L’11-S del 2021 representa el final d’un miratge: aquell que, amb gran ceguesa i prepotència, pregonava que, amb el final del règim comunista de l’URSS, el món havia capitulat davant el capitalisme i l’hegemonia occidental liderada pels Estats Units d’Amèrica.
Per a un notable grup de polítics i intel·lectuals, amb la caiguda del mur de Berlín i l’ensorrament immediat del comunisme i de bona part de les doctrines marxistes, les teories sobre «final de la història» de Fukoyama —de matriu hegeliana— i d’altres molt similars, implicaven —segons la seva opinió— la predominança de la cultura anglosaxona capitalista que s’estendria per tota la Humanitat i que ja res no podria aturar un model assentat en la modernitat occidental i en l’economia del mercat.
Sens dubte, els 90 és la gran dècada de l’esclat de la globalització empesa pel desenvolupament del lliure comerç i les xarxes de comunicació electròniques i internet, en què emergirien aquest tipus de doctrines a l’espera de la caiguda de la Xina, de Corea del Nord i Cuba, que representaven els reductes que es resistien a la victòria preeminent occidental i, en especial, nord-americana.
A més, però, la globalització dels 90 representava el triomf de l’individualisme occidental des d’una perspectiva cultural. En efecte, Peter L. Berger i Samuel Hungtington, en un famós llibre sobre la globalització, apuntaven els quatre vectors que l’havien impulsada arreu del món: en primer lloc, «the Davos Culture», és a dir, la cultura del gran capitalisme triomfant; el segon factor, «the Faculty Club Culture», xarxes de professors, ONGs, funcionaris internacionals, fundacions, especialitzats en temes interculturals, gènere, drets humans, medi ambient, societat de la informació, entre altres temes específics; en tercer lloc, «the McDonald’s Culture», com a sinònim de la cultura popular que s’estén a través de l’entreteniment de les majors americanes arreu del món, i, finalment, altres tipus de moviments populars i religiosos com el moviment «evangelical Protestantism», de matriu pentecostalista.
Aquests quatre vectors, si tenien quelcom en comú, era la individualització de les persones, el procés d’individualització de la segona modernitat que, en paraules d’Ulrich Beck, afirmava que tots els sectors de la cultura global emergent abraçaven la independència individual en contra la tradició i la col·lectivitat.
Si bé a finals dels noranta ja semblava que la història era molt més complexa, quan Hungtington apuntava a un xoc de civilitzacions, quan ja vèiem —Tiananmen— que la Xina es resistiria a abraçar determinats aspectes del model occidental, quan la religió islàmica —a partir de la revolució iraniana encapçalada per l’Aiatol·là Khomeini— anava agafant cada vegada més protagonisme i poder en els seus països d’implantació en detriment dels partits laics, quan Rússia —de la mà de Putin— començava a despertar-se després de la seva pitjor dècada, la irrupció sobtada de l’atemptat de l’11-S representa, icònicament, el moment en què es produeix l’ensorrament de la il·lusió occidental i liberal.
Amb l’atemptat de les Torres Bessones, l’onze de setembre de l’any 2001, quedaren clares dues coses: d’una banda que res ja no seria el mateix que abans i, de l’altra, que molt probablement el món es trobaria immers en nous conflictes de dimensions importants.
Alguns analistes han afirmat que amb aquest atemptat s’inicia veritablement el segle XXI, de la mateixa manera que amb la caiguda del mur de Berlín s’acabava el segle XX. Comparteixo amb ells el sentit i l’orientació de totes dues afirmacions: amb la caiguda del mur de Berlín s’enfonsava un món esquinçat en dos blocs i, a més, començava a desaparèixer un sistema polític que va condicionar una bona part del segle passat. I també és cert que amb el gran atemptat de Manhattan i la irrupció del terrorisme més radical també en el Primer Món, apareixen en el nostre horitzó més immediat —i sense voler justificar en cap cas aquest atemptat— els símptomes evidents d’un món molt ferit i malalt; d’un món que es fonamenta en un ordre econòmic internacional profundament desigual, on algú pensava que era possible de mantenir grans illes de riquesa envoltades de misèria, fam i pobresa; un món que vivia un malestar creixent a conseqüència d’una globalització econòmica i cultural que pretén homogeneïtzar cultures i béns i desregular i liberalitzar l’economia i tots els seus recursos.
Han passat vint anys d’aquell esgarrifós fet. La resposta americana i occidental va ser envair l’Afganistan —governat pels talibans i on es refugiava Bin Laden—, i posteriorment Bush, Blair i Aznar decidien entrar en guerra amb l’Iraq amb el pretext que aquest país guardava armes de destrucció massiva i que finançava el terrorisme jihadista. Les dues intervencions militars, recordem que Bush va qualificar-les com a noves croades, van desestabilitzar tot l’Orient Mitjà i van intensificar i engrandir el sentiment antioccidental d’una bona part de la població àrab i, de manera molt especial, la musulmana.
Quins són els aspectes més importants que han canviat durant aquests vint anys?
1. Hem passat d’un món dominat sota l’hegemonia d’una gran potència —l’americana— a un món multipolar on coexisteixen altres grans potències que limiten el poder, en aquest moment dels Estats Units. Nous actors apareixen amb molta força. Les dues noves grans potències: la Xina, cridada a ser la primera potència econòmica en pocs anys, i Rússia, que ha reprès el protagonisme que havia perdut després de la caiguda del Mur de Berlín. Després, en un segon nivell, la Unió Europea, afeblida per la seva manca de cohesió, i l’Índia. Arran del declivi econòmic dels EUA, de l’erràtica política exterior de Trump i de la vergonyosa i precipitada sortida dels països de la coalició occidental de l’Afganistan, s’ha escrit molt sobre la decadència d’Occident. A parer meu, no es tracta tant del seu declivi, com de la irrupció de nous centres de poder que, des d’altres paràmetres històrics i culturals, pretenen participar en la governança global.
2. La derrota militar americana i europea a l’Afganistan, com també el caos generat a l’Iraq i a altres països àrabs a conseqüència de l’acció militar americana, han demostrat que les respostes militars són limitades i precàries i que molt probablement no són les maneres més eficaces de respondre als conflictes que s’estan generant en el món d’avui. Amb tot, i paradoxalment, davant la limitació que tenen les respostes militars, és molt preocupant l’augment dels pressupostos en armament en la gran majoria de països importants. D’altra banda, la derrota americana demostra el fracàs de la resposta militar i la seva manera d’actuar contra l’amenaça del desenvolupament cada dia més gran d’un terrorisme internacional amb diferents fesomies.
3. Es fa necessari que l’Occident entengui la pluralitat de les diferents civilitzacions del nostre món i abandoni la pretensió d’imposar la seva civilització a les altres. Els occidentals ens pensem que la nostra civilització és la millor, l’autèntica, la més genuïna en l’evolució de l’espècie humana; ens pensem que la modernitat, el liberalisme, la socialdemocràcia, la secularització dels estats són el model a exportar a la resta del món. Ens hem aturat a pensar sobre el pes de la història, de les tradicions, religions, filosofies que conformen, almenys, el 70% de l’altra població que no ha penetrat, en diferents nivells, en la cultura occidental? El món de demà necessita més que mai un diàleg entre iguals, des del respecte i l’entesa.
4. Ara i avui, l’Occident representa el 10% de la població mundial, el 24% del PIB i el 75% de la despesa social del món. El 90% restant de la població truca a la porta per compartir la despesa social, la riquesa creada per tots els ciutadans. Aquesta és la veritable raó de la crisi d’Occident, aquesta és la raó de la crisi de les nostres classes mitjanes, la raó també que genera la por que utilitzen els partits d’extrema dreta europeus. Els segles XIX i XX han estat els segles de l’expansió i dominació d’Occident arreu del món i això explica aquests percentatges que tan simbòlicament descriuen les grans diferències mundials. Quins seran els escenaris del segle XXI?
5. Davant de la temptació de les grans potències de tornar al hard power, mesures coercitives i militars davant el contrari, l’únic camí possible en aquest món complex i multipolar passa pel soft power, és a dir, el diàleg i la cooperació. Un món multipolar representa també un món en competició permanent en diferents àmbits de l’activitat econòmica i política. La capacitat d’imposició des d’una gran superpotència queda, ara i aquí, debilitada i l’únic camí possible és el del diàleg i la cooperació.
Després de vint anys vivim un temps pandèmic que reflecteix, de manera inequívoca, el món globalitzat. Som, com mai, un sol món.
Catalunya Plural, 2024 
