Com et sentiries si haguessis de justificar contínuament la teva pròpia existència davant d’un jutge, un metge, o de la societat en el seu conjunt? El passat mes de juny es va aprovar al Consell de Ministres l’Avantprojecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, l’enèsima martingala del PSOE per desvirtuar els drets de les persones trans. Després de diversos mesos de negociació, el resultat obtingut i acordat ha sigut un conjunt de dinou articles específics per a persones trans en una llei que recull drets, alguns més concrets i d’altres més difosos, per a tot el col·lectiu de persones LGBTI.
És ben cert que entre les novetats jurídiques que reconeix la llei es troba l’autodeterminació del gènere sense condicionants en forma d’anàlisis psicològiques, clíniques, judicials ni teràpies quirúrgiques a partir dels 16 anys de manera completament lliure i a partir dels 14 amb l’autorització dels progenitors o del jutge; un dels aspectes més retrògrads i humiliants de transicionar: ja no caldrà mai més un informe mèdic que acrediti una “situació estable de transsexualitat”, que la persona “socialitzi femenina/masculinament amb el seu entorn”, o el requisit indispensable de sotmetre’s a una teràpia de substitució hormonal – amb els riscos per a la salut i efectes secundaris que comporta – durant dos anys. Una fita d’allò més positiva per a gran part de les persones trans.
Tanmateix, en els darrers temps, les dones trans i les persones no binàries hem estat especialment assenyalades com a obstacles per a determinades agendes feministes. El sector feminista radical (TERF, de l’anglès, Trans-Exclusionary Radical Feminists) – que és més aviat reaccionari i ranci que feminista, i es troba ben apuntalat pels pilars del règim del 78 – veu en l’avantprojecte una amenaça per allò que defensen. Esgrimeixen que un home es pot acollir a aquesta llei per evitar les condemnes per violència de gènere, per anar a una presó de dones, per entrar als banys i vestidors públics de dones o per canviar de categoria en l’esport; aspectes certament perillosos i que suposarien un risc per a les dones cis, si fossin certs. En primer lloc, el canvi de sexe registral no té efectes retroactius, per la qual cosa un delicte de violència de gènere comès en una situació anterior al canvi de sexe registral no alteraria la condemna. En segon lloc, és cert que aquesta persona aniria a una presó de dones, encara que els beneficis d’aquest fet són, si més no, dubtosos. Segons un informe de l’Associación Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA), les condicions d’aquestes presons, al nostre Estat, són molt pitjors que les d’homes. A més a més, en el sistema penitenciari actual, les persones condemnades per crims d’abusos i violacions es troben molts cops aïllades i en mòduls separats per evitar “la llei de la presó”. En tercer lloc, des de la meva experiència, mai he tingut cap problema per dutxar-me en un gimnàs, de fet, tot al contrari. Els primers cops van ser les meves companyes de workout les que intentaven que no estigués nerviosa i avergonyida per tenir genitals masculins.
Finalment, sobre la qüestió de les dones trans i l’esport, molts són els estudis que incansablement volen arribar a la conclusió de l’avantatge competitiu natural, però en cap es valora l’impacte emocional i psicològic que suposaria l’exclusió, la segregació, l’odi irracional constant o la dificultat intrínseca que tenim les persones trans durant determinades etapes de la nostra vida no solament per poder desenvolupar una carrera esportiva sinó qualsevol carrera professional.
Ara bé, personalment, no puc considerar l’Avantprojecte com un punt i final a les demandes i reivindicacions tant històriques com actuals, queda massa camí per recórrer per celebrar res. No reconeix cap dret a les persones menors de dotze anys, a les persones estrangeres amb residència legal a Espanya ni a les persones de gènere no binari; i les mesures relatives als incentius laborals, a l’atenció sanitària o educativa són encara vagues i imprecises. Per una banda, quin sentit té deixar de banda a les persones menors d’edat, quan es poden aturar adolescències i joventuts plenes de sofriment? Tan difícil és comprendre que si eduquem en el respecte, la tolerància i la llibertat és possible que les persones menors d’edat puguin prendre decisions informades sobre la seva vida? Primer, les facilitats burocràtiques per tal que siguin eficaces han de venir de la mà d’una millora en els esforços públics en atenció psico-social a les joves, sigui quina sigui la seva condició. Segon, creure que les persones trans, si se’ns informa i educa en lloc de reprimir-nos, no podem ser conscients de qui som, és una altra evidència que el paternalisme adultcentrista boomer veu el seu statu quo amenaçat.
Per l’altra, no dona resposta al desproveïment d’hormones a les farmàcies, el qual provoca que les dones trans cada quatre setmanes haguem de viure una situació d’angoixa i d’incertesa, sabent que potser aquella pastilla d’estradiol serà l’última que ens prendrem. Des del sector de les farmacèutiques, generalment ens trobem amb una falta d’interès traduïda en comentaris com “Ves trucant a altres farmàcies, a veure si alguna en té”, “No tenim stock, següent”, o “Pot ser que arribin dilluns, dimecres o ja la setmana vinent”. L’única acció que s’ha fet per part de la pública ha sigut l’autorització de fórmules magistrals que, com que el desproveïment és dels propis components de les fórmules, no ha solucionat el problema. En les zones rurals, on les farmàcies que fan fórmules magistrals són poc freqüents, la situació s’agreuja.
Finalment, les qui defensen l’aboliment del gènere i ataquen a les persones trans perquè perpetuem els rols de gènere clàssics masculins i femenins – com per exemple jo, una dona trans amant del futbol, dels videojocs i d’aixecar barres amb discs mentre esbufego – creuen que justament les persones no binàries poden ser també una amenaça al trencar el binarisme en el gènere.
En definitiva, argumentar que és millor tenir una llei que reconegui poc perquè quan la dreta arribi al govern serà pitjor és desvirtuar la lluita i la reivindicació dels nostres drets de manera pusil·lànime. No podem conformar-nos amb les engrunes d’un PSOE a la deriva, pressionat per arguments fal·laços, carregats d’odi i de transfòbia, per part de la dreta, la ultradreta i les TERFS, mentre ens assassinen, ens menyspreen i ens humilien constantment. Estem sofrint dia rere dia una campanya que amenaça els nostres drets, separant-nos i intentant enemistant-nos amb la lluita obrera, el socialisme i el feminisme. La futura llei trans ha de partir del transfeminisme, de la sororitat i de la concepció de la realitat trans com una lluita de classes entre opressores i oprimides. Els nostres drets no són negociables i no deixarem a cap de nosaltres enrere. Sota bandera blava, blanca i rosa hi cabem totes, solidàriament unides.
Catalunya Plural, 2024 
