El diàleg iniciat entre els governs de Catalunya i l’estat situa clarament el conflicte polític en un nou estadi, el de la negociació, que, sens dubte, obre la porta a avançar en la concreció de solucions. Cal reconèixer la valentia d’ambdós presidents, tant en el missatge com amb els gestos, mostrant-se determinats perquè la taula produeixi resultats. És vident que el camí no serà fàcil: la distància que separa les posicions d’uns i altres és gran i, com hem vist, els obstacles que posaran els qui s’oposen al diàleg, a banda i banda, no seran menors.
Per avançar, però, caldrà passar de la valentia dels gestos a la valentia dels continguts. En aquest sentit, té raó el president Aragonès quan diu que el conflicte polític és de sobirania i que els 44 punts del PSOE -de desplegament de l’actual marc estatutari- no són una solució al conflicte. Ara bé, no per això s’han de menystenir. Ans al contrari, cal ser pragmàtics i exigir el seu compliment a través de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat. Si una cosa està clara és que durant tots aquests anys de procés no només no s’ha avançat ni un mil·límetre en matèria d’autogovern, sinó que estem manifestament pitjor que fa 10 anys.
Tanmateix, la solució al conflicte ha de passar, necessàriament, per donar resposta a l’anhel de la societat catalana que, històricament i de forma molt especial en els darrers temps, ha mostrat de manera clara i majoritària que, com a nació, Catalunya és comunitat política sobirana que vol determinar lliurement el seu futur. La sentència del Tribunal Constitucional l’any 2010 (i la manifestació unitària d’aquell juliol), així com el referèndum de l’u d’octubre de 2017, són dos punts d’inflexió que expressen molt clarament que el model autonòmic del règim del 78 està esgotat. En conseqüència, tota proposta de solució ha de superar l’actual marc estatutari. I això passa, al meu entendre, per cercar propostes que transformin la lògica de relació entre Catalunya i l’estat; passant de l’actual relació de jerarquia a un nou escenari marcat per una relació d’igualtat i, per tant, de bilateralitat.
Al mateix temps, per poder avançar en solucions cal que l’independentisme assumeixi no només l’actual correlació de forces, sinó també que la independència no és l’única solució possible a un conflicte de sobiranies. De fet, hi ha altres solucions que podrien ser molt més majoritàries i que, des d’una perspectiva republicana -entenent la llibertat com a no dominació-, serien més desitjables. Si hi ha propostes concretes que poden ser recolzades pel 60%, el 70% o fins i tot el 80% de la societat catalana -i les dades demoscòpiques ens mostren que hi són-; cal avançar en aquesta direcció.
És en aquest sentit que cal explorar aquelles solucions que entenen que la sobirania és divisible i es pot compartir. Un model que, de fet, és el que millor respostes pot donar en un món altament interdependent on la majoria de problemàtiques són de naturalesa global -la pandèmia o l’emergència climàtica, sense anar més lluny- però tenen conseqüències clarament locals. El repte, per tant, no és com construïm nous estats-nació, sinó com guanyem sobirania i l’articulem multi-escalarment entre els diferents nivells de govern.
Ni l’independentisme ni el federalisme unitari del PSOE donen resposta a aquesta situació; doncs ambdós resten ancorats en la vella noció dels estats-nació: a cada nació un únic estat i a cada estat una única nació. La proposta plurinacional, per contra, trenca amb aquesta lògica perquè fonamenta la solució justament en el caràcter plurinacional de l’estat; reconeixent singularment Catalunya com una nació que -si la seva ciutadania ho vol- pot compartir part de la seva sobirania amb la resta de l’estat -amb qui manté una relació d’igualtat-. Una proposta que, a més, obriria la porta a repensar també la sobirania en clau municipalista.
Ara bé, això com es concreta i, més important encara, com es tradueix a la via del pragmatisme amb l’actual correlació de forces? Doncs bé, hi ha com a mínim quatre grans eixos en què aquest model podria desenvolupar-se en l’escenari present.
Primer, el reconeixement de Catalunya com a nació, reconeixent així la seva sobirania i singularitat i, per tant, el seu fet diferencial que justifica un tracte específic en la seva relació amb l’estat. Segon, el blindatge de les competències que són exclusives de la Generalitat, impedint així la ingerència legislativa i judicial per part de l’estat. Aquesta ha estat una peça essencial en la derivada centralitzadora de l’actual estat autonòmic i cal un mecanisme de superació. Tercer, un nou model de finançament, també superador de l’actual marc autonòmic, on Catalunya pugui tenir una hisenda pròpia i a la vegada solidària. Aquest és també un element fonamental per tal que Catalunya pugui exercir la seva sobirania; i cal explorar l’aliança mediterrània amb el País Valencià i les Illes Balears per fer-ho possible. I per últim, un nou marc competencial on Catalunya guanyi noves sobiranies en àmbits estratègics com poden ser l’habitatge, l’energia, les infraestructures o el sistema judicial, per citar-ne només alguns.
Òbviament, per convertir l’estat espanyol en una veritable República Plurinacional caldran transformacions molt més profundes, entre les quals l’abolició de la monarquia o el reconeixement del dret a l’autodeterminació. És evident que la correlació de forces no permet, avui, impulsar els canvis constitucionals que caldria; però això no vol dir que hi haguem de renunciar. De la mateixa manera, també és evident que l’actual correlació de forces sí que permet avançar en els quatre eixos citats en l’anterior paràgraf. Són propostes que no requereixen d’una reforma constitucional, sinó que es podrien materialitzar mitjançant lleis orgàniques, per les quals cal una majoria absoluta al Congrés dels Diputats. La mateixa majoria plurinacional que va fer possible la moció de censura a Mariano Rajoy o que va permetre l’aprovació dels darrers pressupostos de l’estat. Per tant, una majoria actualment existent.
Catalunya no hauria de deixar escapar més oportunitats. Per això és essencial que les forces polítiques implicades en el procés de diàleg vegin l’actual correlació de forces com una oportunitat i avancin en propostes valentes i viables com les que aquí s’han desglossat. Propostes que són perfectament assumibles per la immensa majoria de la societat catalana i que, si bé poden ser insuficients per alguns, no són en absolut menors: van molt més enllà del desplegament estatutari, revertirien la tendència centralitzadora de les últimes dècades, modificarien la relació entre Catalunya i Espanya i situarien clarament l’estat en un marc postautonòmic pel que fa a Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
