Avui la sort ens somriu. Una fotografia aèria realitzada a mitjans dels anys cinquanta aplana moltíssim la comprensió espacial de l’article d’avui, com sempre aquestes setmanes als dominis del torrent de la Guineu, aquí immers al barri de Navas, quelcom esquizofrènic al seu traçat per la mescla de vies forçades de l’Eixample i camins antics adaptats als temps moderns, sobretot urbanitzats, com Concepció Arenal o la Meridiana, vella carretera de Granollers, només perfilada com a horror automobilístic, darrerament un xic pal·liats, a partir de 1955, accentuant-se la divisió fronterera entre el Camp de l’Arpa amb el Clot, o el molt novell Congrés amb la Sagrera.
L’altre dia la meva obligació era presentar-vos el passatge de la Companyia per a fixar la seva Història, desviant-me una mica de la lògica, res anormal, perquè a un passeig els estímuls no es troben ni tan sols a la cantonada; t’envolten si observes i entens tot l’entorn.
El punt cruïlla és Juan de Garay amb el Carrer de Biscaia, existent com a tal des de 1942, quan Lope de Vega perdé un tram copiós del seu trajecte. Des d’aquesta perspectiva els meus ulls admiren aquesta pletòrica natura, regada en silenci pel rierol, i la bellesa d’un indret rural, mig despoblat, de bat a bat al món d’ahir fins després de la Guerra Civil.
Poc després de concloure aquesta es donà inici a la Urbanització Meridiana, transcendent a la reformulació de la zona, amb les seves casetes amb jardí sorgides de les polítiques José Antonianas del primer Franquisme. El seu autor, Mariano Romaní, contribuí amb esmerç com arquitecte de les caixes d’estalvis, destacant-se per la seva Illa Elizalde a prop de passeig de Sant Joan i el conjunt de Sant Antoni Maria Claret amb Rambla Volart, successor del Mas Viladomat.
Abans de la Urbanització, abellida com tota la vegetació durant la pandèmia, brilla una placeta a vessar de verd. A la presa des de l’aire no amenaça transformar-se en més ciment, és un jardí, i així prosseguí quan aterraren les famílies, moltes d’elles pertanyents a membres del Sindicat Vertical i treballadors del tramvia, amb un altre agrupament a un passatget més distant, el de l’Arquitecte Millàs.
En aquest triangle, aquesta és l’etimologia suggerida pel nomenclàtor, jugaven els nens del barri. Des de 1981 es batejà com de la Mainada. Un cop la descendim convé precisar com el torrent de la Guineu gairebé abraça Biscaia a la seva línia recta, i potser aquest és el motiu de veure-la tan orfe d’immobles, quelcom esmenat, més o menys cap a 1960, amb l’excepció de la clàssica finca franquista de finals dels anys quaranta i principi dels cinquanta, enfocada a la Meridiana.
Aquest buit contrasta amb Navas de Tolosa, prima donna d’ambdues i beneficiada per ser limítrofa amb Camp de l’Arpa. En aquest trobar-se frec a frec hi ha fusions esperpèntiques, com a l’angle d’aquesta avinguda amb Coll i Vehí, on uns habitatges dels setanta xoquen amb una de 1927 a Navas, una bonica i nul·lament simfònica combinació d’estranys, d’altra banda raonable, com provaré de desgranar al següent paràgraf.
Camp de l’Arpa és la resistència, i, si exceptuem l’illa de cases de Navas confrontada al passatge d’Artemis, moltes de les construccions amb més solera d’aquest carrer en homenatge a una batalla de 1212 es troben com si protegissin a aquella barriada laberíntica, més coneguda en l’actualitat pel carrer de Rogent, un dels més agradables de Barcelona, i per això em fa por registrar-ho, tement la gentrificació.
L’altra banda és, en canvi, una miscel·lània de tanta especulació, amb alguna nota positiva. El centre més important era la caserna de la Guàrdia Civil, recognoscible a un planisferi de 1931, si bé tan sols inaugurada el 1944. El desmuntaren el 2007 per a oferir al barri una illa plural, amb habitatges socials, interior enjardinat, un kindergarten per a remeiar aquesta carència i el centre cívic, amb direcció al passatge del Doctor Torent, amb una erra, un cirurgià popular per la seva feina contra diverses epidèmies de colera el 1854, quan tirà endavant enderrocar la muralla, i el 1865.
El metge figura als carrers comtals des de 1925, i un es pregunta amb molt sentit el perquè de la seva supervivència, qüestionant-me fins i tot el seu naixement. Tot obeeix no a una conspiració judeo-maçònica, sinó a la seva connexió interrompuda amb el torrent de la Guineu. Quan aquest fou tapat s’amplià el passatge s’amplià fins a Biscaia. Tot i això, n’hi ha més, de claus. Si s’observa la peculiar alineació dels carrers, comprovarem com les paral·leles autèntiques són Concepció Arenal i la Meridiana. A la foto, Sant Antoni Maria Claret i el carrer Indústria ja han progressat al trencaclosques per culpa de la Fàbrica Costa i Font, de Francesc Mitjans, aleshores el rabiós present, i l’anomalia de les Cases Boada, avui només un petit passatge, on Indústria conflueix amb Navas.
Si baixem un esglaó veurem com el Camp de l’Arpa, una heroïna contra l’imperialisme de l’Eixample, impedeix el tiralínies dictatorial de l’herència Cerdà, amb el pobre enginyer lliure de càrrecs per tanta obstinació. Això provoca una cesura, arquetípica per aquests paratges. Les germanes en paral·lelisme d’Indústria i Sant Antoni Maria Claret són Doctor Torent i Josep Estivill, essencials per a la fluïdesa mentre proporcionen més enllaços cap a Biscaia.
El més divertit del text d’avui és una fantasia mental. Mentre escric, el meu record és a Biscaia, però si us hi fixeu és una mica com aquell personatge de les novel·les, molt freqüent a les converses, invisible a la tinta perquè és protagonista, sense ser la font dels nostres desvetllaments.
Així, us parlava de Navas i les meves sabates es desgastaven a Biscaia. La perversió del meu cervell, per alterar el significat, la contempla a la seva rectitud com el torrent cap a la mar, i així és com l’arbrat enlluernat pel sol és el responsable, sense cap mena de dubte. Una amiga opina que la meva exaltació per aquests llocs més aviat obeeix a l’entusiasme per a estudiar-los, perquè segons el seu parer em manca principi de realitat, el fet objectiu de com és un racó quan no en saps res.
Tot pot ser. Biscaia es tanca amb una església, la de la Meridiana per a la majoria de barcelonins, els quals podrien treure’s de sobre la vagància i visitar més els barris sota aquest marginat de paral·lels i diagonals, especials, millorats des de l’estètica, ben aviat parlarem de les seves justes queixes, i a més a més independents, feliços pel menyspreu dels seus semblants de ciutat.
Aquest temple s’ubica a la plaça de Ferran Reyes, dessaborida perquè mai la pensaren per a honorar la seva condició. Era la sortida, o l’arribada, d’un dels tres immunds ponts de la Meridiana, únic punt de trànsit cap al Clot. La primera d’aquestes desgràcies, molt futurista a la seva escalinata, anava d’Aragó fins al carrer Meridional, al nostre segle un altre secret ben guardat per la seva filera de casetes acolorides. La segona de la plaça del Doctor Serrat fins al carrer de la Muntanya, al seu tros més excèntric, a conserva malgrat haver-se programat més flora, probablement un jardí des del Pla General Metropolità de 1976.
El pont de Ferran Reyes es remenava amb San Juan Bosco la pajarita, firmada per Ricard Sancho i Francesc Escudero, feliciana i delirant. Entreveure-la als setanta, quan la Meridiana era un malson, degué ser surrealista, i no exagero.
Miro cap al metro de Navas, consecució, com el de Sagrera, de certa unitat a la urbanització del territori, amb els habitatges del Congrés Eucarístic a l’horitzó. A la seva boca, al fons, un reixat determina una fractura. El torrent de la Guineu roman atent, tot veient en perill la seva mera memòria, resguardada al miracle del seu homònim carrer i gairebé liquidada a una plaça inventada pels veïns, en previsió un bloc de deu pisos del BBVA. A pocs metres, molts matins la cua de la gana d’un centre social talla l’alè.
Catalunya Plural, 2024 
