La detenció de Carles Puigdemont a la seva arribada a l’Alguer la nit de dijous passat, 23 de setembre, va fer esclatar una bomba inesperada. No és una sorpresa, forma part d’allò possible des que va marxar de Catalunya. Potser ara era menys previsible després dels diferents processos judicials europeus que no han acabat amb la seva extradició. Processos judicials que no han considerat com a delictes les acusacions plantejades des de la Justícia espanyola.
La situació és tan enrevessada en el terreny judicial que especialistes d’aquest àmbit han assenyalat diferents interpretacions possibles. Però des del moment de la detenció fins avui ha semblat despertar més interès treure profit del nou conflicte que no pas entendre’l i, si és possible, resoldre’l. Els altaveus han enviat missatges molt clars. Per exemple: des del PP s’ha celebrat ràpidament la detenció i la seva tornada a Espanya per ser jutjat. Junts ha aprofitat tota intervenció per carregar contra la Moncloa, l’Estat, Espanya, com si tot fos el mateix. Junts ha volgut deixar clar que de la Taula de diàleg o negociació no en sortirà res de bo. ERC ha equilibrat els discursos crítics i condemnadors de la repressió amb intentar mantenir oberta la via del diàleg. El PSOE/PSC ha equilibrat també els seus discursos entre la petició que Puigdemont es presenti davant de la Justícia i la continuïtat de les polítiques de la seva agenda de retrobament, Des de Comuns/Unidas Podemos s’ha defensat abandonar la judicialització i apostar decididament pel diàleg i la negociació…
Aquest episodi, més enllà de la seva rellevància i gravetat, ha esdevingut una nova oportunitat per a la confrontació entre partits i sectors que s’identifiquen amb aquestes organitzacions. El debat ràpidament ha passat d’estar centrat en el component jurídic de la detenció a la seva possible utilització per al reforçament de la mateixa posició i, en alguns casos, per al desgast o fins i tot per a l’atac a posicions no compartides.
Veient les envestides de Junts a la Taula de diàleg després de la detenció, Pere Aragonés ha comunicat que ni Puigdemont ni ningú d’aquesta organització li ha demanat trencar amb la Taula. Per altra banda, Junts, ha estat capaç d’unir els atacs a la Moncloa amb l’afirmació de la seva disponibilitat a pactar els pressupostos del govern espanyol. Junts diu i fa coses diferents, no és una característica que només pertanyi a aquesta formació. Si sempre és preocupant, potser ho és especialment quan es juga amb un material tan inflamable com les emocions, els sentiments i els desitjos.
La detenció de Puigdemont a l’Alguer ha acabat tractada com un botellot: allò que es veu i que genera més debat i confrontació no és necessàriament el més l’important. Tot s’incendia, els atacs a la Moncloa centren les reaccions de Junts, ataquen i neguen la Taula de diàleg, però després sabem que res ha canviat, que hi continuen, i diuen tenir voluntat per acordar els pressupostos. Per altra banda, des d’altres sectors ens diuen que Puigdemont ha de comparèixer davant la Justícia, però no deixa de fer-ho… Altres insisteixen en la seva condició de fugit i no hi ha manera d’aclarir el fonament d’aquesta situació. No parlem, ni aclarim, la realitat que vivim. Sembla que hi ha qui no té cap voluntat de poder passar dels relats, utilitzats per defensar la mateixa posició i atacar la d’altres, a un escenari que busqui resoldre la situació assumint que les diferències en les posicions no s’haurien de traduir en confrontacions que dificulten la convivència.
Els botellots, que han agafat el relleu del focus mediàtic situat abans a la detenció, s’han tractat d’una manera semblant. Allò que centra la principal atenció dels mitjans, partits i conjunt de la població no és necessàriament allò que pot ser més important. Es parla de la violència, de quines persones són les delinqüents responsables, es presenta la joventut com un tot homogeni amb les mateixes característiques (poc desitjables)… Hi ha relats. Relats per defensar i atacar. Molt poques veus entren a analitzar les causes d’aquests botellots, dels episodis violents, de les diferents persones que hi participen, d’aquells contexts que ajuden a explicar-ho i que no es resoldran des de l’apel·lació a la policia i l’atac a altres parts.
No s’acostuma a parlar que els botellots no són nous, que la violència no és nova, que hi ha realitats que ho poden explicar a les que no atenem… És més fàcil parlar de la violència i atacar a aquells partits i sectors que no som nosaltres. És més fàcil això que parlar de la manca d’expectatives, de les condicions materials de vida, de la precarietat, de l’exclusió, de com altres sectors de la població tenen responsabilitats que no assumeixen, de com sectors que no són joves són els primers a incomplir les normatives…
Aquest plantejament recollit aquí no busca justificar res, només intenta plantejar la necessitat de fer millors anàlisis per entendre què ens passa i poder decidir com volem actuar. Tenim la necessitat de desfer-nos de relats que serveixin per a la lluita partidista i no per solucionar cap dels problemes que tenim com a societat. Això val pels botellots que hem anat vivint en diferents localitats catalanes les darreres setmanes, val per la detenció de Puigdemont a l’Alguer, val per massa coses que ens passen i que són d’una enorme gravetat.
Catalunya Plural, 2024 
