El periodista i escriptor Cristian Segura va néixer el 1978 al sí d’una família rica vinguda a menys. Potser sona despectiu dir-ho així, però ell en parla sense manies al seu darrer llibre “Gent d’ordre. La desfeta d’una elit”. No ha estat senzill el camí del seu text original a les llibreries. Finalment s’ha animat Galàxia Gutenberg. Segura, actualment al diari El País, ens parla d’unes elits barcelonines que han anat desapareixent. La globalització, el nacionalisme i la consolidació de l’estat del benestar les han arraconat.
Perquè ha costat tant que alguna editorial s’animés a publicar el llibre? Aquesta “gent d’ordre” de la qual parla vol mantenir-se en la foscor?
Aquest llibre el vaig moure entre diferents editorials. El gruix el vaig escriure entre el 2016 i el 2018. No hi havia respostes. Vaig trobar una editorial que estava molt interessada: Destino. Un any i mig després quan ja estava tot llest perquè sortís –de fet es pot trobar aquesta edició a Internet- es van fer enrere.
Què va passar?
Els editors de Destino i també de Columna dedueixo que els preocupava que parlava de massa gent ‘important’. Destino, Columna i altres segells del grup Planeta publiquen llibres més bèsties que aquest, on s’hi afirmen coses greus, i no passa res. Potser van tenir un moment d’excés de preocupació. Em sembla absurd però ho celebro perquè m’ha ajudat un bon editor, que és Joan Tarrida, a Galaxia Gutemberg.
Tenien raó amb les seves preocupacions? Se li ha queixat molta gent pel que diu d’ella al llibre?
Ningú. No tenien cap raó. Van tenir el llibre congelat gairebé dos anys perquè no sabien com dir-me que s’havien equivocat. No es van atrevir mai a dir-m’ho. Hi va haver un senyor editor de Columna i Destino que per precaució li feia molta cosa publicar-lo.
Potser se n’ha penedit
No crec. Devia acabar fart de mi. I jo d’ell.
Qui és aquesta “gent d’ordre” de la qual ens parla?
És gent que és partidària d’una estabilitat, d’un ordre social, que és conservadora, que no és partidària d’aventures ni de trencar plats o revoltes. El que vol és cert immobilisme social dins un progrés col·lectiu, si vols, i no prendre mal.
Es refereix a les elits barcelonines. No té pes la “gent d’ordre” fora de la capital catalana?
No he investigat sobre la gent d’ordre de Vic però com a periodista i perquè Catalunya és molt petita he conegut prohoms i burgesia d’altres ciutats catalanes. Aquest és un llibre molt personal amb una voluntat d’anar més enllà de l’assaig o el reporterisme. És una cosa més personal, literària, centrat a Barcelona.
I, en part, biogràfica
Molt. Un empresari clàssic de la vella Convergència que ara deu ser puigdemontista a matar em preguntava, fa molts anys, per què criticava la burgesia de Barcelona i no criticava la gent de Sant Adrià. La resposta és que conec Sant Adrià de Besòs com a periodista, n’he informat molt, però jo no sóc d’allí. No m’atreveixo a escriure del que realment no conec. I després, per posició social, per privilegis, per condició de poder trobo més lloable ser sever amb la burgesia, amb les classes benestants, que no amb grups socials que són els que menys tenen a la nostra societat.
La gent arrogant, amb poder, amb potència econòmica és particularment insuportable
La gent d’ordre és de tracte amable, correcte, d’allò que se sol entendre per ser ‘ben educat’?
Hi ha de tot. Al llibre apareixen autèntics fatxendes. Penses que els seus fills acabaran fent-se de la Baader Meinhof o anarquistes. La gent arrogant, amb poder, amb potència econòmica és particularment insuportable.
El seu pare, segons explica, va crear el mot pijoloco i vostè hi afegeix el pijoprogre. Encara n’hi ha d’aquests especímens?
Encara hi són. Plantejo les meves tesis de forma a vegades còmica, a vegades molt personal i el que faig és descriure el món de Diagonal en amunt. Aquest pijoloco, aquest pijoprogre o el pal de paller, que és una altra personalitat de la qual també en parlo al llibre, encara existeixen. Aquests grups estan més fragmentats i han de compartir la seva condició de privilegiats amb altres col·lectius que abans no eren tan forts. Per molt de temps hi haurà pijoprogres, gent amb pasta que es considera molt progressista i molt d’esquerres i que vol compensar la seva condició privilegiada brandant banderes progressistes i de causes justes. De pijolocos també n’hi haurà. No sé si tants. El postureig social de solidaritat ha cuallat molt. El pijoloco, aquell personatge amoral, que té diners, no l’importa d’on venen i que no té cap sentiment de culpa de classe també hi és i trobo que és més sà que l’altre.
Un exemple clar de pijoloco és José Cusí, l’armador del Rei Joan Carles
N’hi ha més. El món que retrato ve de moltes dècades, de moltes generacions, però el seu poder es consolida durant la pau social del franquisme i a partir d’allí la burgesia barcelonina guanya molts sencers a nivell de pes industrial, econòmic. El paradigma de pijoprogre que representa Jaime Gil de Biedma o el de pijoloco que és Cusí són branques del mateix arbre. Són famílies que durant el franquisme guanyen molt de pes. Un ho transmet sent molt crític amb els seus orígens i l’altre, sense cap mena de complex i culpa de classe. Samaranch també n’és un exemple.
Amb el moviment polític i social dels darrers anys han aparegut també pijolocos i pijoprogres catalanistes? Laura Borràs què és?
Ara hi ha pijolocos catalanistes. Al llibre cito alguns casos. Explico que em van convidar a una mena de lobi o grup nacionalista, que era una fricada. Hi havia ex-consellers de Pasqual Maragall, empresaris nacionalistes… Era frivolitat i inconsciència. Laura Borràs és una senyora de casa bona. No pretenc fer quadricular la gent però la política s’ha convertit en un estri per aconseguir el que vol. No diria que és pijoloca. Ella és militant d’una causa política.
Encaixaria millor com a pijoprogre?
De progre no en té res. Absolutament res. Convertir una de les regions més riques d’Europa en un nou Estat-nació no em sembla una cosa especialment progressista. Crear nous estats-nació que no siguin regions oprimides i colonitzades no em sembla progressista. Hi ha molta gent que sí que ho considera. Però res del que fa Laura Borràs em quadra amb el pijoprogre.
Aquests pijoprogres i pijolocos catalanistes arrelaran o desapareixeran amb el pas del temps?
Burgesia nacionalista o propera al nacionalisme català n’hi ha hagut sempre. I en alguns casos, sort que n’hi ha hagut. Òmnium en va ser un exemple. És un món que toco puntualment en aquest llibre. Hi són de fa molt temps. Són famílies de fa anys i panys. Ells no són la novetat. La novetat és aquest nou mandarinat i el poder que han guanyat nous o relativament nous actors empresarials al voltant de l’administració pública catalana durant la democràcia, que mou molts diners. Hi ha cinc-cents alts càrrecs que, des de fa com a mínim una dècada però abans també, guanyen anualment cent mil euros. Això crea un patrimoni. Ja no és classe mitjana. És classe alta. Després hi ha empresaris que han crescut a l’ombra de la contractació pública. És una part nova. També cito la gent que ve de l’estranger, i tant de bo guanyin més pes i s’impliquin més en els designis del país: xinesos, russos… Al llibre parlo d’una família xinesa que té molts restaurants, amb una filla que ha estudiat a un col·legi caríssim de Barcelona i ara va a la London School, d’un noi sudamericà que ja té 12 colmados i també hi ha gent que ve amb diners de Rússia, etcètera. Qualsevol família amb poder econòmic o amb una posició social còmoda ha nascut en algun moment. No és etern això. Normalment no va més enllà de quatre o cinc generacions. Això ha de quallar i aquesta gent ha de formar part de la societat civil, implicar-se. I acabarà passant.
Agradi o no, d’elits sempre n’hi haurà
Tindrem una ‘gent d’ordre’ d’origen estranger aviat?
Sens dubte. Tenim un argentí, Ricardo Rodrigo, president de la Fundació RBA, o Dídac Lee, directiu del Barça. Els Palatchi (Pronovias) són d’origen turc. Sempre hi ha hagut una barreja. El que passa és que ara les onades migratòries han estat tant contundents que, per nassos, ha de sorgir. Si no sorgeix pot ser per dues raons: perquè hi ha l’auto-voluntat de crear un gueto i no sortir-ne o perquè potser els catalans no som tan integradors com ens pensem.
A l’upper Diagonal es continua votant PP i la dreta espanyolista?
Mires els recomptes de vots elecció rere elecció i qui guanya a Sarrià Sant Gervasi? Qui guanya a l’Eixample? Qui guanya a Sant Cugat? Qui guanya a Matadepera? Junts. I si li sumes ERC, majoria absoluta. En algunes seccions electorals guanya el PP. No sé si en alguna secció ha guanyat Vox. En el seu moment, en alguna guanyava Ciutadans. Aquestes elits abans s’abraonaven a votar Convergència i Unió. També hi havia un vot al PSC, un vot al PP,… però hi havia una comunió pel bé econòmic de tots i no trenquem plats. Ara s’ha fragmentat molt. La política és un factor disruptiu ara. No estic parlant de les 10 persones més riques, parlo d’una societat, de Diagonal en amunt, on abans arrasava Convergència i ara guanya amb majoria l’independentisme.
Als balcons i finestres de la part alta de Barcelona hi ha més banderes estelades o espanyoles?
Poques banderes. I si en trobes més seran estelades. Si vas a Sarrià-Sant Gervasi, sens dubte. Però n’hi ha poques. La gent és menys procliu a expressar les seves posicions. Si vas a un carrer concret de Les Tres Torres veuràs tres banderes espanyoles però si agafes els resultats de les municipals, autonòmiques i generals Junts continua sent la força més votada. En alguna secció molt petita, excepcional, guanya el PP. Ja no parlem de Matadepera o Sant Cugat. Matadepera és el municipi més ric d’Espanya. Dels 25 municipis més rics d’Espanya, 13 són catalans. I dels 13 a 10 guanya l’independentisme. D’aquell vell món de l’ordre només queda la “castellanor”, els que voten el PP, Ciutadans o potser Vox. Han estat fidels a un immobilisme. El sector Cercle d’Economia, el catalanisme moderat ha passat a votar PSC, però és minoria. Com em va dir un dia Valentí Puig, el catalanisme tal com l’hem entès ha mort, ha desaparegut. Aquest era el catalanisme que representava Convergència per aquesta gent i per això la votaven a l’engròs. Això s’ha fragmentat molt però ara és majoritari l’independentisme.
Els Godó, els Lara, Lao són els últims exponents d’aquesta gent d’ordre?
Els Lara crec que ja no pinten gaire a Planeta. Els Lao mai van tenir cap voluntat de ser pal de paller, d’unir, de fer convergir les diferents sensibilitats de la societat civil. Mai van mantenir cap voluntat de tenir influència en la societat barcelonesa-catalana. A més, són del Vallès. Godó és un dels molt pocs que queden, que tenen voluntat d’incidir i de mirar de sumar sensibilitats des de la seva posició d’interès. N’hi ha d’altres, però molt pocs: Javier Faus, al Cercle d’Economia, Gonzalo Rodés amb Barcelona Global,… però tenen molta menys influència. Fa vint anys l’ampliació de l’aeroport d’El Prat ja s’hauria aprovat. Ara ja no tenen ascendent.
Sánchez Llibre?
Ell sí que té voluntat de ser pal de paller però és que ja no té influència. Ho veus com s’expressen sobre el tema de l’aeroport amb un punt de desesperació, una agressivitat que abans no els calia. Possiblement ara no s’haurien produït els Jocs Olímpics de Barcelona.
Ha baixat el nivell intel·lectual dels màxims representants d’aquest sector? Joan Canadell ha estat president de la Cambra de Barcelona
Canadell és el paradigma de la pèrdua d’influència d’aquest món d’on vinc. Que una persona com ell arribi a ser president de la Cambra de Comerç ja ho diu tot. La pèrdua d’interès d’aquests grups per la cultura ve del franquisme. Cultura, implicació… és sinònim de problemes. Moltes generacions deixen de tenir implicació. Els Carulla, que s’impliquen en Òmnium, són casos puntuals. No és el que ens trobàvem abans de la República o amb la República. Això es perd amb el franquisme. Ara, curiosament, part dels fills d’aquesta gent, que tenen una economia més extractiva que industrial, estan invertint el patrimoni en llibreries i distraccions culturals. Està bé. És millor això que invertir en armes o en promocions immobiliàries.
Jaume Roures, Tatxo Benet, José Antich, Oriol Soler, David Madí… són la nova “gent d’ordre”, les noves elits?
Madí ja fa temps que és elit. Elit política i burgesa. És l’exemple d’una persona que ha guanyat influència a redós del poder polític. La seva família, els Cendrós, eren industrials molt potents. Cites noms del sector dels mitjans. De Roures sí que en parlo al llibre. Del Pepe Antich no, perquè té un poder més polític. Roures sí que és un empresari que va més enllà. No he volgut focalitzar el llibre en el món dels mitjans, tot i que parlo d’alguns casos, perquè és molt endogàmic de la nostra professió. Al cap i a la fi, la gent de la Diagonal en amunt que viu dels mitjans de comunicació deu ser un 0,5%. És poc significatiu.
Fèlix Millet deia que a Catalunya manen 400 persones que es van trobant a tot arreu, siguin parents o no. Això ha canviat molt de quan ho deia Millet, ara fa vint anys?
Aquests grups s’han fragmentat bastant. No només per la política perquè hi ha nous sectors, noves influències. L’oasi s’ha trencat. Sense dubte. Quan Ferran Rodés vol fer un diari, amb altres persones, fent-li la competència i emprenyant Javier Godó és perquè l’oasi ja no existeix. Quan s’alia amb Entrecanales per guanyar-li la privatització d’Aigües Ter-Llobregat a La Caixa és perquè l’oasi ja no existeix. Quan La Caixa i el Banc de Sabadell abandonen Catalunya, espiritualment i en ànima, és perquè l’oasi ja no existeix. Hi ha més exemples.
Un dels pocs reductes que li queden a la “gent d’ordre” és, diu, el village de l’Open Godó de tennis. Els durarà gaire aquest reducte?
És com una galeria d’un museu d’història animal, amb tot d’animals embalsamats. És curiós, una experiència que val la pena perquè es com un viatge al passat. El mateix Open Godó era el torneig de ten nis més important a Espanya i ara jo no ho és. El màsters de Madrid li ha passat per davant. És un exemple més de com aquestes elits han perdut influència. La Fira de Barcelona i la Cambra de Comerç, també. El village de l’Open Godó és ben lloable però és com una postal del passat, d’un passat no gaire llunyà, de fa vint anys.
El village de l’Open Godó és com una postal d’un passat no gaire llunyà
Posa data al dia en què es va esfondrar de forma definitiva el món de l’ordre: el 20 de setembre de 2017. És el dia que els dirigents d’Òmnium i l’ANC van convocar la gent per interferir en l’entrada de la comitiva judicial al Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat per buscar documentació sobre el procés independentista. Perquè dona tanta importància a aquell dia?
Van donar suport a una revolta i això trenca la lògica de qualsevol grup de l’ordre. Aquell dia em vaig trobar força gent de la part alta de Barcelona. A més, coincidia que uns dies després marxarien pel pont de la Mercè i jo veia fotos seves al facebook d’això. Em va cridar l’atenció perquè s’estaven manifestant perquè havien detingut el secretari d’Hisenda, Josep Lluís Salvadó, que no coneixien ni volien conèixer, perquè d’una persona que porta els tributs de la Generalitat el que volen és estar el més lluny millor. Bona part de Catalunya dirà que està molt bé perquè tenen un compromís amb la lluita pels drets i contra la repressió. Aquest llibre retrata un sector que volia ordre, estabilitat, no volia anar a manifestacions a veure com la policia atonyina gent o fent coses que atempten flagrantment contra l’estat de dret. Mai havien anat a manifestacions però cada Diada em trobava gent de la part alta.
Des del punt de vista social, és bo o dolent que la “gent d’ordre” de què parla al llibre hagi patit aquesta desfeta?
Parlo amb una certa nostàlgia d’aquest món perquè, al cap i a la fi, és d’on vinc. Les elits sempre existiran, sempre n’hi haurà. Ada Colau és elit. Sempre n’hi haurà, t’agradi o no. Qualsevol país socialista també té elits. La consolidació de la democràcia fa que certs poders fàctics tinguin menys impunitat. Això és bo. La burgesia ha estat motor de canvi moltes vegades. Els pares del socialisme ideològic eren burgesos. La burgesia dona temps. No has d’estar buscant cobrir les teves necessitats més bàsiques, treballant catorze hores a la fàbrica per portar menjar a casa. Tens temps per menjar bé. La revolució francesa la fan les classes burgeses. Aquestes generacions que han pogut viure en unes condicions òptimes de pensament, de formació, no s’haurien de perdre, i s’estan perdent perquè ja no hi ha cultura d’esforç industrial. La globalització ha trencat molt aquella economia productiva i d’implicació de les famílies en el progrés econòmic. Això s’ha perdut i és una cosa dolenta. La cosa bona és que si s’amplia la democratització, el poder es redistribueix. El debat de l’ampliació d’El Prat no s’hauria produït fa vint anys i és bo que hi hagi aquests debats.
Encara hi ha pares i mares que volen que els seus fills vagin a ESADE, IESE o escoles i universitats de l’Opus
Continua havent-n’hi i tant de bo hi pugui anar més gent. Les escoles de l’Opus, per exemple, són collonudes. No sé si han de rebre diners públics. ESADE és una molt bona escola. És impossible competir amb l’economia de mercat global. És molt difícil fer res que sigui sòlid. Una fàbrica de motors d’hidrogen és dificilíssima. Abans hi havia més capacitat de crear un teixit industrial perquè no tenies la competència del mercat lliure global. Fer-hi front requereix que el poder polític incideixi en el mercat però no s’ha de perdre la cultura de l’esforç empresarial de la burgesia familiar i això s’està perdent per més que els fills vagin a ESADE.
S’està perdent la cultura de l’esforç empresarial de la burgesia familiar per més que els fills vagin a ESADE
A una Catalunya independent hi hauria ‘gent d’ordre’?
I tant! No hi ha res més d’ordre que un estat-nació. Clar que hi hauria gent d’ordre. I si ara hi hagués una Catalunya independent els primers que estarien interessats que els grans empresaris no independentistes estiguessin a gust a Catalunya serien els independentistes. I bé què farien. Si una cosa tan antiga i retrògrada com fer un estat-nació s’assoleix a Catalunya –cosa que em semblaria normal tal i com és el món- clar que tindria elits d’ordre. Com les té França, Alemanya o Espanya.
Catalunya Plural, 2024 
