Sempre m’ha agradat entrar a Barcelona. De petit, amb el cotxe de ma mare, m’impressionava molt aquella vulgaritat de la Meridiana, les lletres enormes, ara, crec, ocultes per la malesa al costat del pont de Sarajevo.
De gran, coses de no treure’s l’abans tan preuat carnet de conduir, arribo en tren, agradable pel seu sotragueig, excepte a l’estiu, quan l’aire condicionat destrossa goles sense poder denunciar una negligència més del Rodalies. Un cop passo Sant Andreu Comtal, amb la seva església al fons, el ferrocarril m’apropa al Clot. Gaudeixo molt amb la visió de blocs de la Verneda, i a continuació acudeixen als meus ulls la vella estació de Mercaderies de la Sagrera, imponent com si fos una fortalesa militar, i la pobra torre del Fang, una construcció datada segons els experts al segle XIII i situada a un lloc ideal, no obstant a la seva vora, pletòrica de plantacions agrícoles, circulava el torrent de la Guineu, sense oblidar la transcendència del carrer del Clot i el seu trajecte per a connectar no només Barcelona, sinó els distints pobles i zones del Pla, com la Sagrera o Sant Andreu, quelcom visible al canvi de nom d’aquest camí en l’actualitat.
Des de la finestra vaig observar moltes mutacions a l’edifici. Per les obres del nou complex de la RENFE, inacabable i interromput fa anys per a documentar i destruir una antiga vila romana, la torre fou un blanc fàcil pels okupes, o així denominem a qualsevol amb vocació d’accedir a un espai amb portes que no sigui casa seva.
La torre del fang és una estructura singular, i com a tal protegida a nivell patrimonial des de 1984, si bé la seva particular ubicació podria trencar amb aquesta protecció, quelcom que, com és ben sabut, poc importa a l’actual Ajuntament, qui no obstant es personà contra aquells inquilins, víctimes d’un incendi el gener de 2019, i aconseguí reprendre el control del bastió, l’any 1714 serví com a base d’artilleria borbònica, destinant-li el 2021 gairebé un milió d’euros, suposadament per a remodelar-la.
Les obres no han començat, i servidor dubta bastant de la seva eficàcia. Avui no desenvolupo molt la Història d’aquesta masia medieval. Merita més espai. Des del meu seient vaig poder admirar tota la seva degradació, més notòria quan, durant el més extrem de la pandèmia, vaig començar a investigar distints cursos fluvials, tornant-la a veure. Un ingrés al costat del pont de Calatrava em permeté accedir a la seva superfície. Vaig fer fotos, fins que un dels nois del campament mig barraquista d’aleshores m’obligà a tocar els dos, obeint-lo, gairebé sempre, per a conservar la integritat de la meva càmera. Era abril de 2020 i tota la por era al cos, per raons òbvies.
Amb el pas dels mesos hi vaig tornar cada setmana, sense tanta gent als alentorns. La torre configuraria el darrer tram del carrer del Clot, just a la seva cruïlla amb Espronceda. Aquest tros s’ha decorat amb preciosos murals, molt d’ells malmesos, doncs aquesta ciutat és incapaç de valorar la paraula civisme perquè els seus governants tan sols l’empren de cara a la galeria, per això mateix a ningú li hauria d’estrany el succeït el cap de setmana, durant les festes. S’ha criminalitzat als joves, sense dotació d’espais públics, amb la fàcil crítica de mira com beuen, com si nosaltres no fa tant ens divertíssim a les nostres estones d’oci discutint sobre Schopenhauer, pobre home, sempre citat quan es tracten aquestes tessitures.
La torre del Fang fou arxiu de Sant Martí, tancat davant la imminència de les obres de la famosíssima nova estació de la Sagrera. A principis del dos mil volgueren mantenir, això pot explicar perquè moltes de les seves finestres són tapiades, només dues de les seves façanes, no totes, quelcom sense sentit des de la mentalitat mercantilista del nostre poder, molt amant de la postaleta i tan poc del coneixement, sobretot si és el dels barris, quelcom ben heretat per Barcelona en Comú, un partit amb l’enorme cara dura de convidar a una activista veïnal de bandera com Custodia Moreno i decidir el desallotjament de l’Hort el Brot del torrent de Lligalbé al Baix Guinardó, precisament una iniciativa veïnal de primer ordre, exemplar perquè aprofita l’embranzida subterrània del rierol per a generar economia col·laborativa, vàlida més enllà d’això per a preservar un petit patrimoni condemnat des del Consistori, qui ja ha notificat, sense afegir res més, l’ordre de bon vent i barca nova als implicats al projecte, al·legant l’obligació de complir el PGM de 1976 i edificar una finca per a treure llum als veïns de l’entorn, sense meditar com potser fóra bo modificar resolucions de fa més de quaranta-cinc anys. Potser tot es deu a una ignorància superlativa i a un cinisme a prova de bombes.
L’assumpte de l’Hort el Brot no sortirà a les notícies. Tampoc el de la torre del Fang. La gran decepció en relació a l’Ajuntament d’Ada Colau no és l’esgrimida per la histèrica claca de dreta, dements sense arguments, ufans per criticar qualsevol cosa sense aportar cap mena de contrapartida. La gran depressió d’aquests anys és que un govern a l’esquerra del que ens venien com a tal no ha sabut sintonitzar amb els barris ni comprendre els seus problemes en no tenir la més mínima idea de com enfocar la ciutat. Qui escriu, ha parlat moltes vegades de la ciutat federal, dels barris al districte i del districte a Sant Jaume. No es tracta tan sols d’això. Al carrer Trinxant hi ha unes casetes de 1870, condemnades fins i tot per les associacions de veïns. Les han deixat morir i volen colar-nos pisos socials, com si fossin la gallina dels ous d’or. Els hi costa molt preservar aquestes façanes històriques i crear un centre d’estudis del Camp de l’Arpa. Els hi costa gaire trobar per aquestes meravelles un ús beneficiós pels veïns?
Passa el mateix amb la torre del Fang. Ningú a la cúpula reflexionà fins a la passada primavera, potser perquè desconeixen el seu valor, adaptar la torre del fang per a servir al veïnat, bé com a centre d’investigació, recuperant-se la seva antiga funció, bé des de qualsevol altra perspectiva per a salvar l’edifici. Podria ser un museu d’Història d’aquests barris amb l’objectiu tapat, fosos a negre, això sí, visca la Mercè, rèplica de la Barcelona de cartolina socialista o com amagar les vergonyes amb boles de fum segons un cànon postmodern.
Catalunya Plural, 2024 
