WASHINGTON DC | Joe Biden fou senador entre 1973 i 2008 i serví com a vicepresident de Barack Obama durant els seus dos mandats (2008-2016). Durant les seves dècades al Senat, Biden sovint fou el Demòcrata de més rang al comitè de relacions exteriors. La seva experiència en política exterior i de seguretat durant dècades fou un dels motius que Obama l’escollís com a candidat a vicepresident pel partit Demòcrata el 2008.
Durant els vuit anys d’Obama no s’amagà que Biden discrepà d’algunes decisions transcendentals preses per la Casa Blanca. Durant anys afirmà que Iraq no tenia futur com a país i proposà que s’havia de dividir en tres entitats polítiques: una kurda, una sunnita i una xiïta. L’1 de maig de 2011 s’oposà a portar a terme l’operació de forces especials SEALS que trobaren a Osama Bin Laden al seu amagatall al Pakistan i el mataren davant la impossibilitat de capturar-lo viu.
Després que Obama retirés el gruix del contingent militar dels EUA a Iraq, ISIS capturà la major part del territori habitat pels sunnites i tot el Kurdistan iraquià, inclosa la ciutat de Mossul. Davant l’establiment d’un califat islàmic radical a bona part d’Iraq, Obama feu marxa enrere i el 2014 envià 3.000 soldats. Juntament amb les milícies xiïtes i l’exèrcit iraquià alliberaren després de durs combats tot el territori que ocupava ISIS. L’ara president Joe Biden ha recordat que fou contrari a aquesta mesura.
Durant la seva campanya presidencial prometé que retiraria els 2.500 soldats encara presents a Afganistan i que posaria fi a la guerra més llarga de la història dels EUA. Durant disset mesos, el govern de Donald Trump negocià a Doha amb els talibans una sortida pactada de les forces dels EUA. S’acordà que la retirada final es produiria el primer dia de maig de 2021. Els talibans com a contrapartida es comprometeren a no emprendre atacs contra el contingent dels EUA.
Els Republicans, que reivindiquen la gestió de Trump, afirmen que es va condicionar també a què no s’envaïssin capitals provincials. En qualsevol cas, el 14 d’abril Biden anuncià que el darrer dia d’agost es completaria la retirada. Les enquestes mostraven que el 70% de l’electorat estava d’acord amb la decisió. El president volia aprofitar el vintè aniversari dels atacs de l’onze de setembre per part de Al-Qaida i la posterior invasió d’Afganistan pels EUA i les forces de 51 països després que Nacions Unides autoritzés la intervenció mitjançant la resolució 1386. La idea era declarar la victòria en l’objectiu d’haver impedit que el país asiàtic es convertís en un santuari del terrorisme i posar punt final a una guerra en la qual han mort 2.443 soldats i oficials dels EUA.
Un govern sense credibilitat
L’ocupació de totes les capitals provincials i finalment Kabul en només nou dies per part d’una força talibana integrada per 80.000 efectius contra un exèrcit nacional afganès que comptava amb 300.000 soldats i aviació pròpia ha estat àmpliament analitzada. S’explica per molts motius.
El govern desprestigiat de l’expresident Ashraf Ghani no pagava sovint els salaris de soldats i policies. Ghani no assistia a les reunions del seu gabinet i ha excedit en incompetència a Hamid Karzai. L’expresident d’origen persa fou el candidat de compromís entre les nombroses ètnies del país de 38 milions: pastuns, tajiks, uzbeks, hazares i turcmens.
El nou president comptà amb el suport dels EUA i la comunitat internacional malgrat que la seva reelecció el 2009 es produí en un ambient de frau, baixa participació i manca de seguretat. Karzai va reconèixer que durant deu anys rebé pagaments mensuals dels EUA. A més que el govern no tingués gaire credibilitat fora de Kabul i les grans ciutats, l’esforç de fomentar el desenvolupament d’Afganistan naufragà per l’orografia extremadament inhòspita, la pobresa extrema, l’alt índex de població rural (74%), la interferència de Pakistan i la incapacitat d’atraure inversions estrangeres.
Entre 2001 i 2015, les forces armades dels EUA i dels altres 50 països de l’ISAF tingueren una tasca molt feixuga. Tot i que arribaren a desplegar-se 150.000 efectius, el territori d’Afganistan abasta 652.860 km². Havien d’arraconar els talibans, equipar i entrenar un exèrcit nacional afganès (ENA) prèviament inexistent i també guanyar-se el suport de la població amb inversions que milloressin la seva vida.
Malgrat tota la corrupció, algunes fites són inqüestionables. Actualment el país compta amb 17.000 km de carreteres asfaltades, mentre que el 2001 eren només 80. En vint anys la xifra d’escolaritzats augmentà de 900.000 a 9,1 milions, el 43% dels quals són nenes. Les dones s’incorporaren a les institucions polítiques, l’administració pública i pogueren estudiar a tots els nivells i desenvolupar la seva carrera professional.
El gener de 2015, ISAF abandonà la seva missió de combat contra els talibans, i es concentrà en la tasca d’entrenar l’ENA i a la lluita antiterrorista. A mesura que l’opinió pública dels països occidentals es cansà d’una intervenció tan difícil, els polítics retallaren dramàticament les forces presents.
Els talibans no s’enfrontaven a l’ENA en batalles tradicionals perquè comptava amb suport aeri. Tanmateix, els pics de l’Hindukush i la orografia muntanyosa del país dificulta que l’aviació fos precisa en el seu suport de la infanteria. Els talibans desmoralitzaren amb atacs suïcides a les ciutats i l’ocupació de zones rurals, especialment al seu feu de Helmand i el sud del país.
L’estratègia dels talibans
Els militars intentaren sense èxit convèncer Biden que mantingués una força al país relativament petita que permetés un equilibri estratègic i garantís els progressos assolits. Quan Biden el 14 d’abril pronuncià el discurs anunciant definitivament la retirada total, tant els talibans com la resta de la població entengueren que s’entrava en la recta final. L’ENA ja no comptaria amb el suport de les forces dels EUA, i el finançament anual de 45.000 milions de dòlars per a les forces armades desapareixeria. Però que els talibans s’apoderessin de tot el país en nou dies té una explicació addicional que no s’ha descrit gaire.
Durant els mesos de negociacions a Doha van realitzar una perseverant i intel·ligent campanya d’obtenir la lleialtat de càrrecs militars i polítics de nivell mitjà i baix a les províncies on no tenien força. La campanya també s’adreçà als consells dels ancians. Se’ls prometé càrrecs i diners perquè es canviessin de bàndol. Aconseguiren també la complicitat de les forces als llocs fronterers, que s’emporten un tall dels ingressos per duanes.
El finançament dels talibans procedeix del cultiu de l’opi, explotació de minerals i els impostos que han recaptat a les zones rurals que controlaven. Per tant, quan els 2.500 efectius dels EUA començaren la seva retirada, els desmotivats soldats de l’ENA fugiren per a refugiar-se a les seves poblacions d’origen. Els esmentats càrrecs militars i polítics de nivell mitjà i baix es posaren al servei dels talibans. Així s’entén que àdhuc ciutats on tradicionalment mai tingueren arrelament els talibans caiguessin en mans seves sense que es disparés un tret.
De retirada a evacuació
Quan la Casa Blanca s’adonà que la situació s’esfondrava en qüestió de dies, accelerà la retirada i la convertí en evacuació. En aquest sentit les crítiques són unànimes sobre la incompetència a l’hora de garantir la seguretat de la zona verda (on hi ha les ambaixades) i l’aeroport de Kabul. Els 4.000 soldats que s’anuncià assegurarien la sortida ordenada de diplomàtics occidentals i dels milers d’afganesos que treballaren per a ells arribaren tard i foren incapaços de controlar les multituds.
Els mateixos talibans no esperaven poder capturar una ciutat de 6 milions sense resistència. La fugida del president Ghani i el seu cercle d’assessors a Uzbekistan accelerà el procés. El president Biden s’enfronta a la primera crisi seriosa de la seva presidència. Ha promès que s’evacuarà als estatunidencs que romanen a Afganistan i als afganesos que han treballat d’intèrprets i traductors. Però el desplegament dels 4.000 efectius en un aeroport ara controlat pels talibans pot generar enfrontaments armats davant l’intent desesperat de milers de pujar a avions que són l’única sortida del país. Hi ha moltes causes i culpables que expliquen la incapacitat de fer prosperar Afganistan els darrers vint anys. Però una sortida digna és ara la responsabilitat de Biden.
Catalunya Plural, 2024 
