Les activitats espacials irrompen cada vegada amb més freqüència en l’actualitat. Seria fàcil pensar que el que passi en l’espai no ens afecta. Però la realitat és que sí que ho fa, i cada vegada de formes menys subtils.
La notícia d’actualitat aquestes darreres setmanes ha sigut la competició entre Jeff Bezos i Richard Branson, dos multimilionaris que estan darrere de sengles companyies de turisme espacial.
Blue Origin, de Jeff Bezos, havia previst llançar el seu vol inaugural aquest 20 de juliol. En resposta, Virgin Galactic, de Richard Branson, va programar el seu propi vol per al dia 11. Avançant-se per pocs dies.
Tots dos vols han estat envoltats d’un ampli desplegament mediàtic. I és que aquests vols han estat, ni més ni menys, enormes maniobres de màrqueting. L’objectiu és cridar l’atenció.
El turisme espacial arriba amb la promesa de “democratitzar l’espai”. Però aquesta frase, repetida com un mantra, sovint es pronuncia buida de contingut. Ja no perquè el turisme espacial segueixi estant només a l’abast d’una minoria, sinó també per l’impacte ecològic que pot arribar a derivar-se de la generalització d’aquestes activitats.
La població general va fent-se a la idea d’usar menys avions i més trens; i menjar menys carn. Aquests són només part dels canvis que haurem de fer si volem una transició ecològica justa. Mentrestant, el turisme espacial emergeix com una activitat poc accessible i molt contaminant.
Assolir l’espai és, en primer lloc, molt costós energèticament. El fet és que l’energia no ens sobra. Els combustibles fòssils són a l’arrel del canvi climàtic. Les anomenades energies renovables i la nuclear tampoc estan exemptes de problemes i limitacions. Així que, sí, aconseguir l’espai porta associades unes emissions de diòxid de carboni. És a dir, una petjada de carboni.
Impacte ambiental
Encara que l’impacte ambiental dels llançaments espacials no ha estat prou estudiat, se sap que va més enllà de les emissions de carboni. L’alliberament de gasos en capes altes de l’atmosfera durant els llançaments espacials té efectes negatius sobre la capa d’ozó. Un gas freqüentment emès en els llançaments i aparentment innocu com el vapor d’aigua contribueix a l’efecte hivernacle.
Existeixen bastants tipus de combustible que es fan servir i alguns són tòxics en ser alliberats en el llançament o pel seu procés de producció. La bona notícia és que la majoria dels nous sistemes de llançament usen combustibles líquids, menys problemàtics en aquest sentit que els sòlids.
Els coets pròpiament solen tenir com a destinació diferents òrbites al voltant del nostre planeta. Hem d’aclarir que, en canvi, els vols turístics de Virgin Atlantic i Blue Origin són vols “suborbitals”. És a dir, no arriben a entrar en òrbita, sinó que ascendeixen fins a 80 i 100 km d’altura respectivament, experimenten la gravetat zero per un breu període de temps, i tornen a caure a la Terra.
Un vol suborbital requereix moltíssima menys energia que entrar en òrbita. Per això el seu cost és més assequible i la seva petjada ecològica, menor.
Actualment es llancen uns 100 coets a l’any. La seva petjada de carboni segueix sent menor que la dels 100.000 avions que volen cada dia al món. Però el sector espacial està experimentant un fort creixement. Per això el seu impacte ambiental podria arribar a ser molt rellevant.
Turisme de luxe i d’emissions de diòxid de carboni
La conscienciació i regulació internacional de l’impacte ambiental és doncs un dels aspectes en què la gestió de les activitats espacials haurà de millorar . Si bé és cert que llançar un satèl·lit a l’òrbita terrestre té un impacte més gran que un vol turístic suborbital, els satèl·lits poden beneficiar moltes persones. Mentre que un vol turístic és un luxe per a un limitat nombre de persones.
Per posar-ho en nombres. S’estima que cada vol turístic de Virgin Galactic i Blue Origin emet unes 60 i 90 tones de diòxid de carboni, respectivament. És a dir, unes 8 i 15 tones per passatger.
En comparació, de mitjana, cada persona al món emet cada any unes 4,8 tones de diòxid de carboni. Aquesta xifra és molt diferent entre països rics i pobres. Als Estats Units la xifra és de 15 tones. A Espanya és de 5,4 tones. Encara que aquestes dades poden variar considerablement segons diferents fonts. Xina és un gran contaminant, però quan es consideren les seves emissions per càpita, el valor és 7,4 tones.
Una petjada qüestionable
Per tant, la petjada de carboni d’aquests vols suborbitals no és extremadament alta comparada amb la d’altres activitats. Però no deixa de ser qüestionable que en un moment en què és urgent reduir el nostre impacte ambiental, sorgeixi aquesta nova forma d’oci. Accessible només a una minoria i que suposa que cada passatger emet en només uns minuts el mateix diòxid de carboni que 2 o 3 persones de mitjana durant un any sencer.
Recordem que a aquesta petjada de carboni cal sumar-li altres impactes ambientals d’aquesta activitat, com el de l’erosió de la capa d’ozó.
Tot això ve a recordar-nos la necessitat de reorientar la nostra forma de pensar i d’estar al món, per avançar cap a un món més just i sostenible. L’espai, ben gestionat, pot portar-nos canvis positius per a tothom. Però no ens hem de deixar enlluernar per l’optimisme cec basat únicament en el desenvolupament tecnològic.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
