El meu viatge per l’hemeroteca ha sigut pròdig per a comprendre la personalitat d’aquest carrer quan les notícies eren properes i no el fred resum actual, on el dia a dia en minúscula és més aviat inexistent a les pàgines o pantalles disponibles pel lector.
Per a organitzar-nos una mica saltaré de gran a petit. Em cridà l’atenció una nota del 28 de juny de 1921 amb l’anunci d’un atemptat contra el gerent Martí Crehuet de la fàbrica Lloveras, il·lès, a diferència de l’encarregat Joan Tuset, mort com a conseqüència de les ferides rebudes per un nodrit grup d’obrers, encapçalats per un tal Antonio Saborit, si bé el detingut fou el sindicalista Pedro Vandellós tirotejat just quan anava a ingressar a presó, qui sap si per la Llei de Fugues, tan amada per Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista.
L’episodi condueix al Pistolerisme imperant a Barcelona de 1919 a 1923, quan, després de l’èxit de la vaga de la Canadenca, es configurà una poderosa patronal per a aplacar amb violència el triomf del sindicalisme de la CNT. El seguiment d’aquest cas em duria gairebé a la redacció d’un llibre entre comprovar si l’empresa era xocolatera i si Crehuet tenia relació amb una família de prohoms instal·lats a Horta, on un carrer, fins fa poc el més estret de Barcelona, du el seu nom.
No està pas de més allargar un xic el fil. Crehuet, en realitat, residia al 29 del carrer del Carme i era amo de La Esperanza, fabricant de farina al 24 de Bofarull, a on es dirigia en tartana junt amb el pobre Tuset, mort per les bales del grup comandat per Pedro Vandellós, un dels líders del pistolerisme àcrata i capo d’un grupuscle, de peculiar destí per la implicació del dibuixant SHUM, del carrer de Toledo a la Bordeta, preparat l’abril de 1921 per a atemptar durant la desfilada del Sometent a passeig de Gràcia.
Pel nostre interès, el més significatiu és la menció a una bòbila com a lloc dels fets, guiant-nos per la fauna industrial de Bofarull durant la primera part del segle XX, mesclada amb una certa resistència agrícola, no tan sols pel torrent de la Guineu o el Rec Comtal, com explicaria una altra anècdota del 4 de juny de 1927, data de la troballa de Pablo Rodrigo Calvete a un estable del carrer Bofarull, per a més inri lligat, emmordassat, amb la boca plena de draps i papers. Era dins d’un carro amb tres capses de lleixiu per sobre. Treballa com a carretera, i mentre transportava la seva mercaderia pel carrer de l’Om, entre el Xino i el Paral.lel, dubtà de tres individus, ficà els diners a la boina i els guardà a una capsa. Es baixà del carro, continuà a peu i li llençaren un líquid al rostre, perdent el coneixement.
Com és comprensible hi havia més perills i mínimes efemèrides a Bofarull. Un punt calent era el seu actual començament, junt a Navas de Tolosa. Ignoro quan desaparegué el pontet del Rec Comtal, però sí que puc fer constar en acta com el 21 de setembre de 1926 morí en aquelles aigües Pedro Miralles, de tan sols vint-i-dos mesos, asfixiat a causa d’una fatal distracció de sa mare. Al mateix indret ocorregué un fet glosat de manera massa succinta malgrat ser delirant: el 19 de març un individu s’apropa a l’Eugeni Mas, tot oferint-li una pistola. Aquesta es disparà fins a ferir-li el peu esquerre. El venedor es dóna a la fuga.
Una operació d’aquest tipus en aquest lloc té certs aspectes de normalitat per ser una de tantes fronteres urbanes d’aquests barris, encara lliures de ser catalogats com els de sota la Meridiana, doncs l’avinguda frontissa amb la resta de la ciutat encara no lluïa tants galons a l’imaginari col·lectiu.
Pels veïns un límit reconegut, encara ho és, era la famosa convergència del Rec Comtal amb el torrent de la Guineu, ben a la vora de Bofarull amb Biscaia. Al número 138 de la via de la família d’arxivers es produí un incendi quan cremà el motor elèctric de la pianola d’un bar. Acudiren els bombers quan parroquians i vilatans, potser amb aigua d’aquests dons naturals, havien apagat el desastre. La Gaseta Municipal notificà el 4 de desembre de 1939 com, a pocs metres, es concedí un quiosc de premsa a Filomena Soler. A l’altra cantonada, Bofarull amb Espronceda, hi hagué un crim el 28 de gener de 1930, quan, després d’una discussió entre clients d’una taverna sobre la qualitat de certes armes de foc, assassinaren a Ramon Ródenas, a l’atur. Dos homes escaparen, qui sap si els mateixos que dispararen a la víctima una dècada enrere, quan regentava un bar a la rambla del Centre, cosint-li les cames a trets.
Hi hagué més accidents. El 1926 descarrilà una locomotora dels ferrocarrils del nord, carregant-se, disculpin el llenguatge, a Marcelino Mora. El 1930 la nena Fuensanta Campillo fou atropellada a Trinxant amb Bofarull, precisament el tros de carrer desaparegut amb l’ampliació de l’ample de la Meridiana durant els anys cinquanta, la segona en aquest sentit, doncs pel 1946 s’eixamplà el tram junt a Felip II, aleshores en ple ascens davant la imminència de la construcció del barri del Congrés Eucarístic un xic més amunt, on abans només hi havia camps i masies.
L’estat del carrer generà preocupació entre el veïnat. El 1926 es queixaren de l’acumulació de grava, mentre el 1932 reclamaven la necessitat d’arreglar-lo per ser un fangar per vianants i vehicles, quelcom no resolt ni tan sols amb l’atorgament d’un pressupost per a cobrir el Rec Comtal al contractista Llevat Sotorra.
Hi hagué més tragèdies. No ens hi recreem, més aviat són molt útils per a entendre l’evolució de l’entorn al llarg dels decennis. El 26 de juny de 1932, Mercedes Rodríguez Mellado fou atesa al dispensari després de rebre diverses ganivetades a la cara, obra del seu marit, Clemente Conchillo. Ambdós residien al 27 de Bofarull. A l’altra punta, l’article menciona un inexistent número 549, es descobrí el juliol de 1941 un escorxador clandestí, activat per Longo Domenico Costanzo, el italiano, i Celestino Valentín, el Mico. El 27 de gener de 1943, per a contribuir amb més crònica franquista, hi hagué un Consell de Guerra contra Juan Orgalla i Ricardo Santani, culpables d’haver desarmat al sereno del nostre carrer durant desembre de 1942.
Per últim, entre altres coses per a connectar-ho amb properes entregues, el xoc de passat, present i futur esdevingué més notori quan la dictadura avançava envers un altre estat, així com el món industrial, tan arquetípic d’aquest entorn des de finals del Vuit-Cents. El 31 d’agost de 1962 hi hagué un curtcircuit a Navas 270, a tocar de Bofarull. Cremà la fàbrica de plàstics, amb el resultat de vint-i-vuit ferits, un de greu, i tres bombers amb cremades. No era quelcom anòmal, més aviat preludiava el tancament de tota una època, anhelada, malgrat el desmantellament, per molts veïns, conscient del risc de certs enginys frec a frec amb els seus domicilis, estenent-se les protestes a molts barris de la capital catalana, en consonància amb l’eclosió de moviments populars preocupats pel benestar comunitari, Democràcia en majúscules en ser aquesta filla de la suma de petites coses indispensables per a vertebrar a un col·lectiu i conferir-li la lògica d’una mínima dignitat, oblidada massa sovint pels capitosts dictatorials i els de les retallades.
Catalunya Plural, 2024 
