Sense temps per a muntar una exposició sobre els recents esdeveniments al país, l’Afganistan va ocupar no obstant això un lloc destacat als debats i projeccions de la cita perpinyanenca. Però la trajectòria de Bouvet és molt àmplia i abasta gairebé tots els racons del planeta i els moments clau dels conflictes. Així ho demostren la seixantena de fotos de l’exposició d’una carrera que va començar el 1981 a la històrica agència Gamma, però que a partir de 1990 va prendre el camí del corresponsal freelance.
De fet, el fotoperiodista ja havia participat al primer Visa pour l’Image del 1989 amb el seu reportatge exclusiu sobre el funeral de Khomeini a l’Iran (pel qual va ser premiat amb el World Press Photo News l’any següent; a més de rebre una pallissa de la Guàrdia Revolucionària per haver fotografiat les restes de l’aiatol·là suprem nu). El seu treball a Txetxènia, d’altra banda, li va valer el Visa d’Or News i el Premi Bayeux Calvados per a corresponsals de guerra l’any 2000. El 2012, va tornar a rebre el Visa d’Or News pel seu reportatge sobre la caiguda de Gaddafi a Líbia. I el 2014, va guanyar el premi britànic Frontline Club per les seves imatges de la batalla de Kíev, a la plaça Maidan. A més, la revista francesa Polka Magazine el va coronar el 2020 com a fotògraf de l’any. Des de fa vint anys, finalment, anima tallers als Rencontres d’Arles, així com en altres països europeus com l’Estat espanyol. Així que la conversa amb ell podia ser inesgotable, i al final ens va deparar una sorpresa sobre les dificultats de la professió.
Quina impressió té vostè mateix d’aquesta impactant retrospectiva, que a més s’encadena amb l’actualitat més candent? Sembla que aquesta és una història interminable i cíclica.
Acostumen a dir que la història es repeteix, però això és sovint cert. Fa l’efecte que ho acceptem per fatalitat. Francament, aquesta nova generació que lluita contra el canvi climàtic, que pren nota de tot el que la meva generació, la dels meus pares, la dels ‘trenta gloriosos’ (1945-1975), de tot el que hem contaminat, de tot el mal que ha fet l’epopeia industrial, afortunadament aquesta generació és aquí! Tinc confiança en l’home i en la humanitat. Sé que hi ha molts abusos. El mal és aquí, pertot arreu. Però estic molt orgullós que els meus fills formin part d’aquesta nova generació, que siguin conscients que cal donar-li la volta a les coses, que cal parar les ximpleries perquè la Terra se n’està anant al carall.
A més, les primeres víctimes són les persones que ja pateixen. A Occident, sempre pots mudar-te però allà no i, quan ho fan, és un calvari per a ells…
És cert. Sempre són els desafortunats els que paguen. En fi, és com a les guerres, excepte si els soldats estan ferits o morts. Els que millor viuen són els combatents. Els que pateixen les conseqüències per delegació són els civils. Sempre són els desafortunats. Sí, hi ha una forma d’injustícia gairebé permanent. Sempre funciona la llei del més fort. Ja sigui econòmica o per la violència.
Catalunya Plural, 2024 
