Ja sabem que un periodista o un columnista de la premsa no tenen ni una centmil·lèsima part del ganxo d’un futbolista. Fins i tot un comunicador de la televisió és un no ningú si no es dedica a conrear les baixes passions que exciten el cor, la melsa o la víscera que reguli les funcions polítiques de l’organisme. Per això crida l’atenció el fitxatge per part d’El País de Jordi Amat, articulista de referència fins ara de La Vanguardia i autor del llibre d’èxit de l’any, El fill del xofer, sobre Alfons Quintà, fundador de TV3. El canvi d’escuderia es produeix quan el columnista, que s’havia cuinat durant anys, es destapa com un dels autors més venuts a les llibreries.
Els editors encara donen voltes a la remuntada de vendes de llibres precisament durant la pandèmia de covid-19 tot fregant-se els ulls. Al capdavant de la tendència, El fill del xofer, deu edicions de la versió en català, una obra de no-ficció que semblaria una novel·la o bé un reportatge llarg si no fos perquè és un assaig polític en clau narrativa basat en fets.
L’autor, un filòleg, ha fet la feina que hauria d’haver començat a fer un periodista de redacció i ens ha passat la mà per la cara a tots els que hauríem d’haver estat capaços d’explicar al públic amb claredat i decisió com el canvi d’hegemonia a Catalunya va ser cosa de l’agosarament d’uns (amb fortes dosis d’intimidació) i de desorientació d’altres (amb quantitats no menors d’autoconfiança inconscient).
Perquè la gràcia de Jordi Amat en construir el seu relat ha estat bastir-lo sobre un enorme macguffin: la personalitat malaltissa d’Alfons Quintà i el seu triple destí de xantatgista, assassí i suïcida. El relat atreu tot explicant el que sembla l’aventura d’un self made man torçat per una maledicció psicoanalítica quan en realitat vol mostrar com les societats acceleren els seus processos de canvi si us plau per força en moments que els dirigents es guarden a la butxaca les bones maneres i fan passar a primera fila els executors sense manies. I sobretot, en l’absència de classes dirigents dignes de tal nom i en la presència d’un intent de crear-ne una de nova.
La brillant capacitat d’interrogar-se a si mateix que ha dut Jordi Amat a ser fitxat per un diari que vol recuperar liderat i prestigi s’esdevé en un d’aquells moments en què El País es mostra al públic amb voluntat de crear opinió i envia aquest senyal mirant a Catalunya. La nova direcció nomena un català subdirector d’opinió, Jordi Gràcia, i precisament, igual que Amat, crític literari, historiador de la literatura i assagista de la crítica social i política, tot reivindicant la vigència d’una socialdemocràcia despullada dels seus pitjors vicis.
Gràcia i Amat estimen el periodisme i estan fascinats per la professió (un diria pel que és i sobretot pel que podria arribar a ser). El primer és fill de Vivenç Gràcia, un dels millors reporters de la premsa barcelonina en el moment del trencament generacional a la professió passat el franquisme, Vicenç Gràcia, membre de l’equip que va dur Interviu al seu gran èxit de la mà de Josep Ilario i Darío Giménez de Cisneros; el segon, un observador atent de l’hàbitat dels periodistes catalans des d’un exterior molt proper que el du a saber més coses de nosaltres que nosaltres mateixos, i d’aquí l’èxit del llibre sobre Quintà i la tria del personatge.
Recordem l’advertiment que als ferrocarrils francesos ens avisa del perill de travessar les vies: “Un train en peut cacher un autre“. El tren al qual Jordi Amat està atent al seu best-seller és si a Catalunya existeix encara una classe dirigent o si el macguffin simbolitza en realitat una immolació. El que sembla remarcable del traspàs del “Barça” al “Madrid” de l’articulista estrella ens fa preguntar –un tren que amaga un altre—no tant pel fitxatge sinó per la renúncia de La Vanguardia a un autor brillant, fresc, agut i que ha demostrat al mercat implacable la capacitat d’atracció de públic.
Un observador fi com ell mateix hi haurà trobat indicis que el puguin dur a respondre les grans preguntes: és encara el catalanisme capaç de ser un espai sociopolític, cultural i econòmic que pugui ser un àmbit de trobada i entesa entre classes, grups i corrents culturals o un tren que ja ha passat mentre un altre comboi, sorollós, però fugaç, l’estava amagant? Queden classes dirigents a Catalunya, ho són realment les que semblen ser-ho? Hi ha possibilitats que a Catalunya apareguin grups amb visió de futur capaços de dur el país cap al progrés? Hi ha mitjans de comunicació amb aquesta darrera visió?
Catalunya Plural, 2024 
