La credibilitat de la democràcia participativa està en joc a Barcelona. Al setembre, tots els partits representats al Consell Municipal hauran de votar (ho haurien d’haver fet ja) el nou Síndic de Greuges de la ciutat, a partir d’una proposta que ha de presentar l’alcaldessa i per a la qual es desitja trobar un ampli consens que en aquests moments no hi és. Des de la creació de la institució, el 2004, els síndics de Barcelona (de fet, han estat dues síndiques, Pilar Malla i Maria Assumpció Vilà) s’han votat al ple del consistori per unanimitat o gairebé, si bé el mínim legal són dos terços, és a dir, que fan falta els vots de 27 dels 41 regidors. En aquests moments, cap dels aspirants els té garantits.
El que hi ha sobre la taula són els resultats del procés participatiu que es va fer entre el 19 d’abril i el 19 de maig a través de la plataforma decidim.barcelona, i que va concloure amb una victòria folgada de David Bondia, professor de dret de la UB i president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Bondia era l’únic dels candidats que ja havia presentat candidatura cinc anys enrere, el 2016, quan va quedar en segon lloc en vots populars, a poca distància de Maria Assumpció Vilà. Cinc anys després, repeteix com a candidat i obté el 46,6% dels suports: 1.414 vots. El segon amb més suports és Ramon Nicolau (410, 14%), seguit de Jordi Giró (288), Zaida Muixí (270), Isabel Alonso (215), Ricard de la Rosa (186), Rosa Cañadell (167) i Rafel López (84).
El procés de votació popular no és vinculant, però el 2016 va ser determinant perquè Vilà fos ratificada poc després del procés participatiu, malgrat que la distància amb Bondia va ser de només 135 vots (2.594 a 2.459). Ara hi ha hagut més candidats i el sistema de votació s’ha endurit, amb moltes més mesures de seguretat per garantir que cada vot corresponia a un barceloní o barcelonina real, la qual cosa dificultava molt la participació i sens dubte explica que hagi estat inferior a la registrada el 2016. També s’ha criticat la poca publicitat que el mateix Ajuntament ha fet del procés participatiu, si bé aquest no és un punt diferencial respecte el que va passar cinc anys enrere.
Hi ha un altre aspecte que ha diferenciat tots dos processos. Mentre que el 2016 la votació es podia seguir al minut durant les setmanes que va estar oberta, i per tant era com una carrera de fons amb públic a les grades, en aquesta ocasió els vots s’han mantingut en secret fins a l’últim dia del procés. Dit d’una altra manera, fins al mateix dia que es van anunciar els resultats ningú tenia ni idea de com anava la cursa.
El ‘llast’ de l’apartidisme
La imprevista victòria del professor de la UB, en especial per la forta distància amb la resta, ha trastocat tots els esquemes. En aquesta ocasió, la democràcia participativa no ha donat el resultat esperat, i només això pot explicar el fet que entre els partits polítics del consistori la qüestió s’hagi anat dilatant a la vegada que anaven apareixent alguns articles tractant de desacreditar el resultat o el mateix procés participatiu.
Bondia no milita a cap partit i no era el cavall guanyador de cap dels partits representats a l’Ajuntament, per molt que algun mitjà digital l’hagi volgut adscriure als Comuns (una hipòtesi poc consistent, tenint en compte que cinc anys enrere els Comuns van votar Vilà i que dues de les persones que es presentaven en aquesta ocasió, Zaida Muixí i Rosa Cañadell, formen part d’aquest espai). Curiosament, l’apartidisme i la independència política, els trets que més i millor haurien d’avalar un aspirant a un càrrec de defensor dels ciutadans, és el que està jugant en la seva contra. Així ho expressava el mateix Bondia el 10 de juliol a través d’un tuit que va ser força comentat.
Haver defensat sempre #dretshumans i no haver tingut mai cap càrrec polític ni militar en cap partit, pot tenir un preu a pagar: havent obtingut el 46’6% de suports de la ciutadania, pot el plenari de @bcn_ajuntament no validar-me com a Síndic de Greuges de Barcelona? pic.twitter.com/Tm8kFea3Pk
— David Bondia (@DavidBondia) July 10, 2021
Com desacreditar un procés participatiu
En el marc de l’estratègia per desacreditar el resultat participatiu, durant aquests mesos s’han sentit/llegit dos arguments més. En algun moment s’han volgut presentar els resultats com un empat tècnic entre David Bondia i Ramon Nicolau, afirmant que el primer havia guanyat en suports individuals mentre que el segon ho havia fet en suports institucionals, ja que les candidatures les presenten entitats socials i Nicolau en tenia 73 mentre que Bondia en sumava 57. Però aquesta xifra no té res a veure amb el procés de votació, les entitats no voten i, de fet, poden donar suport a més d’un candidat (com així ha passat). Encara més, en l’anterior procés per escollir el síndic de Barcelona, el candidat que es presentava amb més suport socials, Àngel Miret, no va ser l’escollit, ni tan sols va ser tingut en compte perquè va quedar tercer, però a molta distància de Vilà i Bondia.
L’altre argument (o l’altra excusa de mal pagador) per desacreditar el resultat és el de la participació. A Barcelona hi viuen aproximadament 1,4 milions de persones majors de 16 anys, que són les que tenien dret a votar el seu candidat/a a síndic de Greuges. Només ho van fer 3.034, la qual cosa vol dir que la participació final va ser del 0,21%. Una participació tan pobre hauria de fer reflexionar l’Ajuntament, que és qui impulsa aquests processos, però no fer cas dels que sí que se’ls creuen i hi participen no sembla la millor manera d’estimular-los. El 2016, amb un sistema informàtic molt més senzill per votar, es van comptabilitzar 6.747 vots, que suposaven el 0,48% del cens, una participació igualment pírrica però que no es va fer servir per desacreditar el resultat. Segurament perquè era el que es desitjava.
Catalunya Plural, 2024 
