Mentre va governar, Jordi Pujol va estar concedint una entrevista a La Vanguardia pràcticament cada mes d’agost. Des de Queralbs –l’Estat major dels Pujol Ferrusola durant l’estiu– o des del mateix Palau de la Generalitat, l’aleshores president català aprofitava la pausa estival per llançar missatges molt concrets als seus devots o als seus rivals. Aquesta tradició es va tancar a partir de l’any 2003, en el moment que va deixar de presidir la Generalitat.
Els anys següents l’entrevista política estival de La Vanguardia no la va heretar el nou president, Pasqual Maragall, sinó el nou líder de CDC, Artur Mas, a qui el diari de la família Godó va entrevistar els mesos d’agost de 2005, 2006 i 2007. Pujol, mentrestant, va aconseguir trobar altres vies per canalitzar el seu afany d’il·luminar el camí. Un any era un article d’opinió (a La Vanguardia el 2005), un altre una entrevista a l’Avui, un altre unes declaracions a Catalunya Ràdio, o diversos cops la seva participació en la Universitat Catalana d’Estiu… Fins que va arribar el juliol de 2014, la seva confessió sobre els diners d’Andorra, el consegüent escàndol i la posterior investigació judicial. A partir d’aquella confessió, els estius catalans van quedar orfes de la paraula de Pujol. Fins aquest estiu.
Diumenge passat, La Vanguardia obria la seva edició amb una foto a Queralbs de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, i un titular més propi d’un article d’opinió que d’una notícia d’obertura: “La convergencia de Jordi Pujol amb ERC”. A l’interior, el periodista Josep Gisbert dedicava una pàgina a analitzar les darreres manifestacions del verterà líder nacionalista (especialment, a partir del recent llibre-entrevista amb Vicenç Villatoro Entre el dolor i l’esperança) per arribar a la conclusió que les seves idees eren tan properes a les de Pere Aragonès que pràcticament convergien. Jugant amb el doble significat del mot, gairebé semblava que Pujol volgués designar Aragonès dipositari únic del llegat convergent. En l’article Pujol no deia res, tot estava presentat com una anàlisi interpretativa del periodista, i tampoc no feia falta, perquè amb les imatges i la ubicació a la portada n’hi havia prou per entendre el missatge.
Jordi Pujol torna a la senda pactista, de la qual va renegar el setembre 2012, poc abans de la primera Diada del procés, quan va proclamar, aquest cop en una entrevista al setmanari Presència, que s’havia acabat l’estratègia de “fer la puta i la ramoneta”, que Catalunya ja no era viable “en aquelles condicions” i que sí que ho seria com a Estat independent. Amb aquest pas va enviar desenes de milers de fidels a abraçar l’independentisme (a la vegada que possiblement s’activava la investigació policial que acabaria destapant els diners a Andorra). És difícil saber quants d’aquells neoindependentistes el seguiran en aquest retorn al passat… ni si aquest penediment implícit tindrà algun efecte judicial atenuant.
Catalunya Plural, 2024 
