Després de mig segle educant a la societat espanyola per a ser propietària, fomentant polítiques destinades a alimentar l’especulació i el ladrillazo, requalificant el públic i eludint la creació de parc social d’habitatge, el 2008 va esclatar tot i les conseqüències encara perduren avui dia. La societat, dividida entre vencedors i supervivents, va veure créixer la desigualtat i el despropòsit. L’emergència residencial es cronifica i es naturalitza a través d’un sistema que criminalitza a les llars, a les classes mitjanes i als estrats populars. Sobre nosaltres va caure íntegre el pes de la bombolla des de tots els fronts possibles: ideològic, econòmic i polític. Sobre els sectors immobiliari i financer, es prioritza una política de rescat i recapitalització per a protegir l’estabilitat financera.
Durant els anys d’expansió es va generar una espiral d’endeutament desbocada -només el 2007 es van concedir 1.768.198 hipoteques mentre es negava la possibilitat de la crisi- que va portar a un grau d’endeutament de les llars totalment insostenible al final del cicle expansiu. Quan tot va esclatar, la societat en el seu conjunt va frenar en sec encara que el col·lapse econòmic no es va distribuir de manera homogènia. Es va responsabilitzar a les famílies d’estirar més el braç que la màniga, de viure per sobre de les seves possibilitats i van néixer nous mantres com “ningú us va posar la pistola al cap”. Vam tornar a un nou relat, tot val menys parlar de les males praxis comeses tant pel sector financer com el polític. Males pràctiques com les bancàries, que utilitzen instruments financers per evadir els controls del Banc d’Espanya o enganyar les famílies que van contractar hipoteques, utilitzant les economies domèstiques per a la seva expansió.
Malgrat l’estafa, de l’important sacrifici de les famílies per accedir a l’habitatge, van voler transformar a la societat del carrer en culpables i no víctimes de tanta bacanal.
Segons les dades d’Eurostat, l’any 2005 el 46,4% de les llars espanyoles feia un esforç excessiu per costejar les despeses en habitatge. El 2008 aquesta xifra es va incrementar fins al 51,5%. El 2009, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) assenyalava que Espanya tenia els habitatges més cars de tots els països desenvolupats en relació amb els salaris. Si s’hagués promocionat el lloguer com a alternativa a la propietat, o no s’haguera donat peu a la festa immobiliària, ajustant la construcció d’habitatges a les necessitats reals, s’hagués minimitzat l’especulació i l’alt preu social pagat per ella. L’esclat de la bombolla va arrossegar gran part de les llars que estaven al límit de les seves possibilitats econòmiques.
Durant els anys posteriors a 2007, la destrucció d’ocupació va ser atroç. El rècord d’aturats el 2013, més d’un 26%, deixava uns sis milions d’espanyols sense ocupació. Amb més d’un milió i mig d’habitatges amb tots els seus membres actius sense treball (molts sense cap mena de prestació), la situació es torna dramàtica i milers de famílies veuen com són empeses a l’abisme de l’exclusió social. Sense poder afrontar el pagament de la hipoteca, el banc es queda l’habitatge i les persones es troben sense casa, amb un deute impagable, moralment abatudes i jurídicament desarmades. Sense segona oportunitat, sense poder accedir a un lloguer el preu del qual no es regula i l’oferta del qual és escassa en relació amb una demanda que s’ha revitalitzat arran de la crisi. Mentrestant, els pisos desallotjats passen a engrossir el parc d’habitatges buits, el més gran de la Unió Europea.
Partint de la base d’un sistema que sobreprotegeix el dret a la propietat dels grans propietaris en detriment de les necessitats més bàsiques del conjunt de la població…
Quina va ser la resposta de l’Estat?
El 2008, el Govern ofereix la primera injecció de diners públics a la banca amb la generosa suma de 100 milions d’euros.
El 2009, amb l’evidència dels efectes devastadors del procediment hipotecari espanyol, el Govern del PSOE opta per endurir la llei hipotecària. Amb el Reial decret 716/2009 es donava major cobertura als interessos de les entitats financeres. Es permet a les entitats financeres, de manera unilateral, ampliar la hipoteca exigint noves garanties si l’habitatge sofreix una depreciació respecte al valor inicial de taxació. Així, per a les persones físiques, si el valor del seu habitatge és, durant un any, inferior en un 20% al del crèdit hipotecari, el banc pot exigir l’ampliació de la hipoteca a altres béns (salaris, noves propietats, nous avaladors). En cas que la persona no tingui capacitat per a aportar noves garanties, la reforma faculta a l’entitat per a reclamar la totalitat del deute i procedir a l’execució hipotecària, encara que la persona estigui al dia de pagament.
El setembre de 2011, en plena crisi, el Govern va aprovar una mesura que agilita els desnonaments per impagament de les rendes del lloguer. L’aparició de la PAH, amb les seves mobilitzacions a càrrec de les pròpies afectades per la hipoteca i les seves constants denúncies, al costat de l’alçament popular del 15M i l’expansió del moviment per l’habitatge, havien destapat l’estafa del sistema financer i la llei hipotecària criminal. La societat va començar a obrir els ulls. Les estadístiques durant la ILP Hipotecària, impulsada per aquestes dates, marcaven que el 80% de la ciutadania estava d’acord amb el que es reclamava des del moviment popular. Amb la imatge de la banca en escac i la credibilitat del Govern en dubte, tocava reinventar-se i recuperar el dogma franquista que va enaltir la cultura propietària.
Recordem que una de les anomalies de l’habitatge Made in Spain, és la gran quantitat de pisos buits existents per motius especulatius. Si a això li sumem l’estoc nou sense vendre a causa de la crisi i els habitatges desnonats fruit d’execucions hipotecàries, ens trobem amb un excedent considerable. Malgrat que falten dades oficials, diferents fonts de l’època sitúen aquest excedent al voltant dels 6 milions d’habitatges.
Amb els ‘desnonament exprés’ el Govern va argumentar que augmentaria l’oferta de pisos i baixarien els lloguers. Lluny d’això, s’ha segrestat el dret a una llar assequible, digne i estable
Amb aquest panorama, l’Administració va defensar l’aprovació del desnonament exprés, argumentant que així es dotaria de majors garanties als propietaris dels immobles, els qui deixarien de tenir por a l’hora de llogar els pisos, que era la raó per la qual es mantenien buits. Amb això s’apel·lava a un altre dels mites que han circulat en els últims temps: “Els propietaris no lloguen els seus pisos a causa de la dificultat per a desallotjar als arrendataris que, o bé no paguen les rendes, o bé destrossen els immobles”. Com si tots els arrendataris fossin una colla de vàndals i morosos en potència. Les dades oficials diuen tot el contrari: fins a l’esclat de la crisi, la taxa de morositat en el lloguer no arribava al 2%, sent una de les taxes de morositat més baixes.
Amb un suport social tan majoritari en contra dels desnonaments, com s’explica que el desnonament exprés obtinguès un ampli suport popular? Durant els anys de la bombolla immobiliària, un dels missatges que més va calar assegurava que el patrimoni immobiliari espanyol estava molt repartit. Una altra fal·làcia alimentada per la mateixa Administració. Quan aquesta abordava el debat dels pisos buits, acostumava a posar com a exemple el pis que l’àvia no s’atrevia a llogar per por que li ho espatllin. Es donava a entendre que els propietaris dels pisos buits podíem ser qualsevol de nosaltres. Persones normals i corrents que havien heretat un pis i que no sabien què fer-ne. S’apel·lava així a la protecció “del nostre”, en una societat individualista on ser propietaris és senyal d’èxit. Un argument que, avui dia, continua vigent gràcies a les campanyes orquestrades pels poders més neoliberals alimentant la por a la pèrdua com a relat predominant.
Segons l’enquesta financera de les famílies, que elabora el Banc d’Espanya, menys d’un 30% de la població posseeix un actiu immobiliari diferent de l’habitatge principal. Tenint en compte que dins de la categoria d’actiu immobiliari també es troben béns com una plaça d’aparcament, la realitat és que hi ha una gran concentració de la propietat al nostre país. Per tant, en contra de la percepció inculcada en la població, els pisos buits existents no els té l’àvia, ni l’oncle, ni els pares, sinó que estan en mans de grans propietaris.
Alimentar l’equívoc entre petits i grans propietaris ha estat una estratègia perversa que ha donat molts rèdits a l’Administració. Una vegada la societat va acceptar com a vàlida aquesta premissa, el govern va poder legislar afavorint els interessos dels grans propietaris sense aixecar sospites, venent aquestes mesures com quelcom que beneficiava al conjunt de la població.
El desnonament exprés també va servir al Govern per argumentar que la mesura faria incrementar l’oferta de pisos de lloguer. Això es traduiria en una reducció dels preus i facilitaria l’accés a l’habitatge. La mateixa lògica que es va utilitzar el 1985 amb la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans i la Llei del tot urbanitzable del Partit Popular d’Aznar. Des de llavors els preus de l’habitatge no han deixat de créixer. Lluny de facilitar l’accés a l’habitatge, s’ha segrestat el dret a una llar assequible, digne i estable.
El 2012, amb mig milió d’execucions hipotecàries iniciades, el Govern del PP de Mariano Rajoy rescata a la banca amb 65.725 milions d’euros. El 82,7%, exactament 54.353 milions d’euros, prové exclusivament de fons públics.
També el 2012 es posa una catifa vermella als fons d’inversió perquè adquireixin l’habitatge de la banca, a preu de saldo. Sigui habitatge buit o habitat, deixant a les famílies en plena fase d’execució hipotecària, havent-se d’enfrontar als monstres de Wall Street mentre les entitats bancàries es rentaven les mans. Es crea un ecosistema de màxima rendibilitat perquè els fons d’inversió puguin comprar per a després lloguer. És el germen de la bombolla i especulació amb els lloguers, que perdura avui dia, traduint-se en el 70% dels desnonaments que continuen succeint o provocant que viure de lloguer sigui sinònim de vulnerabilitat, assetjament immobiliari i falta d’estabilitat.
Per arrodonir-ho, l’any 2012 va protagonitzar la creació de la Sareb. La Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, coneguda popularment com “el banc dolent”, recull immobles dels anomenats “tòxics”, procedents de la bombolla immobiliària derivada de la crisi. Amb un 45% de participació, l’Estat n’és l’accionista majoritari i el 55% restant ho forma capital privat. El Consell Europeu va prestar a la Sareb 50.000 milions perquè l’Estat espanyol li va donar com a aval que tot el que no pugui pagar la Sareb a la Unió Europea, es pagaria amb les arques de l’Estat. De moment, 40.000 milions de diners públics. Una operació nefasta, com demostra les enormes pèrdues, el fet que es trobi a la vora de la fallida i que el seu deute hagi passat a ser públic, cosa que no ha passat amb els seus habitatges, tan necessaris per a l’inexistent parc públic.
Protegir els grans propietaris ha estat la constant del bipartidisme PPSOE, han optat per eludir reformes que acabin amb els desnonaments i utilitzin el parc buit com a resposta immediata a l’emergència residencial
Tots aquests factors han generat una emergència residencial crònica. Amb una mitjana de 60.000 desnonaments anuals i una administració incapaç de garantir un reallotjament a tantes persones que han perdut la seva llar, totes les mesures aprovades pels governs, han passat i passen per incentivar al propietari i minimitzar el seu risc. Cas omís al clam popular que demana sancionar l’abandonament i l’ús antisocial dels habitatges, així com la devolució del rescat en forma d’habitatge buit.
Protegir els grans propietaris, en comptes de donar sortida a les víctimes més vulnerables de la crisi, ha estat la constant del bipartidisme PPSOE. Tots dos governs han optat per eludir reformes que acabin amb els desnonaments i utilitzar el parc buit com a resposta immediata i eficient a l’emergència residencial. Tots dos governs han apostat per eludir les responsabilitats del sector financer, al mateix temps que han fomentat el devastador increment de la desigualtat social i la precarització de les llars.
Les execucions hipotecàries i els desnonaments per raons econòmiques violen, entre altres, els articles 24 (sobre la tutela judicial efectiva) i 47 (sobre el dret a l’habitatge) de la Constitució espanyola; l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans; l’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), ratificat per l’Estat espanyol; i més concretament les Observacions Generals del comitè DESC de Nacions Unides números 3 (obligacions dels estats membres), 4 (dret a un habitatge) i 7 (prevenció de desnonaments forçosos).
Malgrat això, tota reforma legislativa que representa un avenç social en matèria d’habitatge, sol eludir-se amb l’excusa de la complexitat que suposaria modificar normes bàsiques de l’Estat de Dret i que podrien afectar la seguretat jurídica dels contractes.
On queda l’Estat de Dret i la seguretat jurídica per als milions de persones afectades per l’especulació, els desnonaments i l’emergència residencial crònica davant la falta d’habitatge social?
Catalunya Plural, 2024 
