El torrent de la Guineu no seguia per la plaça dedicada a aquest animal, encara visible per la zona, just sota la Meridiana, a la primeríssima postguerra. Si caminem pel passadís concedit a l’àgora pel traster a l’aire lliure de les obres de l’avinguda veurem una plaqueta a un mur. La setmana passada la rememoràvem com a símbol de la lluita veïnal per a reivindicar l’espai.
Si accedim a la seva part posterior descobrirem un petit prodigi barceloní, des del meu punt de vista una de les perles a conservar de la ciutat. Es tracta del carrer del torrent de la Guineu, accessible des del dels Bofarull, com si esperés a passejant amb ganes d’obrir portes i no rendir-se quan més parets tapien avenços i perspectives.
Durant mesos ha sigut una de les meves metes obsessives, doncs sense aquesta condició manca de sentit investigar. Un cop al seu interior, la visió és més aviat senzilla. Una sèrie de cases de planta i pis romanen com a memòria d’una època on els voltants degueren ser natura i buit. A un dels edificis ressalta la data de 1880, bona pista per a començar les indagacions, en aquest cas emocionant per la consciència de trobar-me a un lloc excepcional, entre altres coses perquè el carrer comença al número 106, i res indica una continuïtat als alentorns, excepte del rierol, creuant-se amb el Rec Comtal just a un immoble del carrer de Palència, un afegit franquista per a facilitar la circulació i propiciar el manteniment, remodelat, de l’antiga rambla de la Guineu, a l’actualitat coronada per una font, coneguda com el guèiser de la plaça d’Islàndia, així denominada per a modernitzar el nomenclàtor de l’ambient sense respectar la fortalesa de les tradicions, un clàssic de la ignorància municipal.
La documentació d’aquestes casetes ens condueix a una tal Gertrudis Puigvert, qui el 1869 demanà permís per a construir a un solar de la seva propietat, concretant-se la petició un any més tard. El 1879 sol·licità envoltar-lo, aleshores amb cinc portals.
Qui era aquesta dona? Es casà, segons els arxius del COAC, amb Antonio Jaumandreu. Els seus dominis a l’actual Navas, dotats amb jardins per a cada una de les vivendes, degueren ser una oportunitat per a enriquir no només el patrimoni, sinó la cartera mitjançant lloguers o compres. Més tard revelarem alguna de les històries del terreny. Abans no està pas de més capbussar-se una mica en aquesta família.
Jaumandreu, junt amb Gertrudis, s’adherí al boom finisecular per a lluir figura i diners a l’avinguda més flamant de la refundada Barcelona, el passeig de Gràcia, abans i ara enllaç de la Ciutat Vella, lliure de muralles des de 1854, amb els pobles del Pla, instal·lant-se al número 10, ben a prop de plaça de Catalunya.
La casa ja no existeix, suplantada a posteriori, potser una prova de la decadència del clan, per les Rocamora, amb els seus flamants pinacles ataronjats. Això passà, són obra dels germans Bassegoda, a la dècada de 1910. A una foto datada, més o menys, el 1880 apreciem com podria ser. Ens és indiferent, doncs la dada només és una excusa per a comprendre l’origen del nostre protagonista, a rendibilitzar per aquesta fortuna, vinculada, segons necrològiques consultades a l’hemeroteca, amb Josep Cornet i Mas, un dels prohoms del moment, membre del Partido Conservador de Cánovas del Castillo, president del Foment del Treball Nacional durant l’Exposició Universal de 1888 i director de la il·lustríssima Maquinista Terrestre i Marítima, fonamental durant decennis al sector metal·lúrgic català. D’altra banda, també destacà com a projectista dels mercats del Born i Sant Antoni, firmats respectivament per Josep Fontseré i Antoni Rovira, benamat avui a la seva plaça de la Vila de Gràcia.
Segons el cadastre, el carrer del torrent de la Guineu es definí amb una filera de sis domicilis el 1886. Tampoc es tracta, com molts podran pensar, d’un raconet sense Història. A dalt de tot, junt a la Meridiana, el carboner era el monarca absolut, esqueixat d’aquesta sèxtuple unitat, on em canvi si tingué rellevància, així ho demostra en Joan Bargalló als seus records del barri, un pellaire, amb tota probabilitat Joan Andreu Llopis, noticia el 1928 pels següents fets.
Des de principis d’aquell any es registraren a la seva fàbrica de curtits pèrdues de pells de conill i xai, ascendint el seu valor a la gens menyspreable quantitat de tretze-mil pessetes. Segons la nota, els Mossos treballaren durant mesos per a resoldre el misteri de la sostracció. Els culpables foren José Salto Anguera, sereno de l’establiment, i el seu amic Antonio Selga, caçats quan volien vendre cent-quaranta cinc pells, reconegudes per Joan Andreu.
Més enllà d’aquestes efemèrides en tenim altres per a il·lustrar el progrés de l’entorn. El 1930 el torrent perdé pistonada a la superfície, si bé la morfologia detectable al nostre present es configurà als anys seixanta, quan es tapà l’accés des de la Meridiana amb un bloc, qui saps, això sembla apuntar la Gaseta Municipal, si de la Cooperativa de Vivendes la Inmaculada Concepción, relacionada durant aquells anys a un escàndol d’embargaments de la SAICA, Societat Immobiliària Catalunya Nova.
El panorama d’aquest cul-de-sac és típic de la negligència de l’Ajuntament per a determinats passatges dels marges. A servidor li recorda, amb obvies diferències, al passatge del Nil vora el carrer de Sant Iscle, sobre tot per l’anarquia de cotxes aparcats, quan amb un xic més d’esmerç podria ser molt més creatiu i dotar de verd la parcel·la, quelcom més aviat utòpic si comprovem com la plaça de la Guineu, tan ampla i necessària, pot veure’s reduïda en breu per una mola de deu pisos a càrrec del BBVA. Com ningú visita el torrent de la Guineu, com ningú té el més mínim respecte per a aquestes barriades podem témer el pitjor, bé des de la perpetuació d’aquesta realitat, bé des d’un deixar morir la depauperació per a activar l’opció de la piqueta, sense reflexionar sobre el valor històric d’aquestes meravelles i el seu sentit identitari per a la comunitat.
Catalunya Plural, 2024 
