Genís Roca (Girona, 1966) és arqueòleg i un dels experts en transformació i assessoria digital més reconeguts del país. Per això, ha coordinat amb altres professionals el Grup de Treball Catalunya 2022, un òrgan assessor que pretén dissenyar polítiques competitives per a la Catalunya del futur. Els reptes són enormes. No deixa de tenir certa ironia que un arqueòleg especialitzat en el paleolític, capaç d’albirar civilitzacions històriques a partir de runes i vestigis, mostri tanta perspicàcia per copsar el canemàs de la societat futura digital que ens espera i que exigirà de tots nosaltres -com assenyala Roca- esforç i cura per fer-la més habitable, humana i digne. Potser, per aquesta perspectiva més humanística, Genís Roca insisteix que són les persones, i no pas la tecnologia, les qui tenen el poder del canvi.
En quin moment de la transició digital estem?
Al principi. Transformar digitalment la societat humana són paraules majors; i malgrat que vivim temps vertiginosos, no és raonable fer-ho en menys de 80 anys. La Revolució Industrial, la més ràpida de totes, va transformar la societat durant 250 anys, però la Revolució Digital, que encara és més accelerada, necessita com a mínim 70 anys. De moment, en portem 20.
Però què vol dir ‘realment’ transformar la societat digitalment?
Significa modificar com treballem i aprenem, com ens enamorem i ens relacionem; estem parlant de vincles familiars i de com es desenvolupen les relacions de confiança i els models de negoci.
Posi’m un exemple.
Fa 15 anys es van connectar les empreses. 8 anys després, alguns aspectes socials, com les xarxes. Parlo del facebook i dels grups de whatsapp. I ara, d’ençà d’uns anys, estem veient com es connecten els objectes. Comencem a veure normal que una nevera o un semàfor estiguin connectats. Estàs d’acord que això és molt nou?
Diria que sí.
Ara hi ha capes de la realitat que s’estan començant a connectar; i fins que no estiguin del tot connectades, no podrem desplegar el que s’espera d’una societat digital. Internet és un flux constant d’informació, semblant a un flux d’aigua o d’energia. La diferència, però, és que anem ampliant la capacitat de generar informació. Per exemple, al principi, qui generava informació eren els diaris, les empreses o els governs. Abans, un dia qualsevol, una empresa informava sobre els seus resultats econòmics i ho publicava a internet, un lloc ple de dades.
I ara?
Avui dia trobem persones que generen informació en aquesta xarxa: opinen d’un anunci, d’un polític i d’un cotxe. O bé, publiquen un poema, una cançó o un vídeo. Però a més a més veiem també com els objectes aboquen informació. Un semàfor et diu: ara estic vermell, ara estic verd. Un contenidor t’avisa que està ple, buit o disponible. O un tren t’assenyala que en 3 minuts arribarà a l’estació. És a dir; en els últims 20 anys hem vist com s’ampliava el nombre d’emissors d’informació, augmentant tota la cadència d’internet. I ara ja no donen les dades un cop al mes, sinó una vegada cada deu segons.
Però no patim un excés d’informació?
No. Dir això seria com afirmar que tenim un excés de llibres publicats o de música editada. Si vols, no escoltis tota la música que es penja a les xarxes. Més aviat, cultiva el teu criteri. Però jo no em queixaria del flux d’informació, perquè el contrari és censura. Pots decidir tu quins llibres no s’han de publicar?
L’entenc. Em refereixo a la voracitat de publicació a les xarxes, d’un cert descontrol i d’un tot s’hi val.
Sí, en això tenim un problema. De fet, amb els llibres tenim una certa idea sobre què es pot publicar i què no; tenim mecanismes per controlar-ho. En canvi, no tenim aquests mecanismes quan parlem de les dades publicades a la xarxa i naturalment patim inseguretat sobre qui utilitza les nostres dades i per què.
Considera que és un problema greu?
Sí, i encara pot ser-ho més. Malgrat tot, jo em sento optimista i penso que és immaduresa, perquè tot això és molt nou i encara no hem après les regles del joc. Haurem d’espavilar a crear-les, tot i que hi ha molt risc que siguin unes regles insuficients i perjudicials. Ara bé, com a societat, hem de creure que seran unes regles correctes, útils. Quan va començar la Revolució Industrial, moltes persones treballaven 12 hores seguides, sense vacances ni atur, sense protecció ni capacitat de defensar-se, amb por de ser acomiadats. Van necessitar dècades per construir unes regles per establir una relació adequada amb el treball. Ara, nosaltres som la generació que haurà de començar a definir-ne unes de noves per a una relació correcta amb la informació. En tot cas, tens raó quan parles del descontrol. Calen regles i nosaltres les hem d’establir.
D’acord. Però qui les farà? I hi ha suficient capacitat crítica per fer-les? En una entrevista parlava sobre la inseguretat en el fet col·lectiu: quan més informació tenim, més porucs ens tornem.
Jo no tinc cap garantia que això acabi bé, però trobo inevitable que la nostra societat discuteixi sobre quina és la seva relació amb la informació. De fet, crec que és inherent amb l’evolució d’aquesta espècie en el planeta. Amb aquesta tecnologia a sobre la taula, hem de discutir quina és la nostra relació amb la informació. I ho hem de fer perquè és un tema pendent. Mira, al segle XVIII, els primers sindicalistes que començaven a defensar els drets dels treballadors estaven una mica sols i deixats a la mà de Déu. Ningú creia possible ni raonable assolir aquells drets socials. Quan tu li reclamaves un dia de festa al propietari de la fàbrica, ell et responia amb un ‘i per què ho hauria de fer i perjudicar-me?’. I ell no era un malparit: tenia la seva lògica. Més aviat el propietari et podia argumentar: ‘si no t’interessen les condicions, plega. Jo no t’obligo’. I aleshores quan tu marxaves, li veien 50 persones reclamant el teu lloc de treball. Aquell era el problema i aquesta és la situació actual.
Posi’m un exemple actual.
Ara, tu i jo podem estar preocupats per la privacitat de les nostres dades i reclamem uns drets i ens donem de baixa de Facebook. Però 10 segons després, 50 usuaris nous s’hi donen d’alta. Malgrat tot, no és excusa: hem de lluitar pels nostres drets.
En una conferència organitzada per la Fundació Factor Humà, La E(k)onomia en el paradigma Digital, vostè va assenyalar que som la societat que transita d’una Revolució Industrial cap a una Revolució Digital, que som en una cruïlla.
Sí, exacte. Som al final d’una època industrial que ja no funciona i en l’inici d’un model que encara no veiem que funcioni.
És una bona manera d’explicar la incertesa que ens envolta.
Hem de modificar la nostra gestió del ‘tempo’, perquè vivim instal·lats en la velocitat i en l’acceleració, com si les coses fossin velles al cap de dos anys. Et canvies el telèfon al cap d’un any perquè ja et sembla obsolet. El que hem perdut és la capacitat d’imaginar, projectar i gestionar a 80 anys vista. De fet, és la primera vegada que no ho fem. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, es va començar a dissenyar una idea que es deia Europa. Més enllà de com ha anat aquest projecte -els projectes no sempre han de sortir bé -, m’interessa el fet que s’havia planejat un projecte amb 50 anys vista. Hi havia una agenda europea. Però ara no en veig cap. Només plans estratègics de 3 mesos, 6 mesos, 2 anys vista com a molt. Et poso un exemple: quan una empresa o un govern em demanen una estratègia, els presento un pla a 15 anys vista. Però la reacció sempre és la mateixa: ‘això és una ximpleria, qui sap què passarà d’aquí a 15 anys’.
I què els hi respons?
Que tenen raó. Millor dissenyar-lo a 60 anys vista. Als professionals del sector sanitari els hi dic: no sé on estareu en els darrers 5 anys, però a 40 anys vista, no en tinc cap dubte. Puc equivocar-me, però no em costa gaire imaginar com seran els sistemes de salut a 40 anys vista.
I com seran?
Fins ara el patró era: ‘no em trobo gaire bé. Trucaré al metge’. El proper model serà: ‘m’ha trucat el metge. Diu que no em trobaré bé.
Molt gràfic l’exemple.
Et pots preocupar i inquietar, però estic segur: anem cap aquí. Tu pots clamar sobre els riscos al voltant de la teva privacitat, d’acord. Però sigues diabètic i pateix una baixada de sucre. No faràs servir el rellotge que portes al canell i que et calcula la glucosa en sang mentre estàs conduint? No vols que t’avisi d’una baixada de sucre? Serà un sistema de salut proactiu que segons les teves dades i variables et calcularà i t’anticiparà un problema. Em sembla que això de la privacitat que avui sembla tan aberrant, ho acabarem exigint tots.
Això passarà en els propers tres anys?
No, però en els 40 anys que venen, segur. Algú et trucarà. Qui? La Mútua? La Seguretat Social? El teu hospital de referència? Appel? Telefònica? No ho tinc clar. Segurament qui tingui totes les teves dades, tant les dels nivells de sucre com les de les analítiques de sang. De fet, aquesta és la qüestió, esbrinar qui tindrà les teves dades. I també com s’integraran aquestes dades perquè siguin òptimes per a l’usuari, el ciutadà. Imagina’t una empresa que et vol contactar. Observa les teves dades i exposa: ‘em sembla que no contractaré aquest paio: té mala salut. Està fet un desastre’. Aquest és el tema de fons que entronca amb la privacitat, amb els nostres drets i deures.
També hi ha molta gent que té por de perdre la feina.
Fan bé de tenir-ne. Un amic meu va haver de tancar el seu videoclub. Això, però, ha passat tota la vida. El problema rau que avui dia tot es mou més de pressa. Durant la Revolució Industrial, les persones amb feines condemnades a desaparèixer podien acabar la vida laboral i jubilar-se; tenien temps perquè el ritme de desaparició de les feines era lent. En canvi, ara no n’hi ha de temps. L’exemple dels taxistes és evident: s’està acabant. Ara, com la transició és tan ràpida, moltes persones queden expulsades del sistema. Hi haurà moltes persones que demanaran la nostra solidaritat i els haurem de pagar l’atur o la pensió.
O la Renta Bàsica Universal?
Sí. Però qui la pagarà? Els Estats? Estan tots en dèficit i en fallida. Si els estats fossin empreses, ja haurien tancat. Quan presenten el pressupost de l’any que ve, ja avisen d’entrada que perdran un 5 per cent.
L’Estat nació ja no funciona?
Avui dia l’estat com a solució política ja no és satisfactòria per organitzar el món. El que caracteritza l’evolució dels models socials humans és que el grup a gestionar tendeix a créixer. Primer, érem tribus nòmades. Després, petits pobles. Més endavant, ciutats. I finalment, estats. Ara, però, necessitem organitzar-nos amb una categoria superior a la d’estat. La mida mínima és Europa i no està del tot ben resolta. Pel seu volum, EUA i la Xina són més eficients i ens desborden a nosaltres. En paral·lel, però, apareixen altres models de gestió del volum com Apple, Amazon o Google. Una empresa que gestionava 10 milions de clients, ara queda desplaçada per un d’aquests monstres econòmics que gestiona milers de milions de clients.
Aleshores, cal gestionar-se amb volums més grans?
Sí, i aquesta tecnologia ho permet. Et poso un exemple: NIKE, dels EUA, elabora un pla d’acompanyament personal exclusiu per a tu, pel teu repte de córrer la marató. Només per a tu, un pla estrictament personalitzat. Sense aquesta tecnologia, NIKE mai hauria establert una relació tan directa amb tu, amb les seves llums i ombres.
La globalització és prèvia a la digitalització?
És prèvia, sí. La globalització és filla de la Revolució Industrial, que augmenta la capacitat productiva amb un objectiu: vendre a més països. Així apareixeran les multinacionals: el mateix producte es vendrà per tot el globus. Després, però, arriba la digitalització.
I què introdueix de nou, la digitalització?
Que no només puc assolir més mercat, sinó que a més a més, t’ho puc personalitzar. En un mercat global, gràcies a la digitalització, et puc atendre personalitzadament. A mi m’ho gestionen d’una manera i a tu, d’una altra. I tot això, comença a expandir-se.
Hi ha qui contempla el futur amb pessimisme. Vostè és optimista?
El meu optimisme es basa en la convicció que amb aquesta tecnologia es poden fer millor les coses. M’explico: jo estic més controlat que mai. Però també controlo més que mai. Recordes aquell polític que va dir que tenia un Màster i no el tenia? Es va saber que mentia perquè vivim en la societat de la informació, si no, mai ho haguéssim sabut. Existeixen altres suports per descobrir coses, no en els diaris de torn d’abans. L’altre dia, NESTLÉ va reconèixer que el 70 per cent dels seus productes no eren del tot sans. I per què ho va admetre? Perquè sabia que se sabria.
Si, però també circulen molts rumors i moltes mentides.
Com a societat, hem de reconsiderar la nostra relació amb la informació. Per mi, és nou descobrir gràcies a les xarxes que un alcalde rep una multa de trànsit. I sospito que també ho és per a l’alcalde. Un altre exemple: l’altre dia es van publicar les llistes dels qui no van pagar a Hisenda. Era inimaginable. Ara, la relació amb la informació és diferent, tant en positiu com en negatiu, i necessitem regles de joc.
Avui dia, però, la sensació és de cert descontrol.
Sí, i pot ser a fi de bé o a fi de mal. Però jo he de pensar que serà a fi de bé. I et dic que no serà gratis. Com a societat civil, hem d’assumir la transformació digital en to de lluita, igual que la batalla sindical. Que sembla perduda? Doncs, endavant, fem-la, perquè els qui sempre han manat mai han volgut cedir poder. Per tant, hem d’aclarir els nostres drets al voltant de la informació.
Som en una època de gran canvi, em sembla.
Totes les transicions impliquen canvis. Quan es va acabar l’esclavisme, no va ser perquè un grup de bones persones van convèncer a unes altres de dolentes que era millor ser bona persona. L’esclavitud es va acabar perquè va deixar de ser rendible. Sona cru, però és així. No fou bonhomia més aviat l’aparició d’un model més eficient. S’acaba la Revolució Industrial perquè emergeix un nou model més eficaç. I nosaltres hem de posar la nostra dosi d’ideologia i de causa social.
Humanitzar-lo?
Si, dignificar-lo. Per cert, és la primera vegada que aquesta transició social, aquest nou disseny, no el lidera Europa.
Qui?
Àsia, la Xina. Els EUA.
La Xina desperta recel i se la defineix com un sistema postdemocràtic, autoritari. I els EEUU pateix grans desigualtats socials.
Si. Nosaltres vam dissenyar el món de la Revolució Industrial i vam instal·lar el semi-esclavisme a molts països per fabricar samarretes a un euro. Aquí ens anaven bé les coses mentre condemnaven altres regions. Ara, després de mirar la resta del món amb certa supèrbia, calla que no siguem nosaltres la regió perjudicada.
Catalunya Plural, 2024 
