Ens acostam a un nou 11 de setembre, hora de treure la pols a l’estelada, de baixar al carrer, de sentir parlar d’independència, de recordar l’1 d’octubre i la gent que és a l’exili, de reivindicar que la nació no s’acaba a l’Albera o al Sènia i que hi ha unes illes, mediterrani enllà. Però la realitat és que el principal repte per un projecte independentista no és retrobar-se amb el que he plantejat fins aquí, sinó que és l’operació de reforma en marxa, que vincula a tots els Països Catalans i que amb diferències, compta amb papers importants per Francina Armengol, Ximo Puig i Pere Aragonès.
Han passat uns anys dels diferents processos que han canviat el panorama polític al nostre país, el 15M, les vagues generals contra les retallades i la reforma laboral, el procés sobiranista al Principat, la vaga de docents de les Balears i la primavera valenciana. S’ha demostrat la capacitat, o més aviat la incapacitat, de canvi que ofereixen les opcions «progressistes» i els plantejaments independentistes «de la llei a la llei» i ara toca recollir cable i reforçar posicions.
En aquest nou panorama, el PSOE es mou com ningú i la seva posició al capdavant de l’executiu espanyol, amb un Podemos que li riu totes les gràcies i les victòries electorals a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, afavoreix totalment el seu domini del terreny. Així, el PSOE obre la porta a una reforma limitada per recomposar la legitimitat de l’estat, fent gestos simbòlics amb la taula de diàleg amb la Generalitat de Catalunya i permetent els indults. Simultàniament, l’amenaça recentralitzadora flota en l’ambient i el reclam dels fons europeus és l’or més preuat pels governs autonòmics.
Tots aquests elements i molts més que no podem detallar en un breu article d’opinió, són els que es barallen en l’operació reforma que està dirigint ara el PSOE. Una autèntica crida al pragmatisme polític adreçada al progressisme i sobiranisme d’arreu dels Països Catalans, ja que l’oferta per part de l’estat no és ni tan sols una reforma estatutària, ni un pacte fiscal i encara molt menys el dret d’autodeterminació. És una batalla per la referencialitat a l’hora de repartir els diners que vénen d’Europa, amb el rerefons d’una reestructuració social i econòmica per garantir la continuïtat del sistema capitalista després del sotrac de la pandèmia.
Està en joc el reforç de l’estat espanyol, l’imperi del pragmatisme polític i l’esquarterament final de les aspiracions transformadores que començaren ja fa més d’una dècada. Ens toca fer fracassar el projecte de reforma, perquè la classe treballadora no hi tenim res a guanyar, perquè no ens encamina a cap aspiració emancipadora nacional o de millora de les condicions de vida, sinó al repartiment del poder polític entre els de sempre.
Toca fer fracassar la reforma, perquè la ruptura segueixi viva, perquè l’esquerda que hem generat a base d’anys de lluita als carrers, no es tanqui amb pactes de palau. I la responsabilitat recau en nosaltres, el poble, que no només hem de criticar allò que passa, sinó que hem de forçar allò que nosaltres volem. Les primeres passes en aquest camí són omplir els carrers aquest onze de setembre, amb la idea clara, que la independència del nostre poble no es negocia ni es pacta, sinó que és un procés que canviarà la realitat dels Països Catalans, per posar els recursos econòmics al servei de la vida digna de les classes populars. Que la independència dels Països Catalans, és la força per fer caure un sistema corrupte que enriqueix desproporcionadament a uns pocs, mentre ens condemna a la majoria a patir pel nostre lloc de feina, per arribar a final de mes, per pagar lloguers desorbitats i les factures de la llum més cares de la història.
Perquè la ruptura i la lluita són l’únic camí.
Catalunya Plural, 2024 
