La cara oculta de China. Una década en el corazón del gigante asiático és el títol del llibre que ha publicat el periodista Isidre Ambrós a l’editorial Diëresis. La dècada a la qual es refereix és la que va exercir com a corresponsal de La Vanguardia a Pequín i Hong Kong. En píndoles de tres o quatre pàgines, ens acosta curiositats històriques i actuals, informacions polítiques i sociològiques d’aquest immens país de 1.400 milions d’habitants que sembla predestinat a ser aviat la primera potència mundial. Concloure que després de llegir el llibre ja entenem què és la Xina i com és la seva gent potser és excessiu, però segur que hem après moltes coses sobre el que es coneix com “el gegant asiàtic”.
Com es gesta La cara oculta de China?
Al cap de poc temps d’estar allà vaig pensar que es podia fer un llibre que expliqués històries de la gent, no de geopolítica o economia. La majoria d’històries que explico les trec de converses amb la meva ajudant, d’observar com funciona i es mou la societat xinesa en el seu dia a dia i de notes a peu de pàgina dels mitjans de comunicació xinesos, que després segueixo i investigo. Algunes són històries actualitzades de temes que en el seu dia havia publicat a La Vanguardia. Per exemple, la història dels nens estigmatitzats per ser fills de pares delinqüents o assassins que estan a la presó. Quan vaig anar a fer el reportatge, em vaig trobar nens i nenes on el més petit tenia mesos o un any i els grans, 14 o 15 anys. Ara, a l’hora d’escriure el llibre, em va costar molt connectar amb les persones que gestionaven aleshores aquella localitat que havia acollit a aquelles criatures per preguntar-los què se n’havia fet d’ells. Totes les històries estan actualitzades.
Com i quan arriba a la Xina com a corresponsal de La Vanguardia?
Vaig arribar quan es van acabar els Jocs Olímpics de l’estiu del 2008 i vaig estar-hi fins al 2015. Després vaig anar a Hong Kong. La meva dona estava molt cansada de Pequín, perquè tenia tots els problemes que tenia jo i cap dels avantatges que té ser periodista. El problema era que et vigilaven, et seguien segons a quins llocs, tenies el telèfon punxat… I va coincidir amb què La Vanguardia va canviar el seu sistema informàtic, el va millorar, però se’m feia impossible connectar amb el diari. No només havia de saltar la ‘muralla de foc’, com anomenen ells al sistema de bloqueig informàtic xinès, sinó que havia de connectar-me a la intranet de La Vanguardia. Necessitava dos VPN, que permeten emmascarar des d’on et connectes, que és com treballen tots els periodistes estrangers, fins i tot per xatejar amb dissidents. I no ho aconseguia. Per seguir a l’Àsia, l’alternativa era anar-me’n a Tòquio, Seül o Hong Kong. Hong Kong havia estat la seu històrica de La Vanguardia a l’Àsia, i hi vaig anar. Era el lloc natural, perquè em permetia seguir estant a la Xina, però sense la censura del règim. Abans, jo ja trucava molt a Hong Kong per parlar amb analistes perquè m’informessin sobre l’actualitat xinesa. La premsa oficial sempre és qüestionada i la realitat és que abans, quan els xinesos volien transmetre alguna cosa al món, passaven per la premsa de Hong Kong. Ara no tant. Els dissidents, els bons analistes, estaven allà. A Pequín també n’hi ha, però no volen parlar amb estrangers. És per tot això que quan vaig proposar al diari traslladar-me a Hong Kong no va ser difícil convèncer-los.
El problema era que, com a periodista, et vigilaven i tenies el telèfon punxat.
Diria que després de deu anys de viure a Pequín i Hong Kong ha entès què és la Xina i perquè és com és?
Els entenc una mica més que abans. Només una mica, i a conseqüència d’haver-me esforçat per deixar de banda el fet que nosaltres anem amb una visió molt eurocentrista, i això fa que no els entenguem. També és cert que ells fa molts anys que ens estudien, aprenent de nosaltres, ens analitzen molt i, en canvi, nosaltres no hem fet cap esforç per entendre’ls. Ells es mouen pel principi que en diuen de ‘perdre la cara’, que vol dir ser avergonyits en públic, ser humiliats. Per exemple, si escridasses a un xinès, ell considera que ets tu el que està ‘perdent la cara’, que perds les formes i fas el ridícul davant de tothom. Això nosaltres no ho entenem. Quan et surten amb un ciri trencat i no t’acaben de contestar, et somriuen i se’n van, no et diuen directament ‘no ho sé’, et diuen que ho van a mirar i no tornen… és per això, per no ‘perdre la cara’. Són gestos, detalls, que nosaltres, els occidentals, no ens preocupem d’entendre, i així ens va.
Ens entenen més ells a nosaltres que nosaltres a ells?
Sí. Fa molts anys que estan estudiant Occident. Ells surten de molt a baix i volen arribar al top del desenvolupament. Tornar a ser l’Imperi del centre, i això vol dir està al rovell de l’ou del Primer Món, amb els Estats Units i Europa. Hi ha aquesta contradicció que volen ser com els Estats Units però amb característiques xineses.
Quina explicació té que la Xina continuï sent una dictadura quan la democràcia impera a la gran majoria de països?
El cas de la Xina potser es podria dir, per entendre’ns, que és com una espècie de franquisme. Existia d’abans, però es posa de manifest a partir de la matança de Tiananmen, el juny de 1989. El partit garanteix desenvolupament i benestar a la societat a canvi que els deixin manar. “Vostè no es fiqui en política i jo li garanteixo desenvolupament i benestar ad infinitum“. Des de les guerres de l’opi de 1850 fins a 1980, els xinesos estan fora de joc. Hi ha l’emperador, uns mandarins i un poble analfabet que es mor de gana. Cau l’emperador, hi ha una dècada d’alts i baixos, de guerres internes i d’inestabilitat política i després, als anys 20, es crea el Partit Comunista i comença la batalla entre els comunistes i els nacionalistes del Kuomintang. Estan en plena batalla pel poder fins que els japonesos envaeixen la Xina a principis dels anys trenta del segle passat i, aleshores, es posen d’acord per fer-los fora. Fan una pausa a la seva Guerra Civil i es posen a lluitar contra els japonesos fins a acabar la Segona Guerra Mundial. Quan acaba, reprenen la Guerra Civil fins que guanya Mao i crea la República Popular.
Tot aquest temps, el poble s’ha mort de gana. Quan guanya Mao, amb El Gran Salt Endavant, continuen morint de gana milions de persones i, després, amb la revolució cultural, moren més milions de persones, però els xinesos estan agraïts a Mao perquè, per primer cop d’ençà que cau l’emperador, tenen un país unificat i tots treballen per reconstruir-lo. Per simplificar-ho, primer mengen calent un cop al dia, després dos cops al dia, després tres… tothom treballa pel bé del país, és el ‘desarrollismo espanyol’. En comptes de Seat 600 tenen bicicletes. Tenen feina, tenen un televisor i veuen sèries xineses i també sud-coreanes, tenen cotxe, una casa més o menys benestant, poden moure’s dins el país, viatjar com els occidentals… Tenen un país que va cap amunt. “M’han donat pau i benestar. Què més vull?”, pensa la majoria de xinesos.
El règim xinés es pot comparar amb el franquisme: El partit garanteix desenvolupament i benestar a canvi que els deixin manar.
Però el 1989 es produeix la revolta de Tiananmen, reprimida violentament la nit del 3 al 4 de juny. Hi havia gent descontenta amb el règim.
Va ser el primer cop que l’Exèrcit Popular s’enfronta al poble, però allà és on es fa aquest pacte: “Desenvolupament i benestar a canvi que vostès no es fiquin en política i a mi em deixin manar”. A pobles molt petits tenen una mena de democràcia on tots voten, però no és el cas general. Moltes vegades jo els preguntava si no volien tenir unes eleccions com les nostres, votar, amb dos o tres candidats, dos o tres partits… La meva ajudant i traductora, que tenia uns 28 o 30 anys, em va respondre un dia que perquè haurien de voler uns quants líders. “Nosaltres en volem un, que sigui fort i que mani. No volem que n’hi hagi uns quants, que es barallin pel poder i que perdin el temps. Volem una persona que mani i que funcioni”. També és veritat que un país molt gran, amb 1.400 milions de persones, no ha de ser gens fàcil de governar. Hi ha una dita antiga, que ells continuen dient i que té molt sentit: “Les muntanyes són molt altes i l’emperador està molt lluny”. La regió de Xinjiang, per exemple, està a unes quatre hores en avió de Pequín. Hong Kong està a quatre hores i mitja de Pequín, com d’aquí a Moscou o Hèlsinki. Què sabem nosaltres del que està passant ara mateix a Moscou o Hèlsinki? Doncs el mateix es pot dir de Pequín i Urumqi, capital de Xinjiang.
No es pot repetir un Tiananmen? En un dels reportatges del llibre explica que quan arriba l’aniversari del 3 de juny, la plaça s’omple de vigilància.
Mai no se sap. La gran por que té el Partit Comunista és el desordre social, però, dit això, la població no està per la revolta. Els dissidents els coneixíem nosaltres, la premsa estrangera, però a la Xina ningú no sap qui són, o només molt poca gent els coneix; els amics i familiars i para de comptar. El règim els ha anul·lat perfectament.
La gran por que té el Partit Comunista xinès és el desordre social, però la població no està per la revolta.
Hi ha dissidents?
Sí, però pocs i aïllats. Entre ells es coneixen i estan en contacte. Quan s’acosta l’aniversari de Tianamen o altres dates assenyalades els agafen i o bé els posen en arrest domiciliari o els obliguen a “anar de vacances” a l’altra punta del país per allunyar-los de Pequín. No hi ha una oposició organitzada. El partit té faccions, però Xi Jinping s’ha encarregat de desmuntar-les. L’únic moviment que hi havia, i el Partit Comunista el considerava una oposició potencial, era la secta de Falun Gong, que com es manifestava a Pequín i era capaç de convocar gent, el règim va començar a perseguir els seus membres, expulsar-los, declarar-los il·legals… Hi ha representants d’aquesta secta a Hong Kong, on fan un diari, però aquí s’acaba tot.
Les diferències socials existeixen. Hi ha rics i pobres. Aquí vénen molts xinesos perquè se suposa que creuen que es poden guanyar millor la vida que a la Xina.
Vénen perquè allà no se’n surten. Després de la mort de Mao és Deng Xiaoping qui diu la famosa frase que “enriquir-se és gloriós i uns ho faran abans que altres”. Vaig fer un reportatge sobre la creixent classe mitjana on vaig preguntar a una parella amb una criatura petita com havien fet diners. El pare va contestar que tenia una petita empresa de seguretat, d’alarmes, que havia engegat els anys 90, perquè, segons ell, aleshores sí que es podien fer negocis i no hi havia tantes lleis com ara, però que ara si volgués començar des de zero li seria impossible perquè demanen moltes coses, s’han de complir molts reglaments. “Ja no puc fer tants tripijocs com abans”, va venir a dir. Hi ha gent amb molts calés, però després hi ha una classe mitjana cada vegada més gran, que ja comença a patir els mateixos maldecaps que tenim els occidentals: L’habitatge s’està encarint, la sanitat no és gratuïta, els fills tenen classes de reforç i els sous són com els d’aquí. Fa set, vuit anys, un sou mitjà no arribava als mil euros. El turista xinès que veiem aquí (abans de la Covid, és clar) és de classe alta, fills i filles d’empresaris i de gent del partit, gent amb diners i el futur assegurat.
Hi ha uns 460 milions de persones agraïdes al sou i a la feina del partit.
El partit és un ‘chollo’.
El partit té, a hores d’ara, 92 milions d’afiliats. Més que la població d’Alemanya. Si comptem tres persones per llar, pare, mare i fill, vol dir 276 milions de persones agraïdes al sou i a la feina que, directament o indirectament, els hi ha facilitat el partit. Persones que en cas de crisi defensaran l’establishment. Si comptes els pares i els sogres són 460 milions de persones.
La discreció de què parlava dels xinesos també es constata aquí. Els xinesos que conec mai no es defineixen sobre la política del seu país, no critiquen que sigui una dictadura.
Viuen en la seva bombolla, no llegeixen premsa xinesa, l’únic que miren és la televisió, i només els interessen els ‘culebrons’. Abans eren molt aficionats als de Corea del Sud. Ara ja no estic tan segur. Quan va començar la Covid vaig parlar amb un amic xinès i li vaig preguntar com estava la situació a la Xina i si la Covid havia provocat molts morts. Em va dir que “tu has viscut a la Xina, ja saps que les xifres…”. Un dels problemes quan ets allà treballant de periodista és que et trobes molt aïllat. T’arriba la notícia, per exemple, que s’ha immolat un monjo tibetà i quan ho preguntes et diuen que el veí d’un germà seu té un amic que li ha dit que sí. T’ho pots creure o no. No tens forma de contrastar la informació. L’única manera és a través de la premsa oficial, de la gent del govern i el règim és molt dur i no en deixa passar ni una. Com el franquisme. Per exemple, un dia pots veure com al mig del carrer agafen un noi que reparteix octavetes, se li tiren quatre homes a sobre i se l’enduen en un cotxe negre amb els vidres tintats. Ningú farà res. La gent ho té molt clar.
Els responsables de les xifres estadístiques xineses han reconegut més d’un cop que estan manipulades.
El primer reportatge del llibre es titula “Wuhan, any 1 de la pandèmia”. Quan va esclatar la pandèmia vostè ja no era corresponsal. La imatge que s’ha donat és que la Xina va ser eficaç en controlar-la. Ens podem fiar de les informacions que ens han arribat des d’allí?
Primer la gent et diu “posa-li un zero de més”. Al final et mous per la intuïció periodística. Si tens una ciutat de 12 milions d’habitants, com és Wuhan, que és un centre logístic important, capital de la regió on es concentra gran part de la indústria automobilística del país, amb un tràfic fluvial i terrestre important i, de cop i volta, hi comencen a construir, de pressa i corrents, un parell d’hospitals d’urgència per tenir-los acabats en una setmana, el teu sentit comú et diu que alguna cosa està passant. Si a Barcelona, que té cinc o sis hospitals bons, dignes, et diuen que comencen a construir dos hospitals, un a la Zona Franca i l’altre a Badalona, de mil o dos mil llits “perquè ha aparegut una malaltia que no tenim controlada”, et preocupes.
Sobre el tema de les xifres, els mateixos responsables de l’Oficina Nacional d’Estadístiques han dit més d’un cop, en rodes de premsa, que saben que les províncies manipulen les dades i les eleven per aconseguir els objectius fixats i que a ells no els queda més remei que treballar-les per posar-les en el seu context. T’estan dient que les xifres tenen, com a mínim, dues manipulacions. Que el mateix responsable d’estadística et reconegui que les xifres estan maquillades, et crea moltes sospites. Hi ha un tercer element a tenir en compte, que és que a la Xina funciona el Hukou, que és el permís de residència. Tu tens el permís de residència per estar a la teva ciutat i només pots traslladar-te a viure a una altra ciutat amb un altre permís de residència. L’empresa on vas a treballar et tramita aquest permís, i així tu i la teva família podeu accedir a l’educació pública, la sanitat pública, etc., si no, no pots accedir a aquests serveis i has d’anar per la via privada, pagant-ho tot de la teva butxaca. Molta gent es trasllada de la ciutat a la recerca d’una vida millor, acaba treballant a la construcció o en llocs de feina precaris i no es dona d’alta a la ciutat ni obté un permís de residència. No ho sé del cert, però sospito que hi podria haver gent que va agafar la Covid, però que no va anar a l’hospital per por que li demanessin els papers i va acabar morint a casa. Però això només és una suposició.
Amb les xifres que tenim, ha mort més gent a Catalunya que a la Xina.
Les xifres s’han de pujar una mica, però és veritat que quan s’hi van posar, s’hi van posar seriosament. He parlat amb estrangers que viuen a Wuhan i m’han explicat que les condicions es complien rigorosament: Hi havia una persona per família que anava a comprar un cop al dia i punt, o et portaven les coses a casa. Ningú es movia. Res d’això d'”ara baixo a passejar el gos” o “m’he deixat la barra de pa i torno a baixar a buscar-la” i torno en cinc minuts. La veritat és que si s’hi posen són eficients. A Hong Kong em va caducar el permís de residència el dia abans de tornar a Barcelona i vaig haver de firmar un paper dient que m’havia oblidat de renovar el permís i pagar una multa d’uns cent euros. La vigilància és absoluta.
Hi funciona la vigilància facial?
Àsia és diferent en aquest tema. A Corea del Sud, que és una democràcia des dels anys vuitanta, amb partits que guanyen i perden eleccions, amb una presidenta del Parlament que defenestren per corrupció i un any i mig després ja està jutjada, condemnada i a la presó complint la condemna, no són tan primmirats com nosaltres en la qüestió del sacrifici de les llibertats individuals. Amb el tema del control del mòbil per entrar o sortir d’un lloc o comprovar si tens la Covid o si has estat amb algun contagiat, nosaltres posem el crit al cel dient que atempta contra la nostra llibertat individual, a Corea del Sud, Japó, Tailàndia o la Xina, ho veuen com un sacrifici menor si salva vides. D’acord que a la Xina està tothom controlat, però, per exemple, a Corea del Sud i el Japó el fet que l’Estat et tingui el mòbil més o menys “controlat” no els agrada, però ho donen per bo si amb això eviten el contagi i salven la seva vida i la de la seva família.
La llengua sol ser una barrera difícil de superar pels estrangers que van a la Xina i també pels xinesos que vénen a viure i treballar aquí. Fins a quin punt complica la comunicació i l’entesa entre els uns i els altres?
És molt complicat. Ells fan servir ideogrames, conceptes. I a més, hi ha els tons. El so “ma”, per exemple pot voler dir cavalla o mama o si va al final de la frase equival a una pregunta que et fan. Jo, per exemple, quan parlava amb la gent, segons com ho pronunciava m’identificava com un periodista o com un cotxe. Ara bé, dit això, ells no tenen passat, present o futur, tot es fa afegint partícules o verbs auxiliars, per això la comunicació no és gens fàcil. Tampoc per a ells.
Treballava amb una traductora?
Per la feina, sí. Quan anava a comprar, de vacances o a dinar o sopar en família, anava sense traductor. Jo vaig arribar a escriure uns seixanta caràcters. No vaig passar d’aquí. Per parlar aplicava el que deia el periodista Miguel Ángel Bastenier quan explicava que ell no parlava idiomes sinó que els imitava. Jo intentava fer el mateix, imitar-los. La meva dona parla xinès. Jo el parlo més de supervivència, per defendre’m. Una altra cosa és mantenir una conversa llarga.
De tots els pobles asiàtics, el xinès és el més semblant a l’espanyol en quant a anàrquic i espontani.
Ells parlen anglès?
Els joves, sí. I parlen bastant espanyol. Els agrada bastant. Diria que de tots els pobles asiàtics, el xinès és el més semblant a l’espanyol quant a anàrquic, espontani. Davant un taulell per demanar alguna cosa no es posaran com els alemanys en fila d’un; se’t posaran 10 o 12 davant el taulell intentant tots ser el primer.
Que la Xina esdevingui la primera potència mundial superant als Estats Units és una qüestió que ens hauria de preocupar? Quines conseqüències tindria?
Aquí hi ha moltes tecles a tocar. Una cosa és la cultura occidental i una altra l’oriental. Els sentits, tant espiritual com materialista, d’Orient i Occident no són els mateixos, ni de bon tros, i no ho seran mai. Per altra banda, és evident que ells són la primera potència quant a població: Són 1.400 milions de persones. Per xifres de desenvolupament econòmic també és molt fàcil que ho aconsegueixin. Una altra cosa és pel que fa als avenços tecnològics i d’innovació. Això ja és més complicat. Ells estan exportant productes a tot el món i nosaltres estem competint amb ells en l’àmbit de salaris. Exporten productes ben fets, de bona qualitat, a uns preus molt competitius, i això fa que nosaltres, els occidentals, per mantenir la competitivitat, estiguem rebaixant o ajustant molt els salaris. A més, els europeus estem molt integrats i tenim una moneda comuna i un banc central que dicta unes polítiques que poden afavorir més a uns països que altres de la Unió Europea; ells, en canvi, tenen el seu Banc Central, la seva divisa, i la seva màquina de fer diners. Els europeus, estem ajustant-nos contínuament amb la inflació i el dèficit per no disparar-nos, i a ells això no els preocupa, tot i que tenen un endeutament de més del 250 per cert.
No crec que siguin cap exemple de model econòmic. El que passa és que el que tenen desenvolupat a l’alçada del segle XXI és la zona costanera (Tianjin, Pequin, Shanghai, Nanking, Hong Kong, Cantó), però te’n vas cent o cent cinquanta quilòmetres endins i et trasllades a l’Espanya o l’Europa dels anys vuitanta o noranta. I després tenen mig país per fer, per construir autopistes, aeroports, infraestructures… Tenen un matalàs per generar mà d’obra i riquesa ben bé per trenta o quaranta anys, depenent de la velocitat amb que vulguin desenvolupar aquesta part del país. Per magnituds han de ser la primera potència econòmica del món. Però ells no són invasius, com ho eren els imperis occidentals d’Alemanya, Anglaterra, Espanya, Portugal, Estats Units, Holanda… Els occidentals sempre hem anat a conquerir territori enviant exèrcits. Ells envien productes, envien mà d’obra a l’Àfrica i Amèrica del Sud i, quan ja estan construint, envien algú del partit perquè quedi clar que allò és xinès. El que volen, en definitiva, és influència, i que això repercuteixi en poder; que es reconegui el seu paper d’imperi del centre del segle XXI.
La Xina vol que se li reconegui el seu paper de l’imperi del centre del segle XXI.
Espera grans canvis al país en els propers temps?
Polítics, no. M’esperava més canvis abans. Quan va pujar Xi Jinping, a finals de l’any 2012, em pensava que seguirien una estela més d’aproximació al sistema democràtic occidental, però ha fet a l’inrevés. Està molt fort: Ha replegat veles, ha eliminat els oponents i adversaris. Després de la mort de Mao, hi havia l’acord tàcit que el president de la Xina ho fos durant dos mandats, deu anys. Xi Jinping va arribar al poder el 2012 i a la renovació, el 2017, es va carregar el sistema dels dos mandats i la jubilació forçosa. El seu segon mandat acaba el març del 2022. El proper Congrés del Partit Comunista Xinès, a l’octubre, és important per veure si assenyala a algun successor o es consolida com a secretari general del partit i president del país per a un tercer mandat. Ell no té previst anar-se’n a casa. Crec que hi haurà una consolidació del sistema autoritari xinès, o dictadura, digues-li com vulguis. I veurem què passa amb Taiwan.
El somni de Xi Jinping és que hi hagi una altra vegada l’imperi del centre i que sigui reconegut com el líder que va treballar per la unificació de la gran Xina, que vol dir recuperar Taiwan. La Xina celebrarà el centenari de la República Popular el 2049. Oficialment, el 2047 Hong Kong acaba el seu règim d’autonomia i passarà a ser totalment xinesa. Ara ja ho és, però passarà a ser-ho oficialment, administrativament, tècnicament. Macao ho serà el 2049. Si la idea és que el 2049 tota la Xina estigui unificada, vol dir que tenen fins al 2049 perquè aquesta illa, que el règim de Pequín anomena “l’illa rebel”, torni a la mare xinesa. Curiosament, el Partit Comunista xinès amb qui s’entén millor ara és amb el Kuomintang, el partit nacionalista xinès contra el qual va lluitar i se’n va anar a Taiwan i va crear l’illa independent. Aquest partit, però, no és independentista. Ho és el Partit Democràtic Progressista que ara governa Taiwan. Jo sempre he dit que amb els nacionalistes del Kuomintang està tot fet perquè Taiwan torni a la Xina, i l’únic problema és trobar-li un càrrec i una cadira al líder d’aquest partit al Comitè Central del Partit Comunista.
El país funciona i, mentre funcioni i millori la renda per càpita de la gent, no hi ha motius perquè caigui el règim.
I prou?
El règim és suficientment opac i poc transparent perquè puguis endevinar si caurà o no. Tampoc ningú s’esperava que caigués el de la Unió Soviètica i va caure. De moment, el país funciona i, mentre funcioni i millori la renda per càpita de la gent, no hi ha motius perquè caigui el règim. El que estem veient és més aviat el contrari; que la Xina no és l’únic país on les llibertats individuals i democràtiques van enrere, sinó que això també està passant a Occident. I això és un fet, com a mínim, inquietant.
Catalunya Plural, 2024 
