Alex Hinno és fill d’una dona catalana i d’un home palestí, que va haver de fugir de casa seva després de la Guerra dels Sis Dies (1967). Des de llavors, el seu pare no ha pogut tornar a casa seva, degut a les estrictes polítiques frontereres d’Israel, que nega el dret al retorn dels refugiats palestins, tot i que l’ONU va reconèixer aquest dret a la seva Assemblea General del 1948. El conflicte és històric, tant que Palestina és l’origen del major nombre de refugiats del món: n’hi ha més de 5 milions i mig.
Els bombardejos que aquest estat perpetra contra la població palestina són àmpliament coneguts, però tot i això, Israel gaudeix d’una gran empara internacional. I en això, Catalunya no n’és una excepció. La Generalitat té contractes milionaris amb l’estat sionista i hi ha diversos líders catalans hi veuen un mirall en el qual guiar-se pel procés independentista. El poder polític català, que demana la fi de l’opressió, no es posiciona al costat de Palestina, sinó del seu victimari. Fins aquí arriba l’ombra dels lobbys sionistes, que “fa que els dirigents polítics tinguin por i només duguin a terme accions simbòliques, però no ajudin els palestins com ells volen ser ajudats”, es lamenta Àlex Hinno.
Precisament, una de les demandes que no estan sent escoltades és la de trencar l’agermanament que uneix Barcelona amb Gaza i Tel-Aviv. Aquest vincle es va signar el 1948, en el marc dels acords de pau d’Oslo, però mai no ha estat del gust de la comunitat palestina. Per això, després dels bombardejos que aquest mes de juliol van tornar a assolar Gaza, la Coalició Prou Complicitat amb Israel i Lafede.cat han engegat la campanya Barcelona, amb l’aparheid no, que demana, un cop més, trencar l’agermanament. Aquesta vegada, a la campanya s’hi han sumat més de 80 entitats. Àlex Hinno n’és el portaveu.
Aquest agermanament se signa el 1998. Per què torneu a aixecar la veu ara?
Des del moviment de solidaritat amb Palestina, ja fa anys que reivindiquem trencar l’agermanament. És cert que quan es va signar, en el marc dels acords d’Oslo, podia tenir cert sentit, perquè es dibuixava un escenari de pau, entesa i voluntat d’acord. Però amb els anys ens adonem que aquests acords no només no funcionen, sinó que representen una trampa pel poble palestí, perquè l’estat d’Israel ha accelerat la seva política repressiva i colonitzadora. Avui, aquest agermanament no té cap sentit i l’únic que fa és netejar la cara a l’estat d’Israel.
El 2015 la CUP va reclamar a Barcelona que trenqués aquest agermanament i l’alcaldessa Colau va dir que confiava en els acords d’Oslo. El 2017, l’Ajuntament va condemnar l’ocupació palestina i es va comprometre a tallar “qualsevol complicitat” amb l’ocupació. Però l’agermanament segueix vigent.
Aquestes declaracions d’intencions estan molt bé, però sovint les administracions s’espanten pels lobbys sionistes i no estan disposades a ajudar el poble palestí de la manera com el poble palestí vol ser ajudat. Fa molts anys que demanem trencar l’agermanament i encara se’ns escapa aconseguir-ho. Ara, tornem a aixecar la veu perquè venim de veure un nou bombardeig a Gaza, que ha mort centenars de civils palestins. Això hauria de ser un punt d’inflexió per trencar aquest agermanament. Encara que hi hagi un rebuig a l’ocupació, mentre no es trenqui l’agermanament continuem premiant la barbaritat israeliana, que bombardeja i arrasa la població palestina.
Una altra de les queixes respecte a aquest agermanament és que és a tres bandes (entre Barcelona, Gaza i Tel-Aviv) i que posa al mateix nivell la víctima que al victimari.
A nivell internacional, sovint es tendeix a dir que el conflicte està format per dos bàndols, però nosaltres no estem d’acord: hi ha una barbaritat històrica, una neteja ètnica per part d’un poble repressor cap a un poble reprimit. Ens neguem categòricament a seguir el joc d’aquells que vulguin banalitzar aquestes carnisseries i dir que és un conflicte a dues bandes. Un agermanament a tres, que és una cosa que normalment no es fa, tindria lògica si les tres parts estiguessin conformes, però ara fa menys d’un mes que l’Ajuntament de Gaza va enviar una carta a l’alcaldessa Ada Colau demanant la fi de l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv.
Gaza vol continuar estant agermanada amb Barcelona?
Vol que no es trenquin les relacions d’amistat i cooperació entre Gaza i Barcelona. I per mantenir aquesta amistat, és imprescindible trencar amb Tel-Aviv, perquè mantenir les dues coses no té cap mena de sentit. Per posar un exemple, fa uns anys, l’Ajuntament de Barcelona va pagar el Peace Park a Gaza i Israel, al cap de pocs anys, el va bombardejar i el va destruir. L’Ajuntament de Barcelona mai no ha demanat explicacions per haver destrossat un parc pagat amb diners públics a la ciutat amb la qual està agermanada. Tot va seguir igual.
Per no tornar a repetir una altra barbaritat com la que va ser la Segona Guerra Mundial, Europa hauria de plantar cara a Israel
Creus que hi ha una certa equidistància quan es parla del conflicte? Creus que el passat de la Segona Guerra Mundial fa que alguns sectors s’ho pensin dues vegades abans de condemnar els actes d’Israel?
És evident que a Europa hi ha por a criticar a l’estat d’Israel. Una part d’aquesta por ve pel que va passar a la Segona Guerra Mundial, però hem de deixar molt clar que nosaltres no estem en contra del poble jueu. És més, el considerem un poble aliat i tenim la simpatia de molts jueus antisionistes d’arreu del món que lluiten contra les barbaritats que perpetra l’estat d’Israel. És la ideologia sionista la que és racista. Per tant, crec que Europa, per coherència, per no tornar a repetir i donar suport a una altra barbaritat com la que va ser la Segona Guerra Mundial, hauria de plantar cara a Israel i rebutjar frontalment una altra neteja ètnica. Ens neguem a acceptar que el judaisme hagi d’estar capturat per un estat racista.
A aquestes alçades, encara cal separar judaisme de sionisme.
A Alemanya, per exemple, hi ha organitzacions d’esquerra que són obertament sionistes. Això és així per la contradicció interna que no els deixa acceptar cap postura que els enfronti amb el sionisme, degut a l’herència de la Segona Guerra Mundial. I amb això perpetuen la barbaritat i la injustícia. Ara, però, afortunadament, la gent cada cop ho té més clar. Cada cop la diferència entre judaisme i sionisme està més acceptada, perquè cada cop hi ha més persones jueves, dins la Palestina històrica o a l’exterior, que aixequen la veu contra l’estat genocida. Això ens ha de reconfortar i fer pensar que estem més a prop de la victòria.
Abans parlaves d’Europa i de com hauria de fer front a l’estat d’Israel. Però sembla que està sent al revés. Només cal mirar Eurovision, del que Israel ja forma part com si fos qualsevol altre país del continent. Creus que això va a més?
Europa pateix un sentiment de culpa pel que va passar la Segona Guerra Mundial i a això s’hi suma la tendència que té a fer seguidisme de les polítiques nord-americanes. Estats Units és un país que té molts interessos amb el lobby sionista. Europa, de retruc, a través de la seva manera d’entendre la seva política d’exteriors, també té postures prosionistes.
L’any passat, la Generalitat va obrir una licitació per valor de 950.000 euros per millorar les relacions entre Israel i la UE. Creus que encara és viable la campanya del BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) per aïllar Israel políticament i econòmica?
Sí, totalment viable. S’estan fent molts avenços: la campanya del BDS, quan va néixer, ara fa 15 anys, no tenia gens de força, però ara cada dia veiem més annexions. Diversos esportistes del món àrab han abandonat els Jocs Olímpics per fer boicot i no enfrontar-se als competidors israelians. També hem vist com la companyia nord-americana Ben&Jerry’s ha declarat que no vendrà més gelats a territoris palestins ocupats. Això és important perquè és una multinacional i també perquè és dels Estats Units. Aquest gest crearà exemple perquè altres empreses puguin seguir les mateixes passes. Si no hi ha més corporacions que facin boicot és perquè temen pels seus interessos econòmics. Però Ben&Jerry’s ha estat valenta.
També hi ha molts cantants i compositors que ja no actuen a Israel; fonts d’inversions i sindicats donen suport al BDS. Cada dia hi ha més exemples i nosaltres hi creiem cegament. I el més important és que és una campanya que va néixer a Palestina i que és conseqüent amb una forma de lluita no violenta, que ens diferencia de l’agressor ocupant.
Tenim una visió molt eurocentrista que fa que quan intentem ser solidaris, sovint no tinguem en compte aquell qui intentem ajudar
Destaques que aquesta iniciativa va néixer a Palestina. Creus que hi ha altres campanyes que intenten donar suport a la causa, però que no escolten prou les necessitats dels palestins. Creus que, des de l’esquerra, s’instrumentalitza la causa?
De vegades, sí. Tenim una visió molt eurocentrista que fa que quan intentem ser solidaris, sovint no tinguem en compte aquell qui intentem ajudar. Sovint es té poc en compte les necessitats de Palestina i de la seva societat civil.
Tu vas sovint a Palestina a visitar la teva família. Palestina és casa teva, però també tens la visió de qui ho viu des de fora. Què et desperta, cada cop que hi tornes?
Quan torno i vaig paint el que he viscut, sempre tinc un aiguabarreig de sensacions. Per una banda, hi ha la il·lusió de veure com la gent segueix de peu, resistint i sabent que d’allà ja no els farà fora ningú. Veure que la població palestina és creativa per buscar noves fórmules per guanyar la seva llibertat i que, tot i les barbaritats, continuen fems i valents. Però, per altra banda, hi ha la tristor de veure que l’ocupació no s’atura i que cada dia es poden veure més els terribles efectes de la colonització a Cisjordània i Gaza. Avui hi ha més de 600.000 colons, comptant els que hi ha a Jerusalem Est, que no deixa de ser part de Cisjordània. És molt trist veure en què es materialitza la presència d’aquestes persones: un mur, carreteres que només poden usar ells per unir colònies, recursos que s’expropien…
També he tingut l’oportunitat de moure’m per la Palestina històrica i he pogut constatar que la vida que tenen els palestins que viuen a l’estat d’Israel és duríssima. Són considerats ciutadans de segona i pateixen un gran racisme institucional. I Gaza encara ha de ser pitjor; no hi he anat mai, perquè no s’hi pot entrar, però tots sabem que és el camp de refugiats més gran del món.
La palestina és la comunitat amb més refugiats del món. Com s’encaixa això amb el dret al retorn, que l’ONU va aprovar a una assemblea general el 1948?
Recordo una vegada que vaig anar a Palestina, ara fa uns set anys. El meu pare ja estava molt gran i no havia pogut tornar a Palestina des del 1967, des de la Guerra dels Sis Dies. Vam intentar tornar a la que és casa seva, gairebé segurs que no ens deixarien entrar. Vam arribar a Jordània i allà no vam tenir problemes per creuar les fronteres, però quan vam arribar a la frontera israeliana ens van aturar. No van deixar tornar a casa seva a un home de 70 anys, que no era cap perill per ningú. Recordo la impotència i parlar amb l’oficial que hi havia a la frontera. Li vaig preguntar d’on era. Venia d’Europa de l’Est. Li vaig dir si creia que ella, que acabava a arribar a aquella terra, tenia el dret de negar l’accés a un home que havia nascut allà i que havia estat expulsat de casa seva. Això per mi va ser molt gràfic: parlem d’un estat que et dóna ciutadania plena només pel fet de dir que ets jueu, mentre que les persones que hi han nascut tenen prohibida l’entrada.
Si la població palestina nativa pogués tornar a casa seva, demogràficament Israel deixaria de ser un estat majoritàriament jueu
Com es justifica la negació del dret del retorn?
Israel és un estat jueu, tal com diu a les seves bases fundacionals. És un estat-nació en el qual la connotació religiosa és important fins al punt de ser racista. Si la població palestina nativa pogués tornar a casa seva, demogràficament Israel deixaria de ser un estat majoritàriament jueu. Així que no poden permetre que passi.
En una entrevista en aquest diari, Eitan Bronstein, el director de l’associació israeliana (De)Colonizer ens explicava com la resistència antisionista dins d’Israel estava disminuint cada cop més. La comunitat palestina hi té contacte?
Tenim llaços i ens coordinem amb les organitzacions antisionistes de la Palestina històrica. Jo els admiro: són gent valenta. Aliats. Germans. Persones que, a més de patir el fet d’haver nascut en un estat embogit, s’hi han rebel·lat i han anat a contracorrent, jugant-se el tipus a favor d’una causa. Per això, malauradament, són pocs. I, per tant, cal anar amb compte, perquè sovint hi ha tendència a magnificar la veu dels jueus antisionistes. Segurament no arriben a l’1%, i la resta són racistes i sionistes. Podem caure en l’error de pensar que a la societat israeliana hi ha de tot, però malauradament no; parlem d’una societat realment malalta.
Un dels grans àmbits en els quals Israel fa diners a nivell internacional és amb la seguretat. És conegut el fet que els Mossos es formen amb el Mossad i que ens arriben armes “provades en combat”. A tu, com a catalanopalestí, què et provoca que el govern català sigui còmplice, d’alguna manera, d’Israel?
Crec que el govern català hauria de ser més coherent amb la seva postura respecte Israel. És veritat que el poble català és, en la seva gran majoria, solidari i proper amb la causa palestina. De fet, les darreres enquestes d’opinió diuen que més d’un 60% de gent està disconforme amb allò que representa Israel. Però moltes vegades veiem com els nostres governants i partits no estan a l’alçada. Haurien de ser valents de demanar per Palestina tot allò que reclamen per Catalunya.
La qüestió nacionalista ha apropat els líders polítics catalans a Israel. Artur Mas va dir el 2013 que era “un exemple de com crear un estat” i Puigdemont va dir que “Catalunya i Israel tenim projectes semblants”. No deixa de ser estrany que una Catalunya que es considera nació oprimida, s’emmiralli en Israel i no en Palestina.
Estem molt enfadats amb Puigdemont per aquelles declaracions, perquè a més les va fer en un moment en què acabaven de bombardejar Gaza. Va ser d’una falta de sensibilitat brutal. El sionisme s’ha inoculat a moltes persones que, d’alguna manera, haurien de defensar la llibertat. Parlem de persones de dretes com Puigdemont o Mas, però també les trobem a Esquerra Republicana de Catalunya. L’exemple més clar és Pilar Rahola, que és l’abanderada del sionisme català, però també hi ha en Josep Huguet, en Jaume Renyer o en Carod Rovira. Tot de gent que es va abraçar a l’estat d’Israel arran de la recuperació de l’hebreu o la idea dels quibuts.
Els quibuts han fet molt mal a l’esquerra?
Sí. Bàsicament eren avançades sionistes, però una part de l’esquerra es va deixar enganyar per la seva retòrica socialista, del treball comunitari, del compartir i lluitar junts per fer florir un desert. És veritat que alguns se’n van desenganyar quan van veure que només eren avançades estratègiques, assentaments militars dins la Palestina històrica. Els quibuts eren socialistes, sí, però només per jueus i internacionals europeus, no per palestins. I si això enlluerna algú d’esquerres és que potser tant d’esquerres no és.
Catalunya Plural, 2024 
