Aquest estiu he llegit el llibre de l’historiador italià Loris Zanatta, professor de la Universitat de Bolonya especialitzat en l’Amèrica Llatina, Fidel Castro: el último rey católico, editat magníficament –marca de la casa– per Edhasa. Aquest llibre me n’ha recordat un altre, que vaig provar de llegir fa vuit anys i que no vaig poder acabar, de l’historiador català Josep Fontana, titulat Por el bien del imperio. El llibre de Zanatta parteix d’un cert “fonamentalisme liberal” que en certs aspectes recorda Fukuyama quan afirmava que la història es va acabar amb la victòria del capitalisme després de la caiguda del Mur de Berlín. En canvi, el llibre de Fontana és escrit des d’una òptica “antiimperialista” i, per suposat, antiamericana. Tots dos comparteixen una cosa: interpreten en excés –des de les seves ideologies pertinents– fins al punt que l’explicació no sols pot arribar a falsejar els fets sinó que, a més, pot convertir-se en una rebentada diatriba contra determinades persones i esdeveniments.
E.H. Carr afirma que la Història és “un procés continuat d’interacció entre l’historiador i els seus fets, un diàleg sense fi entre el present i el passat”. I, a propòsit de la seva funció afegeix: “El passat ens resulta intel·ligible a la llum del present i només podem comprendre plenament el present a la llum del passat. Fer que l’home pugui comprendre la societat del passat, i incrementar el seu domini de la societat del present; tal és la doble funció de la història.” Quan la funció de l’historiador és més interpretativa –des de les seves legítimes conviccions ideològiques– quelcom trontolla en aquestes obres. Això em va passar amb el llibre d’en Fontana, això mateix m’ha passat amb el llibre de Zanatta.
Vagi per endavant que la meva adhesió per Fidel Castro va ser crítica de jove i que actualment és nul·la. Vagi per endavant que el castrisme, i la seva derivada que és el chavisme, formen part del grup d’amenaces importants que s’estan vivint a l’Amèrica Llatina i que juntament amb els populismes, el neoliberalisme i la corrupció formen els quatre tumors del subcontinent. A ulls d’avui és fàcil ser anticastrista i criticar les derives del règim fallit, però no es pot caure en el simplisme de defenestrar el llegat de Fidel Castro –i la seva persona– identificant-lo com un producte dels jesuïtes de l’illa del Carib, més proper al peronisme o, fins i tot, al franquisme, sense contextualitzar la situació del subcontinent americà després de la II Guerra Mundial.
Per a Zanatta, la Cuba anterior a la revolució castrista era un dels països més desenvolupats del Carib i de l’Amèrica Llatina, amb un règim liberal que va caure amb la dictadura de Batista i que va permetre una certa legitimitat de la revolta de Castro. Una Cuba dividida entre l’Havana i la Sierra (el camp), i Fidel representa l’amotinament de la part rural. Entra en un estudi detallat de la seva família acomodada d’origen gallec, de la seva formació en els jesuïtes, del seu caràcter autoritari que es convertiria posteriorment en despòtic i arbitrari. Explica com abraça el marxisme-leninisme com una necessitat per a fer front als Estats Units, però el seu marxisme no deixava de ser un tel que encobria un catòlic nacionalista més proper a l’antiliberalisme catòlic preconciliar –per això el títol del llibre– i que progressivament es convertiria en un egòlatra, criminal i homicida.
Per a Zanatta existeix una línia de continuïtat entre l’Església Catòlica –i en especial els jesuïtes– i la conversió al marxisme-leninisme de milers joves que optarien per la lluita armada. Aquesta conversió es faria per l’hostilitat i animositat de l’Església al liberalisme de matriu protestant i no per les profundes injustícies que vivia el subcontinent. Castro, Che Guevara i tants i tants altres es decantarien més per aquesta rancúnia i enemistat que per la situació de pobresa i injustícia. En bona mesura, els mals de l’Amèrica Llatina es produeixen com a conseqüència d’una Església molt influenciada pel nacional-catolicisme espanyol imperant en aquella època.
He trobat a faltar un esforç d’objectivitat per a situar el llibre en el context de la Guerra Freda, en el paper de l’oposició castrista i els intents de l’administració americana de posar fi al règim. Hi he trobat a faltar una anàlisi més a fons sobre la situació real de Cuba i del subcontinent, amb els índexs pertinents de pobresa i alfabetització, del paper de les elits, de la dependència amb els Estats Units, en les tensions entre molts països de l’Amèrica Llatina i els Estats Units per la seva política ultraliberal i espoliadora. Hi he trobat a faltar l’anàlisi de les repercussions per les immenses dificultats del bloqueig i sancions nord-americanes, durant dècades, a Cuba.
Sabem que ara i avui Cuba és una dictadura a ultrança on els ciutadans estan privats de les llibertats polítiques, amb alts nivells de repressió i, a més, un país cada dia més pobre com a conseqüència d’un model econòmic –hereu del comunisme– incapaç, improductiu i inútil, i que s’aguanta per les elits del partit que el controlen. No obstant això, no podem amagar que Fidel Castro ha estat un icona del segle XX que va sotraguejar –tot i que alguns vulguin avui dissimular-ho– l’esquerra europea i sud-americana. Estaven tots tan equivocats?
Els fets històrics han de saber situar-se en els contextos corresponents. I malgrat la bibliografia detallada i sòlida, la manca de context fa que aquest llibre de Zanatta no deixi de ser una hilarant i grotesca biografia en què la ideologia de l’autor desmereix l’estudi. Un exemple que, malauradament, no és inhabitual.
Catalunya Plural, 2024 
