“Guillén, amb deu anys, volia ser escultor famós. Als divuit va viure la crisi d’incomprensió. Als vint entrà a treballar al Tele/eXpres, on el seu director, Manuel Ibáñez Escofet, li va permetre fer un còmic d’actualitat”. Així arranca la “Vitrina” que li va dedicar José Martí Gómez en l’edició d’El Periódico del 9 d’octubre de 1981. Quinze dies abans, Guillén havia revolucionat la rua de la Mercè amb vuit capgrossos picassians. Els carrers de Barcelona havien vist com prenia forma l’obra d’en Juanjo Guillén: cultura popular, modernitat i un missatge, el que havia expressat Picasso amb el Guernica.
Però anem als orígens. De Guillén, i d’un país que viu els últims anys del Franquisme i somia amb la llibertat. La trajectòria de Catalunya, d’Espanya i la del dibuixant anirien lligades a partir d’aquells dies, fins ara. Són com històries paral·leles que tenen un moment fundacional: el primer dia que Guillén va fer un dibuix al Tele/eXpres. A partir d’aquí, explica a Martí Gómez, “em vaig plantejar fer uns dibuixos que fossin compresos pels 40.000 lectors del diari o seguir fent obres que només entenguessin els meus 12 amics. Vaig triar ser un professional de la comunicació, encara que hagués de condicionar la meva estètica”.
Així naixia Guillén dibuixant de premsa, la passió que ha compartit tota la vida amb el teatre. Tenia vint-i-dos anys i ja cridava l’atenció amb el còmic d’actualitat que firmava amb l’Àngel Casas al Tele/eXpres. Per això a la revista Tele/Estel li pregunten de qui havia estat la idea. “Se’m va acudir a mi —respon— en constatar la gran influència que exerceixen sobre el poble els ‘sants’ i els ‘ninots’. Si aquest tipus de còmic nostre rendeix, això hauria d’animar els autors a aplicar el còmic a l’educació, per exemple”.
La resposta d’aquell jove Guillén ja avança el que diria vint anys després a Martí Gómez. Expressa la vocació que mantindrà sempre: arribar al gran públic i una ferma voluntat de fer pedagogia. Per aconseguir-ho, tots els camins eren possibles: la tira còmica al diari i també les exposicions de pintura jove que organitza a La Cova del Drac, al carrer Tuset de Barcelona on, com a música de fons, sona la Nova Cançó catalana. Era l’esperit d’aquell temps, quan calia viure totes les escletxes de llibertat.
Estem a finals dels anys seixanta. El Règim franquista mostra símptomes d’esgotament i el repte dels demòcrates és posar-ho en evidència, arribar al màxim de gent per aconseguir que, com més aviat millor, la llibertat resulti imparable. Guillén ho té clar i cerca referents per establir un vincle amb la ciutadania. En una entrevista a El Noticiero Universal (abril de 1985) Guillén explica que “d’ençà que vaig començar, he intentat enllaçar amb la tradició de la il·lustració de finals del segle XIX, d’una manera inconscient”. Jaume Guillamet, historiador de la premsa i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, ho reafirma i considera que Guillén “recull la tradició del dibuix satíric del XIX durant la Primera República o el Sexenni Liberal”.
Aquest vincle crida l’atenció del prestigiós historiador de l’art Valeriano Bozal, qui l’any 1976 li envia una carta proposant-li fer junts un llibre sobre la relació entre la seva obra i el dibuix satíric del segle XIX, que ell veu molt clara. Bozal afirma en la carta que “la visió esperpèntica és la que millor qualifica el teu treball, que no defuig la crítica frontal, sinó que incorpora l’esperpent global, separant-la del pur acudit”. Aquest paper d’intel·lectual crític és el mateix que havien exercit dibuixants satírics com José Luis Pellicer o Tomàs Pedrós a les revistes La Flaca, El Motín, El Loro o La Risa.
Jaume Guillamet coneix l’obra de Guillén com a historiador i com a testimoni directe. Va coincidir amb ell a la redacció del Tele/eXpres. Guillén va passar a fer un dibuix d’actualitat, després de la tira de còmic amb què es va iniciar, i d’un temps fent dibuixos per a la crònica de successos. El veien arribar a les vuit del matí i preguntar a la redacció: “Què ha passat avui?”. L’hi explicaven i ell en feia un dibuix. Tenia dues hores fins que es tancava l’edició del diari, que era de tarda.
Guillamet, aleshores sotsdirector del diari, era l’encarregat de parlar amb ell. “Recordo que discutia el dibuix amb el Juanjo. Ens preguntàvem: ‘fins on arribem?’. El dibuixant sempre ha d’anar fins al límit, té recursos per fer-ho. L’eufemisme, la metàfora… Pot anar una mica més enllà.” Era aquesta una discussió complicada entre un responsable de diari i un dibuixant a les acaballes de la Dictadura? Guillamet respon que no: “L’origen social del Juanjo el fa pragmàtic. És molt intuïtiu, sap que li va la vida amb la capacitat de ser flexible, en el millor sentit de la paraula”.
Aquest és un altre tret de Guillén que l’acompanyarà tota la vida. Ho vaig experimentar més de vint anys després a La Vanguardia. Jo feia el paper de Guillamet, era sotsdirector del diari, i el Juanjo seguia anant fins a les fronteres del possible. Estàvem en democràcia, però als mitjans de comunicació sempre hi ha unes línies més o menys invisibles. Si no em falla la memòria, només en un parell d’ocasions ens vam preguntar “fins on podem arribar?”. I va ser pragmàtic. Potser el fet que els dos compartíem l’origen de ‘ser de poble’ (ell, de Manlleu; jo, de Valls) contribuïa a la nostra complicitat.
També crec que Jaume Guillamet l’encerta plenament quan defineix Guillén com a “periodista gràfic”. Ho comparteixo. La seva mirada sobre la realitat és plenament periodística. Independent i crítica, que són dues qualitats essencials, i sovint oblidades, del periodisme. El seu instrument no és ni la paraula ni la fotografia. És el dibuix. “Era un espectacle veure’l treballar —recorda Guillamet—, amb el seu paper vegetal, el llapis i després la ploma”. Jo no vaig tenir tanta sort, als anys noranta el seu dibuix ja m’arribava directament a l’ordinador.
La redacció del Tele/eXpres
El Tele/eXpres (1964-1980) va ser el primer diari nascut a Barcelona després de la Guerra Civil. El Franquisme permetia una certa obertura. Juanjo Guillén, que havia arribat de Manlleu a Barcelona, tenia la gran oportunitat de la seva vida. I la va aprofitar. Va començar l’any 1968 amb les tires còmiques i després, el 1970, va passar a il·lustrar les cròniques de successos. Seguia entrant a les vuit del matí, però ara per trobar-se amb Fernando Casado, cronista de successos que venia amb les últimes notícies de la nit i de qui es deia que guardava una pistola al calaix de la redacció del carrer Tallers. Eren els anys del Vaquilla i les bandes d’atracadors. Les nits eren molt mogudes.
Guillén ja s’havia convertit en tot un personatge dins la redacció. “Tan popular —explica Miquel Villagrasa—, que el periodista José Antonio Echarri li dedicà la lletra d’una cançó amb música de Soy minero, d’Antonio Machín. Molts dels seus companys fèiem els cors”. Juanjo Caballero recorda que li fascinaven els dibuixos de Guillén, “sobretot els motoristes de la Guàrdia Urbana, que en aquella època duien motos Sanglas (nascudes, per cert, a Manlleu, com el Juanjo) i que a la nit eren molt reconeixibles pel característic petardeig del seu motor. Els guàrdies portaven un casc blanc a mode de casquet envoltat per una tira de goma negra i els dibuixos mostraven instants molt determinats de les accions policials. Un recull dels seus dibuixos de successos compondria una gran crònica d’aquelles nits de patrulla de la Guàrdia Urbana de Barcelona”.
Juanjo Caballero va compartir nits de vetlla a la redacció durant l’agonia de Franco; “unes guàrdies molt avorrides, però els caps de setmana l’Antoni Kirchner, un dels crítics de cinema del diari i que va ser cofundador de les primeres sales d’Art i Assaig, portava pel·lícules prohibides i la redacció es convertia en una sala de cinema improvisada que s’omplia de redactors. En aquelles sessions acostumava a participar Guillén”. Aquell era l’esperit de l’època.
Després de l’etapa del dibuix de successos, ja entrem plenament a la fase final del Règim i es van engrandint les fissures per aquell ‘periodista gràfic’ que es preguntava, amb en Jaume Guillamet, “fins on podem arribar?”. Actualitat nacional i internacional. Era la descomposició del Franquisme, dels reformistes del Règim, de l’oposició més o menys visible… i al món, la guerra del Vietnam, la revolució democràtica a Portugal… Eren anys intensos. Plens d’esperança. La societat bullia, com els dibuixos de Guillén.
Però també eren anys d’alt risc. El Tele/eXpres ho va patir directament amb l’anomenat “cas Huertas”. Va ser la primera batalla per la llibertat d’expressió a Espanya: el 23 de juliol de 1975, el periodista Josep Maria Huertas Clavería va ser detingut i empresonat a Barcelona per ordre d’un jutge militar. Mesos després seria portat davant un consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. I tot per una frase continguda en un article publicat al Tele/eXpres en què feia referència al fet que viudes de militars regentaven cases de cites. La condemna era un avís dels militars contra el periodisme, que en els últims sospirs del Franquisme anava guanyant a poc a poc parcel·les de llibertat. El que no preveien els militars era la reacció dels periodistes, que va cristal·litzar amb una manifestació el 18 de març de 1976, amb Huertas encara a la presó. Manuel Vázquez Montalbán va publicar al Triunfo una crònica: “Per les voreres laterals es va conformar una manifestació espontània de persones que ens aplaudia i als balcons treien el cap els esperits més lliures per secundar amb els seus aplaudiments la reivindicació de la nostra llibertat, de la seva llibertat”.
Josep Maria Huertas es va convertir en un símbol de la llibertat d’expressió, del dret a la informació. L’any 2006 va ser elegit degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i va morir deu mesos després. Durant aquest temps va patir un tracte indigne per part de membres de la Junta que el veien com un obstacle per les seves aspiracions de controlar el Col·legi, amb objectius que no tenien res a veure amb el periodisme. Un signe de com havien arribat a canviar els temps… i una part de la professió.
Revistes mítiques: Por Favor i Triunfo
El final dels seixanta i el principi dels setanta eren anys en què el periodisme i la política es fonien en el combat per les llibertats, començant per la d’expressió i informació. La figura de Manuel Vázquez Montalbán encarnava aquesta lluita compartida i la liderava com a intel·lectual de referència de l’esquerra. Aquest vincle entre política i periodisme cristal·litzava en forma de revistes. Moltes, d’efímeres. D’altres, amb més resistència, i que es convertien en veritables fenòmens populars. Aquest va ser el cas de Por Favor. El primer número va aparèixer el 4 de març de 1974, dos dies després de l’execució de Salvador Puig Antich. El país estava àvid de respostes i Por Favor n’era una. La revista va esgotar ràpidament la tirada de 100.000 exemplars.
Vázquez Montalbán era l’ànima de la revista, junt amb Jaume Perich. “La redacció vivia una conversa permanent entre ells dos, a les quals s’afegia Juan Marsé i tots els altres col·laboradors”, explica Josep Ramoneda, que al costat de José Martí Gómez firmaven a Por Favor una sèrie d’entrevistes que van marcar època. Maruja Torres explica que “la redacció era una forma de vida, un club, una manera diferent de treballar, no hi havia jerarquies. El Manolo i el Perich ho feien quasi tot. Anàvem a prendre copes i continuàvem parlant del mateix”. Havien creat, potser sense proposar-s’ho, una gran escola de periodistes i humoristes.
Vázquez Montalbán va voler incorporar Guillén en aquest univers intel·lectual i periodístic que anava creant al voltant de la revista. Maruja Torres recorda “un xicot molt de barri que vestia camises lluents, eixerit, bon company, sempre de juerga, carregat d’ironia. Contrastava amb l’aspecte seriós del Perich”. José Martí Gómez també el va conèixer a Por Favor: “Sempre fumava, amb la seva samarreta semblava un hippy sense ser-ho en absolut i era molt simpàtic i molt treballador. De diners, com gairebé tots, anava molt just, però s’ho prenia amb sorna”. Guillén tornava a ser popular… i molt necessari. Per què? Ho explica Maruja Torres: “Es va convertir en indispensable: era l’il·lustrador polític, tenia rerefons polític”. Els seus dibuixos, i en especial les seves contraportades en color, aportaven un dels grans signes d’identitat de la revista.
En una entrevista que li va fer Joaquim Ibarz el 23 de juny de 1978 al Tele/eXpres, Guillén defensa que “en temps de Franco els dibuixants anàvem clavant agulles a les figures públiques d’una manera una mica fetitxista. Les revistes d’humor van fer una gran feina, els dibuixants van aconseguir enderrocar figures del Règim. Van arribar a ridiculitzar tant Girón, que la sola contemplació d’una foto seva provocava la hilaritat. Pas a pas es va aconseguir que es perdés el respecte a figures sacrosantes del Franquisme”. I per combatre el Règim, explicava, el millor era utilitzar les seves armes: “La iconografia de Postguerra que ens havien obligat a mamar d’una manera inconscient, des dels feixistes de Roberto Alcázar y Pedrín a El Guerrero del Antifaz, passant per les col·leccions de Florita i Azucena”.
Les redaccions eren en aquells anys espais de periodisme, però també de reflexió intel·lectual. Ho hem vist a Por Favor. A escala espanyola, hi ha dues revistes que simbolitzen aquesta àgora: són Cuadernos para el Diálogo i Triunfo. I en les dues va col·laborar Guillén. A Triunfo va il·lustrar una sèrie de deu cròniques, una al mes, de Manuel Vázquez Montalbán. Era el 1981, un any abans del tancament de la revista.
Triunfo havia nascut l’any 1946, però es va convertir en una referència a partir del 1962, quan va passar a ser un setmanari d’informació general. Va ser la revista que, en les dècades crucials dels seixanta i els setanta, va encarnar les idees i la cultura de l’esquerra d’Espanya i va ser el símbol de la resistència intel·lectual al Franquisme. Va patir nombrosos segrestos i multes, i per ella van passar periodistes compromesos amb la democràcia. Les ànimes de la revista eren José Ángel Ezcurra (fundador i director), Eduardo Haro Tecglen, Víctor Márquez Reviriego i César Alonso de los Ríos. En l’equip també participava un jove Juan Cruz, periodista, escriptor i un dels fundadors d’El País.
Així recorda Juan Cruz aquella redacció: “Eduardo Haro Tecglen venia tard, com a les dotze; allí ja hi havia Víctor Márquez Reviriego i César Alonso de los Ríos. Entrava i sortia del seu despatx, seriós, circumspecte, com si fos un perit observant com treballaven els altres, José Ángel Ezcurra, el director. Sempre portava un paper en blanc, i manejava un bolígraf a l’altura del bigoti; semblava que anava a donar un encàrrec, o que acabava de rebre’l. Castaño, el confeccionador, era una presència pesant, tranquil·la. Les llums eren clares, com el pati. Mai vaig sentir una veu més alta que una altra. Abans d’anar a la redacció pròpiament dita me la imaginava com en les pel·lícules nord-americanes, fosca, poblada de papers dispersos que, a terra, podien fer la impressió d’un treball trepidant. Imaginava també teletips repicant notícies mundials. De fet, els imaginava a tots molt ocupats, perquè quan els trucava, des de Tenerife o des de Londres, des d’on els escrivia o els trucava per oferir-los els meus textos, sempre deien, o li feien dir a la noia de la centraleta, que en aquest moment estaven molt ocupats”.
A Juan Cruz la sensació que li produïa aquella atmosfera “era que la revista es feia sola, o almenys amb poques paraules. Els redactors en cap (també hi havia Nicolás Sartorius, amb la seva caçadora de cuir marró, que es dedicava a temes laborals, una part fonamental de la revista) parlaven en veu baixa sobre els continguts, i hi havia poca discussió perquè la revista tenia un ordre intern molt potent, molt prefixat, i no calia discutir la seqüència. Com que era setmanal, a més, els assumptes de Triunfo tractaven les notícies més rellevants. Les seccions fixes (llibres, cinema, política nacional i política internacional) i el prestigi assolit per la revista feien incontestables els tractaments, la seva extensió i el seu to. Això no és pejoratiu, al contrari: podien publicar el que fos perquè la gent ho llegia igualment, per la convicció que transmetien els signants… Inoblidable revista i vida inoblidable de quan Espanya i jo mateix vam viure la nostra enèsima adolescència”.
Anys frenètics
En aquells anys l’activitat creativa de Guillén és molt fructífera, per no dir frenètica. Els seus dibuixos apareixen a Tele/eXpres, a Por Favor, a Triunfo, però també firma portades a Presència, la revista que simbolitza la recuperació del català a la premsa, i il·lustracions a publicacions com Mundo Diario, Arreu, Oriflama, Destino, Treball… Eren els anys de la recuperació democràtica i es necessitava crear un nou univers informatiu. La natalitat de mitjans era exuberant… però també n’era la seva mortalitat.
Per exemple, Mundo Diario va crear grans expectatives, però només va resistir sis anys (1974-1980). Guillén hi col·labora un temps amb una il·lustració a tota pàgina al seu modest suplement dominical. Un altre cas de vida efímera, el setmanari Arreu (1976-1977), que prometia molt, va morir al cap d’un any, víctima de les tensions internes de la força política que l’havia impulsat, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Ramoneda, que en va ser director, recorda que “els qui hi érem més per demòcrates que per comunistes vam deixar el projecte”. Un altre cop, aquest era l’esperit de l’època.
L’esquerra tenia la capacitat de generar projectes brillants, trencadors, i a la vegada alimentava el germen que els acabava destruint. Un cas paradigmàtic va ser la revista La Calle (1978-1982), on tornem a trobar Manuel Vázquez Montalbán… i Guillén. Andreu Claret n’era el responsable a Catalunya. Explica que la publicació estava vinculada al sector més reformador del Partit Comunista: “Aquesta era la seva principal fortalesa i el seu taló d’Aquil·les. Va morir víctima de les tensions internes de l’esquerra”.
Al setmanari La Calle, Guillén aprofundeix amb la tècnica del collage, inspirat en el Renau que descobreix a la biennal de Venècia del 1976 i assaja, dit amb paraules seves, “la manipulació crítica de figures ja conegudes o assimilades per la gent”. El resultat són uns magnífics fotomuntatges. Un d’aquests collages li va costar el processament per un delicte de desacatament a l’exministre de l’interior, Rodolfo Martín Villa. El fiscal demanava un mes i un dia de presó per la imatge en què es veia el polític vestit de torero, amb una capa i un rifle a l’altra mà, acompanyat de fragments del Guernica i sota el titular: “San Fermín: la última faena de la tarde”.
El dibuix feia referència a uns fets ocorreguts el 8 de juliol de 1978 a Pamplona quan, després del desplegament d’una pancarta a favor de l’amnistia, la policia va irrompre a la plaça i va deixar més de 150 ferits i un estudiant mort d’un tret al front. Aquesta intervenció, que va motivar una vaga general a Navarra i a Euskadi, no va ser jutjada, però l’any 2019 es va incloure dins el procés obert per la jutgessa argentina Maria Servini contra els crims del Franquisme. Justícia poètica. Mentre escrivia aquestes línies, Martín Villa declarava al jutjat per, entre altres casos, aquella “última faena” a Pamplona.
Andreu Claret recorda un temps “molt difícil, però també molt esperançador”. Un temps en què “intentava fer de periodista, però no acabava d’encaixar en un projecte tan polititzat com era La Calle”. Aquest no va ser l’únic problema: “La revista —recorda Claret— va néixer amb esperit confederal. La visió de Manolo Vázquez Montalbán i la meva partien de la pluralitat del país. Es tractava de pensar la realitat, tota, des de perspectives diferents. Però es va acabar imposant la pulsió centralista de Castella. Ens deien ‘los catalanes sois cojonudos’, però no ens tenien veritablement en compte”.
Aquesta pulsió és la que sempre ha impedit projectes periodístics amb esperit confederal a Espanya. Guillén i jo mateix vam viure la repetició de la història entre els anys 2012 i 2017, quan estàvem junts en un projecte periodístic a Catalunya, però també vinculat a un d’àmbit de tot Espanya. Trenta anys després, l’època era molt diferent, però les mentalitats seguien sent les mateixes. El vincle que des de Catalunya vèiem com un esperit de cooperació, des de Madrid era considerat només com un recurs instrumental. Aquest cop, la relació va durar cinc anys, fins que des del centre es va decidir que ja no necessitaven “pensar la realitat, tota, des de perspectives diferents”.
Tornem a principis dels vuitanta. Mentre s’anava apagant La Calle i l’esperit confederal a la premsa, naixia a Catalunya l’any 1981 un projecte ambiciós: El Món. Salvador Alsius n’era el sotsdirector i recorda que la publicació “tenia la ferma voluntat de ser un setmanari independent i d’ampli espectre des del punt de vista polític. La millor prova és que al primer número hi havia una conversa de Miquel Roca, Josep Antoni González Casanova i Jordi Solé Tura sobre la Constitució”.
Guillén tampoc podia faltar-hi. “Ell hi portava un dibuix cada setmana, i ens vàrem anar fent amics —rememora Alsius—. Eren vinyetes molt agosarades per l’època, i recordo que una en concret en Lluís Bassets, el director, no es va atrevir a publicar-la. S’hi veia el papa Joan Pau II amb minifaldilla, a propòsit d’algun fals aggiornamento de l’església”. A El Món hi van escriure noms il·lustres del periodisme i de la literatura, però una cadena de crisis el van portar al tancament el 1988.
Els temps ja eren uns altres. Guillén, amb ironia, explicava el seu trànsit per aquells anys frenètics que van de les acaballes del Franquisme als primers anys de la democràcia. “He estat —deia— en totes les publicacions progressistes que mereixien ser tancades en aquest país: Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Por Favor, La Calle, Arreu, Presència, Mundo Diario, Destino… I, al final, després de la mort de Franco, em vaig trobar sense publicació”.
Els nous temps
L’any després de la mort de Franco començaven a conviure dos mons a la premsa: els mitjans que havien nascut a les acaballes del Franquisme amb la voluntat d’impulsar la democràcia i els que sorgien ja sota la nova i fràgil llibertat després de la Dictadura. Es configurava un nou ecosistema mediàtic a Catalunya i a Espanya com a reflex del canvi que experimentava la societat. Maruja Torres li posa una data i un nom: “L’aparició d’Interviu (1976) va canviar l’escenari perquè quan s’acaba una dictadura la gent no vol el que tenia. Interviu representava una nova era”. Aquell mateix any, va néixer El País, l’altre gran vector de canvi. “La seva irrupció —afirma Josep Ramoneda— modifica el camp de joc”.
Hi ha un tercer factor, explica Ramoneda: “L’obsessió de Jordi Pujol per intervenir en els mitjans; obsessió que va enfonsar El Correo Catalán i els setmanaris Destino i Oriflama. Era una ‘guerra cultural’ del nacionalisme conservador, amb la complicitat del PSOE de Felipe González, contra el PSUC”. Aquestes guerres sempre acaben malament per a la premsa. Un dels exemples més clars va ser Destino.
“Igual que s’ha dit que el Barça és més que un club, Destino va ser més que un setmanari. Va connectar amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispensable per conèixer l’evolució de la cultura i els costums de Catalunya. Va deixar una gran petja, no tan sols en el món de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser diferent sota el Franquisme”. Així definia la revista Dolors Lamarca, aleshores directora de la Biblioteca de Catalunya, quan el març del 2010 la col·lecció completa del setmanari es va incorporar a la Memòria Digital de Catalunya. “És —afirmava— una de les joies de les publicacions catalanes en llengua castellana. Per descomptat que la més valuosa”. A la revista, hi van escriure escriptors de la talla de Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Nèstor Luján, Joan Perucho, Blai Bonet o Joan Ramon Masoliver, entre molts altres.
El setmanari viu tres èpoques. La primera comença a finals del 1937 a Burgos, en plena Guerra Civil. Un grup de catalans, que s’havien “refugiat” en la zona controlada per les tropes revoltades contra la República, crea la revista sota la inspiració de l’ideari falangista. Aquesta primera vida, que podríem qualificar de franquista, dura fins al 1957, quan l’editor Josep Vergés aconsegueix el cent per cent de la propietat de la revista i a l’any següent nomena director Nèstor Luján. A partir d’aquí el setmanari es converteix, amb totes les limitacions que representava la Dictadura, en un referent per la societat que aspirava a la modernitat i llibertat d’Europa, a la democràcia, i que se sentia catalanista.
Guillén va col·laborar a Destino al final d’aquesta segona vida. Hi va arribar de la mà de Carlos Pérez de Rozas, amb Nèstor Luján de director. “Va ser —rememora— una curta, però molt agradable, aventura que va acabar al cap de tres mesos, quan Jordi Pujol va comprar la publicació, l’any 1977, i va destituir Nèstor Luján per posar en el seu lloc Baltasar Porcel. Un càlid dinar de comiat que ens vàrem regalar a L’Agut va posar fi a l’aventura”. A partir d’aquí, Destino entra en la tercera i última vida: deixa de ser obert i transversal per estar al servei d’una causa política reduccionista. La decadència dura tres anys, fins que, el 1980, Destino tanca.
El panorama que s’anava configurant restringia les possibilitats del “periodisme gràfic” de Guillén. Un bon refugi era El Periódico, el diari que havia nascut l’any 1978 de la mà d’un empresari valent i visionari, Antonio Asensio (dos anys abans havia creat Interviu). Guillén hi col·labora en diferents etapes al llarg dels anys vuitanta amb una pàgina sencera a color al dominical amb els títols de “A palo seco”, “Momentos estelares de la historia de España” i “La pera”, i amb dibuixos en blanc i negre diversos estius. Antonio Franco, el director d’El Periódico en aquells temps, recorda un Guillén “càlid, llest, incisiu en tot, lluitador incansable i, dins del periodisme, sempre vaig tenir la sensació que el Juanjo era d’aquells que s’aixecava cada matí amb ganes d’empènyer perquè arribéssim a viure en un país normal, obert, clar i decent”.
És també als anys vuitanta quan es produeix un altre gir de guió. Els dibuixos de Guillén incorporen moviment i apareixen a la televisió. L’any 1983 neix TV3. És una televisió innovadora i allí tenim Guillén. Salvador Alsius recorda que “el Juanjo feia el ‘Microclip’ per al ‘meu’ telenotícies del migdia. Aquesta edició tenia un format mig informatiu mig magazín per una sèrie de raons molt estudiades, i m’hi vaig empescar tota una sèrie de seccions fixes. Ell es va avenir a experimentar amb el tema del dibuix animat electrònic, perquè en aquestes coses sempre s’apuntava a la innovació. Suposo que mirat ara ens semblaria una cutrada total, però en aquell moment allò era el rien ne va plus”.
Guillén feia dos “dibuixos animats” a la setmana, fins a l’any 1988. Després va seguir un temps a TVE amb els seus Microclips. Era una tasca artesanal que li portava més de vint hores de feina. Una entrevista publicada a El Periódico l’abril del 1985, firmada per Mercè Sus, començava així: “Qui va ser flagell del Franquisme des del seu tinter a Por Favor avui està utilitzant gràficament la informàtica als telenotícies de TV3, tota una primícia a Europa”. Al llarg de la conversa, Guillén explica que “no es tracta d’un dibuix animat en ús, sinó un parpelleig d’expressions esquemàtiques en sentit molt primitiu i que es capten ràpidament”.
De nou apareix el Guillén que experimenta noves formes de comunicació: “Estic acostumat a enfrontar-me amb els materials. Per mi, això ha estat una nova experiència a l’hora de cercar el que m’interessava. És una tècnica plena de possibilitats per al dibuix i el grafisme”. La perspectiva que ens donen 35 anys demostra fins a quin punt estava encertada la predicció. “El repte —insistia l’any 1985— és que els joves vegin que l’ordinador no és un instrument alineant, sinó que serveix molt bé per al desenvolupament de la imaginació”. Sempre apareix la vocació pedagògica, materialitzada també al llarg d’anys i anys de docència a l’Institut del Teatre.
De La Vanguardia a Catalunya Plural
A finals dels anys vuitanta es recupera el Diari de Barcelona, el Brusi, nascut el 1792, i que havia patit tantes vicissituds com la ciutat. L’any 1986 reapareix al quiosc editat pel Grupo Zeta, però no acaba de funcionar i la capçalera torna a la seva condició d’històrica el 1993. Durant els primers anys d’aquesta nova vida del Diari de Barcelona, Guillén hi fa un dibuix que acompanya l’editorial. És una il·lustració molt treballada que interactua amb el text.
La majoria de periodistes i mitjans de comunicació van participar del catalanisme, hegemònic des de la mort de Franco fins a principis de segle xxi. Aquesta sintonia entre la política i el periodisme va contribuir a la cohesió de la societat però, alhora, també va crear la ficció de l’anomenat oasi català. La Generalitat acabada de recuperar era fràgil i la premsa va desenvolupar un insà instint de protecció. Possiblement, els casos de corrupció que van esclatar en el segon decenni del segle xxi van sorgir d’aquells antics silencis. Només una minoria de periodistes i mitjans van anar a contracorrent i ho van pagar amb l’ostracisme. Aquest és el cas d’El Triangle, una de les poques veus crítiques en els temps hegemònics del pujolisme. El setmanari va publicar el seu primer exemplar l’1 de gener de 1990. I allà, a la portada, hi havia un dibuix de Guillén.
Als noranta, Guillén es dedica principalment a l’escenografia i a les classes. Els seus dibuixos desapareixen de la premsa, fins que el 8 de novembre de 1997 es publica una notícia que porta per títol “L’humor de Guillén”, a La Vanguardia. La notícia explica que “el veterà humorista gràfic de la premsa catalana recuperarà la secció ‘Àlbum de cromos’ que feia als anys setanta a Por Favor”. Era el seu retorn al dibuix satíric i s’afegia a l’aposta per l’humor que el director, Joan Tapia, havia fet amb Toni Batllori i la secció d’“El Burladero”, dues pàgines setmanals que recuperaven tradicions de l’humor com El Be Negre… a La Vanguardia! (amb Jaume Collell, Toni Coromina, Jaume Bach o Enrique Ventura, entre altres).
Joan Tapia argumenta la seva aposta per incorporar l’humor a La Vanguardia perquè “ens fa riure o ens provoca un somriure amb unes claus diferents, més lliures i més espontànies que les de la normalitat. Per això l’humor ha estat part del periodisme. Per això els grans diaris acostumen a tenir sempre seccions o vinyetes d’humor. Mitjançant l’acudit, o la vinyeta, es tracta de reflectir i explicar, des d’un angle menys rígid i convencional, el que passa en la realitat. El codi de la informació és l’explicació objectiva de la realitat, encara que massa vegades estigui tenyida de subjectivitat. Per contra, la clau de l’humor és la lliure ocurrència sobre el que succeeix en la vida real”.
Per a Joan Tapia, “l’humor i l’ocurrència intel·ligent han estat sempre rellevants, i fins i tot substancials, en els grans diaris i revistes. L’entrada de Guillén a finals dels noranta a La Vanguardia, que havia col·laborat ja amb èxit en diaris i revistes com Tele/eXpres, Por Favor, Arreu o Triunfo, va ser una aportació lliure i apreciada a les seves pàgines d’opinió. Ens va portar el seu segell personal, atrevit i ric, a la pluralitat d’un diari que feia un esforç quotidià per ser llegit per públics molt amplis i diversos”.
L’arribada de Guillén a La Vanguardia s’ha d’emmarcar en les “primaveres de llibertat” que viuen els mitjans en determinades èpoques. Eren uns temps difícils pel diari, amenaçat per la pinça que feien el Partit Popular de José María Aznar i el Govern de Jordi Pujol. Les dues forces havien firmat el Pacte del Majestic i entre les seves obsessions compartides hi havia la de controlar La Vanguardia. L’humor, una vegada més, era una forma d’escapar de la pressió.
Guillén ocupava un espai d’opinió a la revista del diumenge. A la secció de “Claves” es publicaven dos articles de les millors firmes del diari i el seu dibuix, tot un editorial. L’any 2000, just uns dies després d’aconseguir la majoria absoluta, Aznar es cobra la peça que l’obsessionava, la direcció de La Vanguardia. El diari deixava enrere la primavera i s’endinsava en un fosc hivern que duraria anys. El dibuix de Guillén va resistir fins al 2007 però, com “El Burladero”, va acabar caient. Com tants altres que, per dignitat, vam deixar el diari. A l’hora d’executar el seu pla, José Antich, el director que era fruit de la pinça entre Aznar i Pujol, va trobar complicitats i silencis, alguns de molt dolorosos perquè procedien dels qui el Juanjo creia els seus amics. Aquella redacció no era la del Tele/eXpres. L’època i les pors eren unes altres.
Ja fora de La Vanguardia, el Juanjo i jo ens vam retrobar a l’hora de crear la Fundació Periodisme Plural. Molts periodistes necessitàvem tenir un espai per seguir exercint la professió de forma independent i lliure. També aquell “periodista gràfic” de mil batalles. Vam posar en marxa diversos mitjans, entre ells Catalunya Plural, i Guillén hi va publicar durant cinc anys els seus dibuixos. Eren els temps més intensos del Procés. Quan la propaganda va envair de forma descarnada l’espai del periodisme. Recordo que tant ell com jo vam experimentar aquell període amb una certa sensació d’ofec.
José Martí Gómez defineix Guillén com “un franctirador aliè a les camarilles”. I Andreu Claret està convençut que “Guillén no és un personatge de consignes, ni que el matin”. L’esperit independent del Juanjo no encaixa gens en una època on el poder llança consignes que molts periodistes segueixen cegament. Els seus dibuixos al Catalunya Plural reflecteixen aquest esperit lliure enfront una majoria social i mediàtica que va deixar de ser crítica. I d’una certa esquerra espanyola, fascinada amb el clima “revolucionari” de Catalunya, quan el que passava era tot el contrari.
El primer símptoma de què s’acaba una “primavera” en un mitjà de comunicació o en un país és quan es comença a perdre el sentit de l’humor. O quan un fals humor, que és només propaganda, el que pretén és adoctrinar els ciutadans; un humor imposat, tot el contrari de la llibertat i la crítica. És en aquest context, que Guillén, l’any 2017, torna a refugiar-se en l’escenografia i la pintura. Però el “periodista gràfic” segueix aquí i confio que torni com més aviat millor. Seria el primer signe que hem recuperat el sentit de l’humor.
Aquest text ha estat publicat originalment a Guillén. Màgia a l’espai escènic, editat per la Biblioteca de Catalunya
Catalunya Plural, 2024 
