El llibre més divertit que he llegit aquest estiu ha sigut Consejos de un sabelotodo, de John Waters, magníficament editat per Caja Negra, que no para de publicar una perla rere l’altra (i aquesta vegada, a sobre, amb unes cobertes llises de color mandarina que no poden ser més gustoses). Folreu les parets de la vostra habitació amb llibres de Caja Negra! El seu catàleg està ensenyant a pensar a tota una generació de millenials desesperats. Vivim en el Desastre Perpetu però John Waters ha vingut a salvar-nos o, almenys, a fer-nos passar una bona estona amb les seves històries de vella glòria de l’underground i les seves lliçons completament delirants. Hi trobareu de tot: monos pintors, yippies fumats (s’ha de reivindicar el fracàs dels yippies, batejats per ABC News com els “Marxistes de Groucho”), glory holes, la invenció de l’Odorama, el dia que Divine es va menjar una merda de gos (un clàssic), viatges d’LSD a la tercera edat i, per descomptat, popper a balquena. El capítol que Waters dedica als seus anys d’activisme es pot llegir com un manual de desobediència civil —hilarant, per cert— que inclou cameos del Temple Satànic, fuetejades al Papa de Roma i una utopia revolucionària-sexual liderada per una guerrilla de militans transgènere disposada a destruir totes les fronteres amb els seus uniformes d’alta costura dissenyats per Rei Kawakubo. «Suposo que ja en aquella època sabia que la “revolució” no passaria», confessa el pare del trash, «però l’anarquia que rodejava aquella idea em semblava molt excitant». Si les CUP han deixat sota mínims la vostra libido revolucionària, llegiu John Waters, el Maquiavel dels losers i els frikis.
A Consejos de un sabelotodo hi ha molta conya i molta anècdota sobre el show bussiness però també moments d’escriptura brillants, com l’emocionant monòleg que Waters dedica a Andy Warhol (on destapa els amors i les enveges que van rodejar l’estrella de la Factory) o el capítol on desgrana els seus gustos musicals, que comença amb una frase memorable, probablement una de les frases més CERTES (en majúscules, sí) que he llegit mai: “Per ensortir-se’n a la vida s’ha de tenir molt bon gust musical”. Gràcies, John, per descobrir-me els Barbarians i en Moulty, el bateria que va perdre una mà fent una bomba casolana i que s’atrevia a portar els cabells llargs quan encara no estava de moda. De fet, el director de Pink Flamingos té una llengua viperina i és un gran creador d’eslògans, tal i com es pot comprovar a This Filthy World (2006), el documental de Jeff Garlin sobre el geni de Baltimore, que, com totes les coses bones d’aquest planeta, es pot trobar a Filmin. A més d’escriure uns llibres fabulosos i fer pel·lícules amb arguments impossibles i antisistema com Female Trouble (dedicada a un membre de la família Manson), Mondo Trasho o Hairspray (que conté l’última aparició de Divine), a John Waters li encanta passejar el seu bigoti lasciu pels teatres dels Estats Units i pervertir la ment del personal amb uns monòlegs sonadíssims, on deixa anar sentències magistrals com aquesta: «Adoro les dones que odien els homes, i odio els homes que odien les dones». Visca Valerie Solanas! O: «El meu cinema és políticament correcte perquè sempre guanyen els rars i els desclassats». I una de les meves preferides: «Per entendre el mal gust s’ha de tenir molt bon gust».
John Waters és un d’aquells escassos artistes que, venint de baix (el pressupost de les seves primeres pel·lícules no passava dels mil dòlars), ha sigut capaç de segrestar el mainstream i no sucumbir a les seves exigències de normalitat. Al centre de les seves històries sempre hi ha personatges socialment incompresos que, a través de la paròdia i l’humor, reafirmen el seu lloc al món i es neguen a canviar de bàndol, com Cecil B. Demented, un director de sèrie B disposat a escampar el terror per Hollywood amb la seva colla de cineastes maníacs, o el famós Cry-Baby (un dels primers papers de Johnny Deep), que encarna la lluita de la classe baixa contra els ideals d’ordre i disciplina d’uns pijos de poble (el look dels quals, per cert, recorda sospitosament al dels liberals clenxinats de l’Institut Ostrom). I encara que el mainstream també ha sabut aprofitar-se de les bogeries de Waters i convertir-les en un reclam (cosa que el director explica molt bé a Consejos de un sabelotodo), el de Baltimore ha aconseguit infiltrar els seus missatges de rebel·lió en l’imaginari de la classe mitja sense perdre l’alegria i la potència subversiva dels inicis. Celebrem el món fastigós (i meravellós!) de John Waters i deixem-nos guiar pels seus consells de vedet tronada.
Catalunya Plural, 2024 
