Quan va començar la pandèmia de la Covid-19, ressonava la idea que d’aquesta en sortiríem «millors» per diferents motius: havíem après la fragilitat i la importància de no alterar els equilibris ni metabolismes de la natura i els seus ecosistemes; havíem après com són d’importants els serveis públics sociosanitaris i el treball reproductiu; vam entendre que el que és essencial per a la reproducció de la vida gira entorn l’alimentació, l’habitatge i els seus serveis bàsics (llum, aigua i gas); vam aprendre la necessitat de tenir un model productiu capaç d’aturar-se per fer prevaldre la salut de les persones; se’ns va fer evident la fragilitat del model econòmic vigent -i l’impacte negatiu que té sobre les persones- que no respon a les necessitats de la comunitat sinó que està al servei del lucre i el benefici privat. Semblava també, que la pandèmia ens obria als ulls a unes desigualtats cada cop més grans entre aquells que controlen els mitjans de producció, els lobbys empresarials i les elits econòmiques cada cop més riques i una classe treballadora i classes populars cada cop més pobres, desposseïdes, fràgils i excloses.
I dic semblava, perquè la sensació és que tots els suposats aprenentatges han quedat en un miratge puntual. Perquè avui, quan els ferms defensors d’aquest model depredador de terres i de persones ens diuen que tot anirà bé si seguim fent exactament el mateix que ens ha portat fins al desastre, el miratge es desfà. I acceptem i aplaudim les velles receptes econòmiques, polítiques i socials que ens empenyen cada cop més i més ràpid al col·lapse mediambiental i humà.
Un bon exemple de tot plagat és la delirant proposta d’uns JJOO d’Hivern Barcelona-Pirineu. I més acotat al Ripollès, el projecte de Bike-Park Resort: l’equivalent a unes pistes d’esquí per a bicicletes amb totes les seves infraestructures (aparcament, restaurant, allotjament, tele-cadires, corriols pel descens…) amb l’objectiu de portar 250.000 turistes anuals a la comarca.
Dos projectes que estan als antípodes de caminar cap a una direcció oposada al precipici, i totalment contràries a tot allò que se suposa que havíem après aquests dos últims anys. Dos exemples que es vesteixin com es vesteixin, utilitzin la retòrica que vulguin els seus defensors, ni són sostenibles, ni mediambientalment justos, ni aporten beneficis a la població de les zones afectades. Ans al contrari: aguditzaran uns ecosistemes cada cop més fràgils i pobres; ompliran el territori d’infraestructures que tenen data de caducitat i inútils en pocs anys; fomentaran el turisme internacional amb l’impacte negatiu sobre la Terra a causa de les emissions de CO₂ i el consum massiu de combustibles fòssils; faran desaparèixer la vida pagesa i camperola en el territori i els seus voltants; fomentaran l’èxode de persones per l’encariment i impossibilitat d’accedir a un habitatge fruit de l’especulació i promoció pensada només per al turisme i les segones residències; ens condemnarà a feines temporals i precàries com a única opció de subsistència; augmentarà el col·lapse dels serveis sanitaris que ja avui dia no poden atendre la població que viu al territori i forçarà el tancament de patits negocis botiguers i d’hostaleria en benefici a grans cadenes i marques d’aquest sector. Projectes que certament generaran beneficis econòmics, però amb la premissa i condició necessària que siguem les treballadores les que ens repartirem les molles mentre els propietaris dels negocis i de les infraestructures es quedaran amb el pa sencer.
Ens volen vendre gat per llebre, i les justificacions a aquests projectes només es poden entendre des del cinisme, la hipocresia o la ignorància, o de totes tres alhora. Reconèixer la crisi climàtica existent i defensar aquests projectes no és compatible. Un món rural viu i el model turístic de masses tampoc. Un territori on viure o un parc temàtic i d’esbarjo per a turistes. Les dues coses no poden ser.
El capitalisme doncs, que avui troba en els macro-projectes turístics una oportunitat per seguir amb la seva finalitat bàsica i imprescindible de creixement i acumulació de capital, ens aboca -i això forma part de la mateixa essència del model- a unes condicions de vida precàries individualment i col·lectivament. Perquè aquest pugui seguir funcionant, necessita de forma obligada assolir-ho a través de l’empitjorament de les nostres vides mitjançant la destrucció, l’espoli i l’explotació. Podem afirmar que el mode de producció capitalista no és compatible amb una vida digna per a les classes populars d’arreu.
En la disjuntiva entre parc temàtic o territori on viure nosaltres tenim clar que al món rural, com és el Ripollès i el conjunt del Pirineu i Prepirineu, apostem per a la segona opció. També sabem que és possible i sabem com fer-ho. El problema doncs, no és que no hi hagi alternativa, sinó que no hi ha voluntat de fer-ho diferent. Bàsicament perquè això implica trencar d’arrel amb les polítiques neoliberals, que mentre beneficien a una minoria (només cal veure les elits, empreses i lobbys que defensen la candidatura dels JJOO Hivern) condemnen a la terra i a les persones a la misèria. I aquí és on es fa evident que la lluita ecologista i de defensa del territori no es pot destriar de la lluita de classes, i per tant, els interessos oposats d’uns i altres entren en contradicció també en el món rural. Ho repetim, o bé apostem per un model que beneficia els propietaris del capital, o apostem per un model que beneficiï al conjunt de les persones que viuen o volen viure, en aquest cas, en entorns rurals.
Imaginem, per exemple, si tot el que es vol invertir en temps i diners per uns JJOO Hivern o un Bike Park s’invertís en polítiques per garantir l’accés a l’habitatge. O s’invertís a posar a disposició finques i masies per iniciar projectes agrícoles i ramaders que cuiden el territori, l’enriqueixen i ens produeixen alimentació de qualitat. Brigades públiques de gestió forestal i de rius, que alhora s’acompanyin de calderes de biomassa per tenir energia pública i renovable. També en la recuperació sota control públic i popular de centrals hidroelèctriques, amb la necessitat lògica de treballadores per al seu funcionament. Internalitzar serveis de titularitat, gestió i provisió pública sanitaris, educatius o de transport i augmentant les seves plantilles per garantir-ne un accés universal i de qualitat. El gremi de botiguers i hostalers que no depengui del turisme massiu sinó del consum propi de la gent que viu en el territori.
Només amb aquestes propostes, fixaríem i augmentaríem la població de les zones rurals, milloraríem els serveis comunitaris que beneficien a tota la població, protegiríem el medi ambient i l’entorn natural que ens envolta i tindríem un món rural on seria realment possible viure-hi dignament sense vendre ni la terra ni les persones als millors postors.
En contra d’un model, el turístic, que només aporta benefici privat per a una minoria, nosaltres apostem pel benefici col·lectiu de les classes populars. Les propostes fetes pretenen eliminar la propietat i el lucre privat d’una minoria que controla i posseeix els mitjans de producció, els negocis i els elements essencials (sanitat, educació, habitatge, energia…) per a la vida de qualsevol persona. Defensem que el benefici col·lectiu només es pot aconseguir si aquests serveis són de propietat i provisió pública, i sota control i presa de decisió sobre aquests des de la participació activa de la comunitat que se’n beneficia.
Tant de bo sí que hàgim après alguna cosa, i que de la crisi que estem vivint en surti la decisió col·lectiva de tornar a construir societats on viure no sigui un luxe. Toca trencar l’hegemonia cultural que ens ha guanyat el capitalisme, basada en l’individu i l’individualisme, que fa que aquests macro-projectes ens puguin semblar atractius en primera instància. Recuperar la consciència de classe per pensar-nos i organitzar-nos a través de polítiques que beneficiïn al conjunt dels individus que viuen en una comunitat, hauria de ser la raó única cap a on seguir caminant.
Catalunya Plural, 2024 
