Esquerra Republicana de Catalunya va néixer al març de 1931, i un mes després del seu naixement, s’imposava en les eleccions municipals que conduirien a la segona república espanyola. El partit de Macià guanyaria totes les eleccions tan municipals com al Parlament de Catalunya durant els anys de la República (1931 – 1939). Però el partit més important de la història de Catalunya en la primera meitat del segle XX renaixeria, en la democràcia postfranquista, com un partit subordinat emocionalment – que no orgànicament – als dictats de Convergència i Unió. Haurien de passar quaranta anys perquè ERC tornés a recuperar una posició d’hegemonia en la política catalana, i ho faria a partir d’ocupar una part important d’allò que havien representat històricament els convergents.
La construcció d’una identitat pròpia
En les darreres dècades de la història de la política catalana ERC ha sigut un partit mancat d’identitat que, per tal de pensar-se a si mateix, necessitava mirar què feia el seu germà gran per actuar en conseqüència, bé per imitar-lo, bé per distanciar-s’hi. En ambdós casos, la percepció ciutadana era precisament que ERC era un partit imprevisible. Republicans o autonomistes? Declarar la república catalana dins de l’Espanya federal o donar suport a la DUI? De centredreta o de centreesquerra? Governar amb el PSC i ICV o amb CiU?
Els partits polítics, segons la teoria bàsica politològica, tenen dos camins diferents a seguir. O bé aposten per a ser partits nínxol, és a dir, partits que es distingeixen per a identificar-se amb una causa concreta que no té una representació parlamentària clara (l’exemple paradigmàtic serien els partits orientats a l’ecologisme com ICV al seu dia), o bé intenten ser “catch all parties” (atrapa ‘ls-tots), partits amb vocació de govern que pretenen jugar a tots costats sense que se’ls pugui identificar com una cosa o altra. CiU, PSOE, PP, són tres exemples clars d’aquest model.
ERC no havia aconseguit ser ni una cosa ni l’altra. En tota la dècada dels vuitanta i dels noranta no havien superat els 13 escons cap de les eleccions celebrades. L’octubre de 1996, el secretari general del partit Àngel Colom, conjuntament amb Pilar Rahola, tinenta d’alcaldia de Barcelona, van crear un partit independent de nom “Partit per la Independència” que, sota el pretext d’empènyer el moviment independentista, va fer més evident la indeterminació sobre la seva ideologia. Colom va acabar militant a CiU i cobrant 72.000 euros de Fèlix Millet. Pilar Rahola és una de les cares més visibles de la dreta catalana i una de les més fervents defensores de l’actuació militar d’Israel vers Palestina.
La primera pista sobre el camí a seguir per ERC, com a mínim en termes electorals, van venir els anys del tripartit d’esquerres quan van obtenir els millors resultats electorals fins llavors (23 escons l’any 2003, 21 l’any 2006). Semblava que l’aposta per a definir-se clarament com un partit d’esquerres donava els seus fruits. Però el camí d’ERC va tornar a fer un pas enrere amb l’expulsió de Carod Rovira per culpa de la seva reunió “secreta” amb ETA. ERC tornaria a baixar els 10 escons i llavors naixeria una altra escissió anomenada Solidaritat Catalana per la Independència. Però ERC era o no era independentista? I era o no era d’esquerres?
És l’any 2010, el Procés està a punt de començar i CiU s’ofega en la seva pròpia corrupció. Amb un marc situat al voltant de la independència, i amb una CiU en descomposició, sota el lideratge d’Oriol Junqueras ERC situa el seu relat recordant la seva pròpia història: sí, republicans i d’esquerres. Sí, independentistes. Però per ocupar l’espai que ha deixat CiU encara els hi faltava una cosa: treure’ls-hi allò que havia fet de Jordi Pujol i el seu partit una autèntica màquina de guanyar eleccions: que la gent els percebi com un partit útil als interessos de Catalunya.
El peix al cove
La descomposició de CiU va donar l’oportunitat a ERC d’apoderar-se d’una part del seu electorat. Però en la primera etapa del Procés (la prèvia l’octubre de 2017), ERC seguia encara sota l’encanteri i actuava reactivament a l’espai postconvergent: Junts pel Sí, la coalició electoral de les restes de CiU i ERC, era útil als interessos dels primers, no dels republicans. Aquesta posició comença a canviar a partir dels fets d’octubre del 2017. Tot i que no es pot afirmar que l’emancipació sigui completa, ja que sense anar més lluny, la manera en la qual es va arribar a l’actual govern Junts-ERC després que Pere Aragonès digués públicament que no hi havia possibilitat de repetir-lo remet inevitablement a la lògica de subordinació, la realitat és que ara és Junts per Catalunya qui mira de reüll i els maleeix en silenci. ERC ocupa, avui, la idea de centralitat política que CiU ha ocupat durant més de vint anys. Com ho han aconseguit?
La “nova” ERC és hereva de la vella ERC de Macià, però també de la vella CiU de Jordi Pujol. Efectivament, el que està fent ara ERC és exactament el que feia CiU i el que ha deixat de fer Junts per Catalunya: el peix al cove. Negociar amb Madrid per aconseguir millores en el finançament i en les infraestructures per a Catalunya. Negociar amb la patronal i els sindicats. Aprovar uns pressupostos amb Junts per Catalunya, però també els Comuns i amb la CUP. Aquesta és la raó principal per la qual els republicans són “atacats” i titllats de botiflers, i, també, la raó principal per la qual han aconseguit superar les restes de CiU per primera vegada. Més enllà de les bombolles de Twitter i dels acomplexaments diversos que puguin patir certes personalitats polítiques, l’admiració de l’independentisme – i del catalanisme en general – amb la manera de fer política del Partit Nacionalista Basc revela el desig de ser representats per algú que no només digui representar els interessos dels catalans i catalanes, sinó que n’aconsegueixi resultats palpables.
Que sigui ERC en lloc de CiU qui defineixi la centralitat suposa una petita gran millora per aquelles persones que es veuen representades en una ideologia, diguem-ne, progressista o socialdemòcrata. ERC ocupa la centralitat que ocupava CiU, però a diferència d’aquests darrers, que patien de torticoli crònica que els feia abraçar amb delit l’agenda neoliberal, ERC postula com un partit favorable a una certa redistribució de la riquesa.
Val a dir que alguns d’aquests problemes d’indeterminació ideològica estan encara per a ser solucionats, però és inqüestionable que en els darrers anys ERC ha fet un salt com a partit polític que l’han portat fins a la presidència de la Generalitat.
L’herència més preuada del món convergent que està sent arravatada. Continuarà així si són els Canadell, Torra i Borràs els qui marquin l’estratègia del partit, cosa que podria canviar aviat. El retorn dels presos polítics – sobretot Forn, Rull i Turull – promet una lluita dins del partit per a recuperar un missatge polític que, a cal convergent, encara es pensen que els hi pertany per dret diví. Però fins que això no canviï, potser ara, per primera vegada en dècades, ERC hauria de dir-los: moltes gràcies per tot el que fas per mi, germà “gran”!
Catalunya Plural, 2024 
