2024 
