Quan surto d’Artemis l’estructura urbana m’endinsa al caos, més remarcat, com he ponderat les darreres setmanes, mentre abandono un limbe de bellesa i em capfico a una nova fase del recorregut, amb el torrent de la Guineu fent de les seves. Avui l’oblidarem un xic perquè és més important situar-nos davant aquesta plètora de camins disponibles, com si Barcelona ens convidés a protagonitzar un d’aquells relats de Tria la teva pròpia aventura.
L’adéu al passadís en planta a Juan de Garay, un carrer insípid com pocs, gairebé imposat per les circumstàncies. Fins a 1929 es denominà de Buenos Aires, però ops, el 1900 un tram unificador de la Diagonal amb l’antiga carretera de Sarrià es batejà igual, i clar, els duplicats, ben nombrosos després de les agregacions de 1897, havien d’evitar-se a tot preu.
Juan de Garay s’amplià a posteriori fins a Felip II, per a completar les Barcelones de postguerra, o si es vol el naixement del barri del Congrés Eucarístic, on abans només hi havia masies. Al punt on em trobo la seva presència és un mer complement perquè m’enfoco més cap al carrer de Biscaia, clau a l’anar paral·lela al curs fluvial, encara a mig fer quan s’erigiren les casetes d’Artemis.
A la meva dreta s’obre una senda recta i ben estreta, enllaç de Juan de Garay amb Olesa i Campo Florido, el barri dels Indians. Es tracta del passatge de la Companyia, un dels meus preferits a nivell sentimental, doncs l’empro com a drecera quan vaig a Correus, una experiència durant el més àrid de la pandèmia, quan a la plaça de les Havaneres es formaven llarguíssimes cues per a enviar o recollir paquets a l’oficina de Jordi de Sant Jordi, existent com a tal des del 7 de març de 1939, doncs abans es deia, més afí al conjunt, L’Havana.
Segons el nomenclàtor, amb certes semblances a les definicions del diccionari de la RAE, aquesta travessia remet a una companyia ubicada al lloc. No és molt per a començar, o sí, proporcionant-nos una pista d’indubtable valor.
Quan el caminava lliure d’investigacions sempre em fixava al seu número 12, de curiosa façana i amb un passatget interior. El cerco al cadastre i aquest, sempre sol·lícit, m’informa de trobar-me davant un edifici de 1924. La següent fita és acudir a l’hemeroteca, quelcom complicat en aquesta tessitura perquè la companyia despista. Després d’acotar millor la marxa pel laberint canto Bingo. El 1923 un anunci parla del 12 com una gran torre amb hort i aigua pròpia. El propietari, a més de mencionar els seus quaranta-cinc mil pams, la lloga a bon preu. Potser el comprador fou Francisco Adelantado, qui l’any 1924 sol·licità edificar tres cases de baixos. La documentació sobre aquest personatge, sempre hi havia la possibilitat de tenir-lo com artífex, és molt escassa, i només recull un parell de contusions al cap per caure de la seva bicicleta el 14 de juliol de 1907, allons enfants de la patrie, per plaça Urquinaona, aquell ou ferrat indecent entre l’Eixample i la vella urbs.
Per a resoldre l’enigma de l’origen he de centrar-me a l’altra banda del passatge. El seu número 15-17 té factura de fàbrica i una longitud superior a la resta. És lletja, gris i necessita una bona mà de pintura, malgrat això és l’alfa i omega de tot. El cadastre, a qui saludem amb alegria, dóna la data de 1931, quelcom conseqüent amb la inclusió d’aquesta via als mapes, on apareix, si fa no fa, en aquell instant.
Davant aquestes peces del trencaclosques convé ser precisos. La companyia, segons breus de feina entre els anys 50 i 60 del Nou-Cents, ens condueix als tallers de Ràdio Universitat. Al llarg dels anys l’empresa reclamà bobinadores, aprenents i noies hàbils amb el filferro. Malgrat ser un professional de les ones, un dels meus grans plaers laborals des de 2009, confesso haver pensat més aviat poc a la fabricació dels aparells, i mai podrem obviar la seva transcendència a l’imaginari universal. Al barceloní, català i espanyol, les trilogies sempre queden bé i així no s’ofèn cap tiquismiquis, impactà amb brutal contundència fins no fa tantes dècades.
A més a més, la cronologia mai és casual, i no deixa de ser rellevant donar amb els primers habitatges estables al passatge vora 1924, quan l’invent dels micròfons amb misteri emeté els seus primers batecs des de l’extint hotel Colón de plaça de Catalunya.
No gaire lluny, a ronda Universitat 1, Ràdio Universitat tenia la seu del seu negoci, destacada, com no podia ser altrament, a la publicitat del període republicà, quan els receptors et duien el món a casa.
A partir d’això potser no estaria pas de més rebatejar el passatge de la Companyia com de la ràdio, o almenys subtitular la placa, a Barcelona sempre mancants de contingut útil per a entendre les passes pretèrites.
Hi ha més en aquest raconet, i ens transporta al seu quilòmetre zero. Ràdio Universitat i aquelles casetes de 1924 degueren determinar-lo a la seva morfologia, tanmateix marcada per dos factors. El primer és molt comprensible. Transita paral·lel a Concepció Arenal, la vella carretera per a filar Barcelona amb Sant Andreu, continuació gairebé directa de Freser. La segona ens mou envers els meus estimats mapes. Alguns es conformen amb un, com si així donessin amb l’evolució de les quadrícules. Com disposo de molts, i són imprescindibles pel meu afany detectivesc, puc acarar-los: una guia urbana de 1955 ens insinua una variació.
L’inici del passatge des de Juan de Garay amb Biscaia és abrupte, produint-se una lleugera corba abans d’entomar-lo. Abans,, després d’avançar pocs metres, no era d’una sola peça, doncs hi havia un desviament, magnífic per a escurçar distàncies, fins Jordi de Sant Jordi. Més avall, cap a Concepció Arenal, algunes cartografies deixen constància d’un tal Villa Justina, normal si es vol, si bé un altre dia, d’aquí poquet, prometo intentar esbrinar el motiu de tants noms femenins en aquestes joies, cada cop més absents per la ingrata piqueta.
Villa Justina, a diferència de moltes masies dels alentorns, no deixà molt pòsit al barri, i sempre hi ha una raó quan un rastre s’omet o desapareix com per art de màgia.
El passatge de Villa Justina ni tan sols s’intueix al nomenclàtor contemporani. A la Gaseta Municipal del 8 d’octubre, secció estadística i demografia, s’inclou al padró a don Manuel Navarro Cortijo, assenyalant-se Villa Justina amb la lletra H de Buenos Aires, futura Juan de Garay. El carreró, i la finca, havien d’anar a terra.
Després, arriba el silenci, però no amb Don Manuel. Aquestes barriades, abans rurals, sempre s’han caracteritzat per ser més aviat d’esquerres, combatives, i haurien de ser-ho encara més pel menyspreu dels Ajuntaments, despreocupats a la seva millora, excepte alguna cosa puntual, més que res perquè les càmeres no són pas a prop. No és aquesta la qüestió de l’article. En un altre del 8 de maig de 1939 descobrim com Manuel Navarro Cortijo i la seva dona, María Martínez Melero, foren detinguts pels actes bèl·lics dels seus fills i filla, Pedro, Andrés i Antònia, acusats de cent assassinats al front de Casp i vint morts a Barcelona. Com podeu imaginar, no és difícil sospitar-ho, foren víctimes de la Ley de Responsabilidades Políticas, venjativa, retroactiva i tot el contrari a la reconciliació entre ciutadans d’un mateix país. Els seus noms, com tants d’altres, figuren al llistat de l’amnèsia. Recuperar-los des de l’estudi de l’urbanisme hauria de traslladar-nos a meditar sobre com escombrar amb l’anterior a la nostra era, fins a reduir-lo a menys que miques, és un gran perill a evitar. Els nostres predecessors han de ser recordats, i amb ells l’hàbitat on moltes nobles idees s’esvaïren, doncs l’espai no només ens acompanya a la quotidianitat, doncs gaudeix de la capacitat de configurar esperances col·lectives, brindant-les al futur. Barcelona, malgrat ser la rosa de FOC, ha matat amb estrèpit el llegat anarcosindicalista, i amb ell la meitat de la seva Història contemporània, no tan sols banyada de burgesia, més aviat forjada per esforços i anhels de la classe treballadora.
Catalunya Plural, 2024 
