Durant aquestes darreres setmanes no ens hem mogut d’un punt del planisferi, produint-se el miracle de transportar-nos per l’espai i la cronologia del carrer de Bofarull.
Nosaltres seguim, per abandonar-lo tot seguit, a la seva cruïlla amb la placeta de la Guineu. Al fons, veiem unes plaques d’acer dins d’un estany d’on brolla aigua, a vegades amb molta profusió, depenent de l’hora del dia i de certs càlculs incopsables per a servidor.
És el Guèiser d’Islàndia, obra d’Andreu Arriola i Carme Fiol. En aparença no és molt rellevant, però, com sempre, les investigacions apunten tot el contrari. Una publicitat municipal del 31 de març de 1995 a la Vanguardia ens revela impostures del bon alcalde Maragall. Sempre els vaig apreciar molt i considero que sense ell la ciutat seria ben diferent; tot i així, la maduresa del coneixement em condueix a criticar-lo, així com a tots els seus hereus, contents amb el seu llegat sense formular-se excessives preguntes per a remodelar-lo.
La pàgina anuncia la inauguració de la plaça d’Islàndia, amb la presència de Vigdís Finnbogadóttir, aleshores presidenta del país insular. El lema per a mostrar el progrés, a no confondre amb evolució, era d’un cinisme esgarrifós: Posem Navas al mapa, del Rec Comtal al Guèiser, és a dir, canviem un curs fluvial històric per un monument patrocinat, dins de l’esperit maragallià de combinar inversió pública i privada, per una marca de bacallà amb espots televisius molt famosos durant l’instant postolímpic, oblidem la Història, tot quedant-nos amb estètiques imposades per a modificar el record de l’entorn mitjançant la sepultura del passat, quelcom continuat als nostres temps, quan a la reforma de la Meridiana s’ha redescobert un tram del Rec a l’altura del carrer Nació, a enterrar un cop els arqueòlegs l’hagin documentat, tendència encetada a Barcelona allà per 1908 amb l’extensió de la via Laietana, causant de la desaparició de desenes de carrers i un desplaçament de població, si succeí, no gaire ben explicat.
Del Rec al Guèiser és com mutar de l’or a la brossa i respon a la voluntat de l’ínclit Ajuntament per a dignificar els marges amb perles i fins i tot amb modificacions bastant matusseres del nomenclàtor, com hem comentat mitjançant diversos exemples durant aquests anys, des del capgirament a l’esquerra del nomenclàtor del Carmel, ben oportuna la seva menció quan Custodia Moreno pronunciarà el pregó de la Mercè, amb referents internacionals fins a la ubicació de la plaça de Pi i Margall al debut canònic de la perifèria, quan abans el seu monument s’enclavava a l’obelisc del Cinc d’Oros, entre Diagonal i passeig de Gràcia.
Des del meu horitzó contemplo el Guèiser i em fixo més en els veïns, cadascú a la seva a la rambleta de la Guineu, més feliços pels bancs per a seure’s i l’adequació només per a vianants d’aquest petit trosset, desnaturalitzat no només per la verticalitat de líquid element i aquesta forma de bellesa gens insòlita al ser localitzable a altres barris barcelonins, sense anar més lluny a la Vila Olímpica, com a paravents, molt pràctic per a encendre’s un cigarret.
Tota la ruta d’aquesta ja llarga sèrie s’encamina a seguir el torrent de la Guineu. Mentre l’estudiava he esbrinat moltíssims més detalls, i amb l’ajuda d’algun company de fatigues, estranys són els generosos en aquest camp, he donat amb més eines per a millorar les meves indagacions. Una d’elles propicia acotar amb més solvència el terreny trepitjat. Ara veig unes naus industrials a la confluència de Palència amb el 326-328 d’Espronceda. Són boniques per la seva estructura i el gran luxe de regalar cel al passejant. Un cartell indica la seva actual funció: Espronceda Institut Art&Culture, en anglès, no sigui que ens prenguin per provincians, quan mai ho fórem tant entre processos i l’autocomplaença generalitzada d’una capital catalana en franca decadència cultural.
La idea de rellançar centres així als marges també sorgí a l’etapa maragalliana, expandint-se durant la seqüència socialista, sense perdre’s al desastrós interval convergent. L’actual Consistori, bastant desentès en general de la Cultura excepte per a piular, ha continuat aquesta senda.
Malgrat tanta crítica demolidora, els diumenges vists des d’aquesta perspectiva són meravellosos, no puc sinó elogiar com s’ha conservat el lloc, quan el més senzill era emprar la piqueta i construir blocs de pisos. Com un ritual, accedeixo a la pàgina de l’Institute per a capbussar-me una mica i comprovar si, més enllà del clàssic qui som, narren una mica d’Història sobre els orígens, no sigui que tinguessin una mica de decència i estimessin comprendre on desenvolupen les seves activitats.
La resposta, com era d’esperar, és negativa, quelcom fantàstic per a accionar-me. La recerca a arxius, hemeroteques i la Gaseta Municipal acumula breus per a contractar empleats des d’una envejable pluralitat de treballs, vàlida sens dubte per a disseccionar la funció d’aquests compartiments, just ubicats per on transcorria el Rec Comtal.
Si volgués regalar-vos sensacionalisme us parlaria, ho faig, de juny de 1971, quan transcric el verb literalment, declaróse un incendi a la fàbrica de Joguines Piqué. La seva adreça era Espronceda 326. El foc, prossegueix la nota, agafà gran virulència i gairebé destrueix el local. Els bombers culminaren la seva missió, quedant-se un grupet per si la flama ressuscitava.
El cadastre informa de la data de les naus, com també ho fa l’esgotament de les fonts periodístiques. Espronceda, malgrat òbvies excepcions, és un d’aquells carrers crescuts de mica en mica, però tot analitzant-lo és fàcil deduir una simbiosi amb tots els alentorns. No irrompen sol·licituds de feina fins a mitjans dels anys quaranta, i les ortofotos del geoportal de cartografia, molt recomanable, demostren com el conjunt existia a mitjans de la dècada dels cinquanta, potser amb el següent llistat empresarial: Plásticos Celulósicos SL, Talleres de tejidos de María García Forja, Protecciones y recubrimientos S.A., Taller de Muebles Mecánicos de José Vives Tubau i Juguetes Piqué.
Amb tota probabilitat no hem donat amb tots els representats, si bé comprovar la convivència de rams tan variats entronca amb una altra característica d’aquest sector de la barriada, on la gran indústria era la Cinzano, mentre les altres, en marxa envers la desaparició d’un món, havien perdut pistonada i repartien els seus complexos a petits tallers, on es desenvolupava una dignitat també perduda, reemplaçada avui en dia per personatges desarrelats de la zona sense cap desig de reivindicar-la, i els aventuro ignorants d’aquests quilòmetres zero. Tot i així, no els demonitzo. Si navegueu a la recerca d’imatges de la rambla del Raval d’abans de 2000 us haureu de treure un màster. Certs passats han sigut abolits, la marca venç i el present és imperial des del seu amor per a aniquilar qualsevol rastre d’allò pretèrit, tan necessari per a compondre una humanitat derrotada a les seves essències.
Catalunya Plural, 2024 
