Avançar contra la impunitat

El passat 16 de setembre el Parlament Europeu va assumir la consideració de la violència masclista com ‘un delicte greu i amb dimensió transfronterera’. Ho va fer amb 427 vots a favor, 119 en contra, 140 abstencions i després d’un ardu procés, concretat en l’elaboració d’un document en què van participar de manera activa i compromesa associacions feministes, grups de dones i organitzacions que treballen per l’erradicació de la violència masclista.

De l’aprovada consideració es desprèn ara la petició a la Comissió de lleis i polítiques específiques i conseqüents, incloent-hi totes les formes de discriminació basades en el gènere contra dones i nenes, però també dirigides a persones LGBTIQ +. Es reclama, per tant, que la Comissió Europea defineixi la violència de gènere com un nou àmbit delictiu en virtut de l’article 83 del Tractat de la UE, al costat d’altres delictes a combatre com el tràfic de persones, drogues i armes, la ciberdelinqüència o el terrorisme. I d’aquesta manera es formula, per fi, una base jurídica per a la generació d’una directiva europea centrada en les víctimes i supervivents a partir del que estableix la Convenció d’Istanbul i en altres normes internacionals que inclouen la posada en marxa de mesures de prevenció, serveis de suport i cooperació entre els estats membre. La resolució remarca, a més, en les conseqüències adverses a nivell personal, social i econòmic que té la violència de gènere i reitera que la situació s’ha vist exacerbada per la pandèmia, amb augments de fins al 60% en les trucades d’emergència de dones víctimes de violència per part de la seva parella o exparella. Una situació que també va dificultar la recerca d’ajuda.

A sobre de la taula s’ha posat també la qüestió de la denegació de l’avortament legal sense risc com una forma de violència de gènere, recordant que la seva prohibició suposa una violació dels drets humans de les dones, com ja dictaminés en diverses ocasions el mateix Tribunal Europeu de Drets Humans. Col·locar aquesta qüestió dins el marc de discussions i del procés de votació, suposa explicitar la intenció d’obrir la mirada en la consideració de la violència de gènere i també expressar la necessitat que, tant la seva conceptualització com les línies d’acció per a la lluita en contra, no es redueixin a una mirada heteropatriarcal centrada únicament en la violència que es produeix en l’àmbit de la parella: un reduccionisme que no només desprotegeix milions de víctimes de les diferents formes de violència masclista que diàriament es reprodueixen dins del marc de la Unió Europea, sinó que la invisibilitza dins de la seva conceptualització com a violència domèstica – denominació no poques vegades instrumentalitzada per alimentar discursos deliberadament negacionistes.

Amb motiu de la votació, el passat divendres 17 de setembre la consellera Tània Verge i l’eurodiputada Diana Riba van obrir un espai de diàleg a l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona amb diferents representants de les entitats del territori involucrades en l’eliminació de les violències masclistes i l’acompanyament a les seves víctimes i supervivents. Un diàleg en el qual Fundació Surt vam participar des de la celebració d’aquest assoliment en el Parlament Europeu, en tant que nou marc des del qual construir de iure el teixit legal que propiciï la lluita contra les violències masclistes. No obstant això, no es pot obviar aquí que aquest marc – com ja va passar amb el Conveni d’Istanbul – té un complex camí a recórrer perquè la seva materialització de facto sigui veritablement efectiva i suposi canvis reals en els estats membre per al disseny d’estratègies, recursos i línies d’acció que es posin en marxa de cara a millorar els camins que fins ara s’han transitat i per acabar amb la violència institucional present en els processos de sortida i recuperació que recorren les seves víctimes i els seus supervivents. Cal no oblidar referent a això, que la situació de ‘supervivents’ de cap manera bloqueja nous processos de revictimització – com passa amb la complexitat dels processos de les dones migrades i les múltiples vulneracions de drets que travessen els seus itineraris vitals – i que els circuits de denúncia, atenció i acompanyament puguin entendre com realment reparadors.

Efectivament, és important remarcar que quan la consideració de la violència masclista es presenta i assumeix de manera fragmentada, descontextualitzada i simplista, se la col·loca en les posicions més baixes de l’ordre de prioritats polítiques i socials – una cosa que es tradueix en el seu tractament des dels mitjans de comunicació – i l’assumpció de responsabilitats queda articulada també de manera fragmentada i mancada, com sovint passa a nivell judicial i policial. És per tant necessari expressar aquí preocupació per l’assentament efectiu del resultat d’una votació prometedora, acceptant també que les organitzacions que treballem contra la violència de masclista i generant espais de reparació, tenim la responsabilitat de traslladar les nostres experiències i visibilitzar les encara moltes limitacions dels sistemes de prevenció i atenció, així com de les perspectives des de les que es mostren o s’oculten les violències.

La normalització de la violència masclista i la limitació en la seva conceptualització i visibilització és el seu propi mecanisme de perpetuació i reproducció. Aquesta normalització passa als afores de la nostra vida i de portes endins; s’instal·la en relacions de maltractament familiar, de parella, entre iguals; s’assenta en l’statu quo del sexisme, el racisme, el classisme i el mecanisme del menyspreu i culpabilització del que s’entén com a ‘diferent’; s’instal·la en el flux constant de l’abús i assetjament sexual que cada societat fica sota de la seva catifa i en lleis i constel·lacions socials que castiguen la diversitat sexual i el dret a ser i estar en una convivència digna i enriquidora de les múltiples diferents.

Els impactes d’aquesta violència en les persones que l’han habitat necessiten ser acollits en espais socials empàtics en què reparar-se i visionar una possibilitat de continuar des de l’assumpció del dany sofert i el que ja han perdut, requereixen visibilització i presa de consciència social, de reclamació de responsabilitats. Necessiten i mereixen, en fi, un tancament de la impunitat dels espais d’agressió que gairebé mai es produeix. Per trencar els cercles concèntrics de la violència i neutralitzar la força de la seva reproducció no existeix, per tant, més camí que el de l’acompanyament a les víctimes, el reconeixement del seu mal i el dret a realitzar un procés de reparació i restauració de drets. Un camí que recau ineludiblement en el treball continu en la construcció internacional, estatal i comunitària d’espais lliures de totes les formes violència masclista que siguin capaços d’acollir als que les han travessat – sovint de forma múltiple – en els seus recorreguts vitals, i des dels quals accedir a un lloc de vida digna i necessària. Llocs, en fi, des dels quals sigui possible fer visible l’invisible i avançar contra la impunitat.