Pere Aragonès i Pedro Sánchez s’han reunit avui al Palau de la Generalitat, en una reunió que ha durat al voltant de les dues hores. També ho ha fet les diferents delegacions que, en el cas de la Catalana, finalment no ha comptat amb la presència de membres de Junts per Catalunya.
Pedro Sánchez, que en acabar la reunió amb Aragonès citava a Salvador Espriu davant la premsa (“el reencuentro es la clave y el diálogo es el camino”) en feia una valoració positiva, a l’hora que confirmava el que ja tothom sabia respecte a les propostes del govern de la Generalitat: “nuestras posiciones están muy lejanas“. El gobierno de Sánchez necessita que el diàleg es mantingui per dues raons principals: la primera, perquè necessiten els vots d’ERC al Congrés dels Diputats. La segona, perquè Unidas Podemos, que han sigut l’actor polític que més ha lluitat en silenci tant per l’alliberament dels presos polítics com perquè la taula es fes realitat, així els hi exigeixen.
Qui vulgui emmarcar la Taula del Diàleg amb relació al procés d’independència (com a eïna que n’acosta o n’allunya el seu adveniment) o s’està enganyant, o forma part d’un partit polític que té una estratègia i uns interessos electorals determinats. El paper que ha realitzat Junts per Catalunya els darrers dies és un clar exemple del segon cas. Davant de la dicotomia presentada entre complir amb l’acord de govern de participar en la Taula de Diàleg (ja que Junts per Catalunya es va comprometre per escrit ) o contribuir a la deslegitimació de la Generalitat per tal de poder mantenir la il·lusió que la defensa de la independència s’exerceix des del “com pitjor, millor”, els posconvergents no han dubtat. Junts per Catalunya és un partit de govern, però actua com a oposició interna.
També cal fer una lectura a la interna, i és que de portes cap endins la negativa a participar de la Taula de Diàleg representa la derrota de la línia de pensament de Jordi Sánchez respecte de la línia Borràs – Torra. La Taula de Diàleg, és evident, no acosta la independència de Catalunya. Però tampoc l’allunya. Per molt que els hi pugui doldre a tota aquella gent que es va creure que la independència veuria la llum després dels resultats del referèndum de l’1-O, la independència de Catalunya mai no ha estat a prop.
De què serveix, llavors, la Taula de Diàleg?
La primera resposta és que la Taula de Diàleg pot no servir de res més que la descompressió entre la Generalitat i l’Estat. Després d’una dècada de grans mobilitzacions, però sobretot després de l’octubre del 2017, on l’Estat va exercir una forta repressió que va acabar amb els presos polítics a la presó, el retorn a una (certa) cordialitat institucional retorna la via d’una (certa) normalitat política a Catalunya, i obre la porta a què l’agenda mediàtica pugui discutir d’altres temes que no han tingut lloc durant aquests anys. Això, depèn de qui ho llegeixi, pot ser un fet positiu o un de negatiu.
La segona resposta és que la Taula de Diàleg implica el reconeixement per part de l’Estat espanyol de l’existència d’un conflicte polític. Aquest és un fet evident que s’hauria de valorar positivament a Catalunya per una majoria extensa de catalans: tant els independentistes, que poden treure pit d’haver forçat un (tímid) moviment de l’Estat, com per no independentistes convençuts en què la judicialització del conflicte ha d’acabar. Perquè encara queden molts passos per fer en aquesta direcció. Avui mateix compareixia Roger Torrent davant del TSJC per haver permès un debat parlamentari sobre la monarquia i l’autodeterminació, un fet en què insistia amb vehemència el President Aragonès en la seva roda de premsa després de la reunió amb Pedro Sánchez.
La tercera – i última –, és que Taula de Diàleg reforça la posició de força de Catalunya dins d’Espanya, però també de Catalunya a l’exterior. Pedro Sánchez és el cap d’un estat, Pere Aragonès ho és d’un país sense estat, però els dos s’han assegut avui en la mateixa taula. Deia Sánchez, en roda de premsa, que les imatges en política també són importants. I la imatge d’un president d’Espanya, que decideix desplaçar-se a Catalunya per a reunir-se amb un president d’una Comunitat Autònoma per abordar vis – a – vis un problema polític del qual podria prescindir, només fa que enfortir a Catalunya i, de retruc, al seu president. De fet, possiblement és una de les imatges que més ajuda a “internacionalitzar el conflicte” en molt de temps.
Catalunya Plural, 2024 
