El catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joan Subirats ha deixat de ser regidor de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat i tinent d’alcaldessa de l’ajuntament de Barcelona aquest mes de juliol coincidint amb la seva jubilació com a professor d’universitat. El novembre de 2017 va assumir el càrrec de Comissionat de Cultura de l’Ajuntament i a les eleccions municipals del maig de 2019 va ocupar el segon lloc de la llista de Barcelona en Comú encapçalada per Ada Colau. Ha estat director de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB i col·laborador en mitjans de comunicació com El País, l’ARA, Crític, la Ser o Catalunya Plural. Li hem demanat de parlar de les seves impressions del seu pas per la política municipal i de cap on creu que van i que haurien d’anar Barcelona i Catalunya.
Li va costar molt decidir-se a entrar al món de la política representativa. Al final ho va fer en l’equip d’Ada Colau. Ha valgut la pena l’experiència?
Sí. No estic gens penedit de l’experiència. Feia molts anys que havia militat a Bandera Roja i el PSUC però havia deixat la militància política el 1980 o el 1981. El 2014 vaig començar una altra vegada a ficar-me en la política activa perquè vaig estar als inicis de Guanyem i després de Barcelona en Comú. Sempre havia estat molt vinculat a la política des d’un punt de vista mes d’anàlisi, de reflexió, i també, evidentment, com a professor. M’hi vaig posar el 2014 quan es va iniciar el procés que va portar a la candidatura de Colau a les eleccions del 2015. El que no vaig voler aleshores va ser entrar en la gestió, fer de polític, que és diferent d’implicar-se en la política. A fer de polític m’hi vaig ficar després de la crisi del 155 quan l’alcaldessa em va demanar d’entrar com Comissionat de Cultura. Estic content de l’experiència. He après moltes coses. N’he contrastat algunes que pensava. D’altres, no tant. M’ha anat bé, inclús des del punt de la vista de la meva professió com a professor de Ciència Política. Ha estat una experiència de servei molt positiva i, al mateix temps, molt intensa, molt demanding, que diuen els anglesos, molta necessitat d’implicació constant. Tot plegat és força exigent, sobretot per feines de representació, d’escoltar la gent, anar als llocs,… Requereix un nivell de compromís personal molt alt.
Què ha estat el més dur, complicat, d’aquests anys a l’Ajuntament? Quin li ha deixat pitjor regust de boca?
El més complicat ha estat segurament la combinació entre la pandèmia i el necessari manteniment de l’activitat cultural i educativa. Jo era responsable tant de Cultura com d’Educació. El fet d’intentar mantenir l’activitat cultural oberta i l’activitat educativa oberta, que eren dues qüestions claus i prioritàries al màxim per mi, va ser complicat. Sobretot, els mesos de març a agost del 2020. Al marge d’això, jo diria que no he tingut massa temes que m’hagin deixat mal sabor de boca. A vegades t’agradaria que les coses anessin més ràpid del que van. Tot i que crec que l’ajuntament té un gran nivell de gestió i de funcionament, els ritmes de funcionament de l’administració són més aviat lents. Per altra banda, temes d’incomprensió, coses que no ets capaç d’explicar bé i que arriben distorsionades a l’opinió pública. El debat sobre l’Hermitage, mira que l’hem tingut milers de vegades, i no he acabat de veure que arribés a la gent amb la claredat que jo imaginava. I d’altres. Per la resta, estic content de l’experiència i estic satisfet d’haver iniciat alguns projectes que poden tenir perspectiva estratègica, com la major connexió entre educació i cultura, o la incorporació de temes de pensament i ciència en l’agenda de les polítiques municipals.
I el més gratificant?
Hi ha hagut uns quants moments particularment intensos, molt vinculats al que deia de la pandèmia i l’activitat cultural. Quan vam salvar l’edició del Grec de 2020. Va estar a punt de no poder fer-se i la vam salvar pels pèls. Allò va permetre continuar i donar molta seguretat a molta gent per mantenir l’activitat cultural. El debat de “Cultura segura” va sortir aquells dies, a mitjans de juliol de 2020. També ha valgut molt la pena la sensació de bona acollida que tenia la Biennal de Pensament i, com deia, que l’Ajuntament es comencés a posar en temes de ciència, que fins aleshores no s’hi havia incorporat.
Un dels moments més gratificants del meu mandat va ser salvar el Grec 2020
Si no s’hagués jubilat hauria seguit en la gestió municipal o amb dos anys ja n’hi havia prou?
Era una qüestió força prevista. Quan l’1 de gener de 2018 vaig acceptar entrar de comissionat de Cultura amb la crisi del 2017, tenia per davant un any i mig fins les eleccions del maig de 2019. Quan aleshores l’alcaldessa Ada Colau em va demanar que em presentés a les llistes per fer després de regidor de Cultura i Educació vaig posar algunes condicions i una d’elles era que pogués plegar al cap de dos anys coincidint amb la meva jubilació com acadèmic. Ja que, en efecte, una altra de les condicions era que volia seguir a la Universitat fent classe. La idea, doncs, era que quan acabés el període de la Universitat, amb la jubilació forçosa als 70 anys, hi hagués la possibilitat de deixar també les meves responsabilitats municipals. Aquest va ser el meu compromís amb ella. Era una decisió meditada i pensada per tornar a recuperar temps. Havia vist en l’any i mig de Comissionat que el nivell d’exigència era molt alt i que si seguia no podria fer el que m’agradava més, que era donar classes, conferències, escriure articles, llibres, reflexionar sobre aquests temes, llegir, etc., i combinar-ho tot amb la feina municipal era molt difícil de fer. Si feia articles ja no els feia Joan Subirats, els feia el tinent d’alcalde d’Educació i Cultura. Estaves comprometent la institució amb les teves opinions. Era molt complicat. A les conferències no eres un professor d’Universitat, eres un càrrec polític de primer nivell a l’Ajuntament. Aquesta duplicitat no acabava de funcionar. Cal entendre que una part molt important de la feina d’un regidor són reunions de patronats, fundacions, rebre gent, assistir a actes, inaugurar, fer cloendes… Això està bé, algú ho ha de fer i no considero que es pugui menystenir però d’alguna manera sentia que la meva part ja l’havia fet.
La continuïtat d’Ada Colau com alcaldessa amb el suport del PSC i dels regidors del grup de Manuel Valls va ser un encert? ERC i, en general, el món independentista s’ho va prendre molt malament
Les setmanes posteriors a les eleccions del 2019 van ser intenses. Els comuns eren bastant inevitables per fer els pactes sigui amb els socialistes sigui amb ERC. En el cas d’ERC faltava un vot i en el cas dels socialistes, tres. Era molt difícil que hi hagués una altra combinació possible. El que era important era mantenir capacitat d’influència i una posició de govern significativa, amb l’Ada Colau com alcaldessa. Al final de tot el procés de debat i de negociació, ERC va oferir un pacte de compartir dos anys i dos anys alcaldia, però va ser molt al final quan ja s’havia erosionat la negociació i les coses estaven molt avançades amb els socialistes. En relació als vots de Valls, en cap moment hi va haver una negociació per part nostre. Això es pot veure. Tota la rumorologia que hi havia era que hi havia un pacte que després implicaria tal cosa o tal altra. Si examinem els vots que hi ha hagut en aquests dos anys, els que més han votat en contra han estat els regidors de Barcelona pel Canvi. No sembla que hi hagi estat un gran pacte de govern subterrani. Valls va jugar amb una voluntat de protagonisme que tenia i que expressava amb la lògica d’evitar que hi hagués un alcalde de Barcelona que tingués un signe independentista. Vaig estar molt en el procés de negociació i no em consta que en cap moment hi fos cap mena de contacte amb Valls i la seva gent.
Ada Colau desperta simpaties i odis extrems. Per què?
Això es veu molt clarament als baròmetres que fa l’Ajuntament. Quasi quasi meitat i meitat. Una meitat de la gent la valora molt positivament i una altra meitat mostra molt rebuig. En canvi, si mires els altres polítics –Ernest Maragall, Jaume Collboni, Elsa Artadi,…- tenen els seus votants, els que no volen saber-ne res i hi ha sempre un 15%, un 20%, un 25% de gent que és més aviat indiferent. Ada Colau no té indiferència. Políticament és complicat perquè vol dir que les possibilitats d’aliances i de créixer són més difícils, perquè tens molt enrocats els teus i els altres. La part positiva que molta gent li veu, que és una certa coherència i bagatge polític de trajectòria com activista, que li dona credibilitat, al mateix temps la fa ser vista com més binòmica, d’amb tu o contra tu. L’altre dia vaig veure un cotxe amb un adhesiu darrere que posava “Fora Colau”. Em va estranyar. No és normal que la gent s’expressi políticament als cotxes, a no ser que sigui en temes d’identitat de Catalunya, Espanya,… Inclús als mitjans de comunicació es fan títols dient “Colau fa tal cosa”. El govern municipal, com a tal, queda difuminat.
S’hauria de tornar a presentar?
Des del meu punt de vista, sí. Hi ha hagut un període molt important a la història de la Barcelona democràtica, des del 1977 fins ara. Ha sigut el període Maragall, tretze anys d’alcaldia de Maragall amb govern de coalició amb la gent del PSUC i, després, d’Iniciativa. Van ser anys de posar Barcelona on li tocava després de tot el període de la dictadura. Hi havia una agenda superpotent de coses pendents a completar. Es va aconseguir a través dels Jocs Olímpics i altres elements: obrir Barcelona al mar, fer les rondes, reforçar totes les insfraestructures, resoldre problemes de col·lectivitat i d’alguns barris; per exemple, tota la feina de Santiburcio a Nou Barris… Hi havia una agenda molt plena i molt clara. Aquests 13 anys van servir per construir aquesta Barcelona democràtica. I ara, si l’Ada es tornés a presentar i tornés a governar serien dotze anys. Dotze anys d’afirmació d’una nova agenda urbana. La ciutat ja ha resolt molts dels problemes històrics que tenia pels dèficits del franquisme però, ara, ha d’abordar els problemes de les ciutats del segle XXI: el problema metropolità no resolt, el del Besòs com a problema de desigualtat que segueix existint entre zones de la ciutat, la mobilitat, la sostenibilitat i el canvi climàtic, la renovació de l’educació i la cultura per fer-les molt més articulades, reforçar el model de creativitat i innovació amb investigació de coneixement que Barcelona té… Fa uns quants anys obries el web de l’Ajuntament i sortia la platja, una paella i Gaudí. Aquesta imatge ha servit pel que ha servit. El segle XXI en requereix una altra. Els fonaments hi són. L’estudi que ha fet l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques sobre Madrid, que ha servit per tot el que ara diu Ximo Puig sobre Madrid com aspirador, analitza tots els elements d’indústria, comerç,… L’única cosa en la qual Barcelona està clarament per sobre de Madrid i de qualsevol altra ciutat d’Espanya és en temes d’investigació, innovació, recerca i ciència. És un potencial molt important que la ciutat no ha cuidat suficientment, no ha tingut una política pròpia en matèria d’innovació, de coneixement, de creativitat, de ciència, com altres ciutats, com París, Manchester, Berlín, que ho tenen molt present.
Ada Colau s’hauria de tornar a presentar i completar així 12 anys d’una nova agenda urbana
D’Ada Colau es deia que s’oposava als grans esdeveniments a la ciutat. Fins i tot que estava en contra del Congrés del Mobile. El Mobile ha seguit. Barcelona ha perdut la cursa per obtenir la seu d’algunes agències internacionals. En canvi, ara ha aconseguit ser la Capital Mundial de l’Arquitectura, i ser líder del moviment municipal internacional contra el Canvi climàtic. Cal o no cal que Barcelona sigui seu d’aquests grans esdeveniments?
És bo veure si aquest tipus d’esdeveniments de caràcter internacional simplement són importants per la ciutat perquè atreuen visitants; és a dir, si formen part de l’economia del visitant, que és una manera diferent de parlar del turisme, o si entronquen amb coses que la ciutat té de manera pròpia en la seva agenda. El Mobile és bo que segueixi si seguim sent una de les ciutats més importants d’Europa en start ups tecnològiques. Si ha de ser simplement perquè venen molts visitants i van als restaurants i els hotels, pot acabar no tenint massa sentit. Si el Congrés d’Arquitectura s’ha guanyat davant l’alternativa de Pequin és perquè Barcelona està tirant endavant un tipus d’urbanisme diferent del que estan fent altres ciutats en aquests moments. Està insistint en les superilles, la sostenibilitat, els canvis en la mobilitat, en una ciutat que sigui densa però al mateix temps habitable. Els esdeveniments s’han de situar en un context que reforci el que ja passa a la ciutat. La Biennal d’art Manifesta, que vindrà el 2024, té sentit que vingui perquè és molt important fer un salt en la relació entre cultura, arts visuals i reptes urbans i, a més, perquè en aquesta edició hi haurà deu ciutats de la regió metropolitana que la faran juntament amb Barcelona. Estarem treballant i consolidant una lògica de cultura metropolitana que fins ara no existia. Estarem construint metròpoli no només sobre els residus, el transport, etcètera, sinó també sobre elements culturals. Són 5 milions d’habitants. Barcelona ha defensat i defensa un model de ciutat de ciutats, no una megalòpoli com Sao Paulo, Nova York o Mèxic, una xarxa urbana que sense jerarquies treballi de manera conjunta. Això és imprescindible.
Què passa amb l’Hermitage? Sembla com si l’Ajuntament no el volgués
Des del meu punt de vista, i potser simplificant una mica, és un projecte immobiliari que es revesteix de caràcter cultural, amb una aliança entre un fons d’inversió i uns agents que tenen el contacte amb l’Hermitage perquè entenen que és la millor manera d’aconseguir una parcel·la de primera linia de mar, que difícilment podries aconseguir de cap altra manera. No em sembla malament com a idea. Pel fons d’inversió és important tenir el que ells en diuen un “safety box”, una caixa de seguretat que dona la seguretat als inversors que els seus recursos es poden tocar: un edifici de Toyo Ito en un dels millors llocs de Barcelona. La idea de l’Hermitage havia funcionat en un moment determinat, amb un comissari, Jorge Wagensberg, que havia tirat endavant l’experiència. Wagenserg va visitar l’Hermitage, va veure la quantitat de coses que hi havia i tenia la idea de fer un projecte sobre coneixement, ciència i art, a partir de la seva experiència a Cosmocaixa. Wagensberg va morir. Després, en els meus contactes amb els promotors, he vist que tenien molta dificultat en presentar un projecte cultural significatiu que no fos simplement una franquícia que portés quadres com fa el Pompidou o els “Maestros rusos” a Málaga. Barcelona vol ser com Málaga? Barcelona té el Museu Picasso. Aquí tenim una col·lecció molt potent que ens va donar el propi Picasso que explica i justifica l’extensió del Museu. Picasso va néixer a Málaga i allí hi tenen un museu que té la seva significació pròpia. Però a part d’això tenen, com deia, els museus dels “Maestros rusos” i el Pompidou. La base cultural que té Málaga necessita aquest tipus d’afegitons perquè sinó el nivell d’atracció pels visitants és molt baix. Nosaltres tenim Picasso, Miró, Tàpies, a una hora i mitja Dalí, MNAC, MACBA, el modernisme en tot el seu esplendor,… Necessitem afegir més museus quan, a més, sabem que les experiències prèvies de l’Hermitage a d’altres ciutats han anat totes malament i s’han acabat tancant o com en el cas d’Amsterdam, l’Ajuntament ha posat diners per mantenir-ho? I la base de tota l’operació era que això no costava ni un duro a l’Ajuntament. Aquesta és la situació. Si es pregunta als grans equipaments de la ciutat no estan tots aplaudint la vinguda de l’Hermitage. Més aviat ho troben una mostra d’un cert provincianisme. Des del punt de vista de projecte cultural, crec que l’interès és limitat. Hi ha hagut l’intent d’incorporar el Liceu, que m’ha semblat correcte, en el sentit de “barcelonejar” més el projecte, però les dues coses juntes no hi caben. Requeriria reordenar aquella zona. Es pot anar treballant, si volen mantenir la inversió i l’Ajuntament i el Port es posen d’acord. Es tractaria de trobar un projecte més arrelat.
Els grans equipaments culturals de la ciutat consideren la vinguda de l’Hermitage, més aviat, un cert provincianisme
Ada Colau acaba de ser elegida per liderar la xarxa C40 de ciutats que lluiten contra l’emergència climàtica. A Barcelona el canvi climàtic l’afecta molt
Barcelona és una ciutat molt vulnerable en aquest tema. Hi ha qui fins i tot diu que el 2050 l’aigua arribarà a plaça Catalunya. És obvi que no podrem lluitar-hi sols. O tenim una capacitat conjunta de fer-ho o no ens en sortirem. Hem fet prou? S’estan fent passes. S’està intentant modificar la presència d’una de les fonts de generació de gasos d’efecte hivernacle com són els cotxes. Modificar el format de mobilitat és molt important. Barcelona és la ciutat gran més densa d’Europa, juntament amb París. Les cinc ciutats més denses d’Espanya són, per ordre, L’Hospitalet, Barcelona, Santa Coloma, Badalona i Cornellà. El barri més dens d’Europa és La Florida, a L’Hospitalet. Tenim un problema greu. La densitat és bona des del punt de vista climàtic perquè no genera malbaratament de terreny, perquè no fem grans barris i extensions de cases adossades com als Estats Units i altres llocs, però té el problema que quan hi ha molta gent junta, tot el tràfic es concentra i els efectes de contaminació són molt més grans. Hem de ser capaços d’aprofitar els avantatges de la densitat sense les seves contraindicacions i això vol dir canvis pel que fa a la mobilitat, els aires condicionats, les calefaccions, els creuers, els avions…
Gestionar la Cultura de Barcelona en temps de pandèmia ha estat tot un repte. Com se n’ha sortit?
Intentant evitar un excés del principi de precaució, que sempre és difícil. Fent tot el que ens deia el PROCICAT que havíem de fer però intentant, al mateix temps, fer l’activitat. El que ens preocupava a mi i a la gent de l’ICUB era aconseguir fer la Mercè, el Grec… agafant els requeriments del PROCICAT i som-hi!, treballem-hi! Volia dir que havíem de treballar en escenaris on podia ser que acabés sent virtual o en escenaris en els que el nivell de normalitat acabés sent molt alt, fins el 70%. Jugàvem amb tots els escenaris possibles, els dèiem a les companyies de teatre que havien de fer grups bombolla i posar-se junts durant un mes per assajar i tenir-ho a punt… posàvem en marxa la màquina i era arriscat perquè ens podíem trobar que al final no poguessin fer l’obra de teatre. I ha passat. Aquest Grec del 2021 s’han hagut de cancel·lar dos o tres espectacles per algun cas de contagi. Però hem aconseguit el que no han aconseguit a la resta d’Europa, que és mantenir l’activitat cultural. I el 15 de juny de l’any passat vam obrir les escoles bressol municipals i juntament amb la Generalitat s’ha aconseguit mantenir oberta tota l’activitat escolar durant tot el curs amb un nivell d’incidència de la pandèmia que mai ha passat del 2% dels alumnes. Crec que és molt important perquè és intentar aconseguir que els impactes en l’educació i la dinàmica social fossin els menors possibles i que la Cultura no s’ensorrés, que ja està prou fotuda i precaritzada per l’efecte d’una pandèmia que la podia deixar estancada durant un any, que és el que ha passat a la resta d’Europa.
Hem aconseguit mantenir l’activitat cultural, cosa que no han pogut fer a la resta d’Europa
El procés, el debat sobre la independència de Catalunya, ha influït molt en la gestió del dia a dia de la ciutat?
La meva impressió és que no, sobretot en el període del 2019 al 2021. El 2017, quan vaig ser presentat com a Comissionat just acabat de produir-se el 155, no hi havia, de fet, conseller de Cultura. Era Lluís Puig, que estava a l’exili. Van nomenar consellera Laura Borràs al juny de 2018 quan jo ja era Comissionat. En aquests quatre anys, he coincidit amb quatre conselleres de Cultura i cinc ministres. Mig en broma mig seriosament, dic que tenim un gran dinamisme institucional en aquest país. Els primers moments eren més complicats perquè el factor de la repressió era molt evident i, per tant, no hi havia acte cultural que no tingués un component en bona part reivindicatiu. Jo que estic a favor de l’autodeterminació, que sóc sobiranista però no sóc independentista, a vegades em sentia més còmode i a vegades menys, depenent de les situacions. L’activitat cultural s’ha aconseguit mantenir i les meves relacions amb les conselleres de Cultura i els consellers d’Educació, independentment de si eren de Junts o d’ERC, han estat molt bones, hem trobat els punts de col·laboració necessaris per tirar endavant. Sí que, a vegades, he detectat, sobretot en l’àmbit de Cultura, que s’ha posat més l’èmfasi en ‘la política’ que en ‘les polítiques’; és a dir, s’ha posat més èmfasi en els elements identitaris i simbòlics que en els factors més concrets, però, en general, l’entesa ha sigut bona.
I amb els ministres?
El primer ministre, que era del Partit Popular, no el vaig arribar a conèixer. Vaig parlar amb el secretari d’Estat de Cultura. El següent va durar molt pocs dies. Amb el Pepe Guirao va haver-hi molt bona relació. Ens vam entendre molt bé. Amb el següent ha sigut un petit drama perquè no hi ha hagut manera de connectar-hi. Em vaig sentir una mica reconegut quan El País va titular un resum del seu mandat “El ministeri dels assumptes pendents”. I amb l’actual, Miquel Iceta, que porta molt pocs dies, ens hem trobat a l’homenatge a Juan Marsé i m’ha semblat que té ganes de posar fil a l’agulla en molts temes pendents, per exemple l’acord de cocapitalitat de Barcelona i Madrid en matèria cultural.
Amb un govern a la Generalitat com el que hi ha a Espanya, de socialistes i Unides Podem, rutllarien millor Barcelona i Catalunya?
No és fàcil respondre així en general. Hi ha un punt que s’està intentant endreçar que és el del subfinançament en Cultura. Cultura no arriba a l’1% del pressupost de la Generalitat quan tots els governs subestatals estan per sobre del 2%. És cert que els governs locals acostumen a gastar més en Cultura però el de Barcelona està al 6%. La inversió per habitant a Barcelona de l’Estat i la Generalitat en Cultura és molt baixa. Si hi hagués hagut un govern de la Generalitat amb qui hagués tingut més proximitat hauria insistit en aquest tema. Amb la consellera actual, Natàlia Garriga, i també una mica amb l’anterior, Àngels Ponsa, hi ha hagut un nivell d’entesa i de reunions bilaterals molt positives que permetien tenir una certa esperança. Els governs de la Generalitat molts cops quan comencen diuen que són municipalistes, però després no ho acaben de demostrar. Ja va passar amb el govern tripartit, on hi havia molts alcaldes però es va notar poc. Ara, també, el govern actual ha volgut posar de relleu que hi ha una gran presència de persones amb experiència municipal. Doncs, a veure si es nota! En general, hi ha un subfinançament dels governs locals molt important. El nivell d’incumbències dels governs locals és molt més alt que el seu nivell de competències i això requereix un canvi.
Els governs de la Generalitat comencen dient que són municipalistes però després no acaba de notar-se
Com a politòleg, cap on creu que evolucionarà el debat sobre la independència? Els indults han aportat una certa distensió al debat. Veu en l’horitzó algun tipus de referèndum sobre el futur de Catalunya?
És difícil perquè no depèn només de nosaltres. Depèn també de l’Estat i de que les nostres demandes de reconeixement siguin enteses des d’Europa com un element de sentit comú. No em sembla que la línia que es va seguir el 2017 sigui l’adequada per arribar a aquest tipus d’objectiu. Falta veure què passa amb l’Estat. En aquests moments hi ha un debat entre l’Espanya més centralista i la més perifèrica. El govern del PSOE necessita clarament tenir un reconeixement més clar a l’Espanya perifèrica i avançar cap a una estructura més federal. Crec que és inevitable. Si es resoldrà o no el problema del reconeixement de Catalunya és un altre tema. Els moviments que hi està havent al País Valencià, a les Illes, al País Basc, a Galicia… com s’està intentant preparar el Congrés del PSOE i les aliances que necessita el PSOE amb aquesta perifèria per fer front a l’embat del PP i de la dreta obligaria a anar cap aquesta lògica. Cal pensar com ho encara Catalunya. A la conferència de presidents, ens trobem que des de Catalunya es parla de bilateralitat i des del País Basc s’accepta anar-hi a canvi de certes concessions. Una lògica federal és una lògica multilateral, no bilateral, però dins d’una lògica federal, com que hi ha molts models, pot haver-hi reconeixements bilaterals. Al Canadà, que és un sistema federal, hi ha un reconeixement específic del Quebec. Es poden explorar estructures federals amb dinàmiques que vagin des del Canadà a Bèlgica, allunyades del federalisme més simètric d’Alemanya. Això permetria avenços. Entenc la lògica dels independentistes que ho consideren insuficient. Si tu et situes en la perspectiva de la creació d’un estat propi, tot això et sembla una pèrdua de temps. El debat dels propers anys es situarà aquí. S’ha demostrat que la línia unilateral té els límits que té i la línia simplement del ‘peix al cove’ té els límits que té. Hauríem de veure quines possibilitats existeixen entre mig. Espanya ha de reconèixer que és un Estat plurinacional. És impepinable que hi ha més d’una nació i que això s’ha de notar des de molts punts de vista: cultural, simbòlic, identitari, lingüístic,… Mentre no hi hagi aquest reconeixement tindrem un problema.
Catalunya Plural, 2024 
