Pocs periodistes van revolucionar més el periodisme espanyol de l’últim quart del segle XX que Antonio Franco. Ell, amb el suport empresarial d’un altre visionari, Antonio Asensio, va encapçalar l’equip de joves professionals procedents sobretot de Diari de Barcelona i Mundo Diario que el 1978 van saber crear un diari atractiu, fàcil de llegir, d’esquerres i, al mateix temps, molt rigorós.
L’aparença d’El Periódico de Catalunya recordava els tabloides britànics i alemanys, però el contingut no hi tenia res a veure ni conceptual ni ideològicament: estava ben redactat, editat i documentat; la maquetació estava cuidada fins a l’últim filet i va implantar definitivament el costum de premaquetar abans d’escriure el text; i la línia editorial era progressista i catalanista.
Un diari dels anomenats de qualitat amb un embolcall atractiu i divertit, destinat a les persones que volen conèixer què passa el món, però que no els agrada llegir grans “parrafades”, una publicació allunyada dels rotatius grisos, amb pesats pans de lletra i sense a penes fotos ni il·lustracions. “Seriós no ha de voler dir avorrit”, era la consigna. Ni resultar atractiu significava ser sensacionalista.
La revolució de Franco va arribar tan amunt que va aconseguir remoure els fonaments del secular ‘statu quo’ de la premsa barcelonina: El Periódico va descavalcar La Vanguardia del primer lloc del rànquing de lectors i va obligar el comte de Godó, amb la direcció de Joan Tapia, a canviar radicalment el disseny de les pàgines de l’envellit portaavions del carrer de Pelai. Anys després, Franco i Tapia recollirien el mateix dia el premi Ortega y Gasset que concedia l’empresa editora d’El País (la bíblia periodística de la Transició), presidida per Jesús Polanco.
Ara potser diré una exageració. O no. Però la influència d’El Periódico de Franco, l’empremta de l’estil de fer periodisme que ell i el seu equip van marcar en les joves generacions de periodistes (la majoria ara sexagenaris i septuagenaris) va ser tan profunda que els tres últims directors i altres quadres alts de La Vanguardia, l’etern rival, han estat abans redactors de base durant molts anys d’El Periódico.
Altres dos salts mortals que ningú fins llavors havia fet (amb èxit) i que va gosar provar l’intuitiu Franco va ser la incorporació de fotos en color (els diaris “seriosos” s’hi van resistir però van claudicar anys després) i l’aparició d’una edició catalana del buc-insígnia del grup editorial d’Asensio. Un diari amb dues llengües va ser quelcom insòlit (una capçalera no controlada per Pujol escrita en català!) que en va ampliar la base de lectors fins al punt que les enquestes de la Generalitat indicaven que El Periódico era, a començaments d’aquest segle, el mitjà de paper més llegit pels votants d’Esquerra Republicana en xifres absolutes. Internet i el procés independentista ho tornarien a capgirar tot, però aquesta és una altra història.
Un amic de l’ofici no suporta aquells obituaris que de fet comencen amb un “el mort i jo” i que serveixen sovint per destacar la vida i els mèrits de qui escriu que no pas el que va fer el finat. Espero que el col·lega em dispensi que expliqui que, per casualitats de la vida, vaig tenir l’oportunitat (llavors ho vaig veure així) i el privilegi (ara així ho considero) de dinar amb Franco el passat 13 de juliol. Va acompanyar-nos a un grup de quatre amics del diari que ens trobem de tant en tant per petar la xerrada. Vam alegrar-nos de trobar-lo força animat malgrat el terrible càstig que patia amb les inacabables sessions mèdiques per combatre el càncer. Tan eixerit estava que no va deixar d’explicar-nos anècdotes, expressar opinions i –sense pretendre-ho perquè, encara que el seu físic imposava, era un paio força modest— donar un munt de lliçons de vida i de periodisme.
Quin extraordinari llibre de memòries hauria pogut escriure! Però s’hi negava. Era conscient que des dels llocs que havia ocupat havia tingut l’oportunitat de conèixer secrets polítics i empresarials –cap il·legalitat, per descomptat— que no deixarien en gaire bon lloc als seus protagonistes.
Mentre ens cruspíem diferents tipus d’arròs, ens contava confidències –veritables primícies!– sobre personalitats i personatges que ens sorprenien, divertien o ens deixaven perplexos. Felipe González, José María Aznar, Antonio Asensio, Jesús Polanco, Juan Luis Cebrián, Jordi Pujol, Alfons Quintà, Manuel Milián Mestre, José María García, Emilio Romero, Manuel Martín Ferrand, Manolo Campo, Jaume Roures… van anar desfilant per aquell off the record exclusiu, que era una mostra de confiança (d’aquí ve confidència) que mai trairem els quatre que l’escoltàvem embadalits.
Vam parlar dels nous amos d’El Periódico, del nou disseny del diari i ens va dir que llavors encara desconeixia quin era el destí que Antonio Asensio fill, ‘El Niño’, tenia reservat per a la, en el seu moment, espectacular i fotogènica redacció del diari del carrer de Consell de Cent, la tercera que jo vaig arribar a conèixer com a treballador del diari i que Franco i alguns integrants del seu staff van convertir en una impressionant fàbrica de reportatges i exclusives, un equip de periodistes que creien i gaudien del seu ofici i una de les millors escoles pràctiques de periodisme d’Espanya.
El genial cronista parlamentari Víctor Márquez Reviriego, que va popularitzar el terme “culiparlantes” per definir els diputats que als inicis de la Transició només servien per escalfar els escons del Congrés, va dir de l’aleshores president de la cambra baixa, el socialista Gregorio Peces-Barba, que era “un latifundio de humanidad”. Em permeto parafrasejar-lo per assegurar que Antonio Franco ha estat “un latifundi de periodisme”.
Postdata: també va ser pioner en la manera de parlar; era l’única persona coneguda que et deia a la cara “joputa”, “canalla”, “bandido” o “cabrón” i no t’ho prenies malament.
Catalunya Plural, 2024 
