El Tribunal d’Apel·lació de Sàsser va decidir suspendre el procés d’extradició de Carles Puigdemont a Espanya, accedint així a la petició de la defensa. Fins que el Tribunal Europeu no es pronunciï, Puigdemont seguirà viatjant lliurement per Europa.
Després de la seva darrera patacada, algú amb dos dits de front pensaria que Llarena ja s’ha adonat que ha de reprimir els seus impulsos de cowboy, però arribats a aquest punt no cal descartar que el magistrat continuï amb la seva inesgotable tasca de sabotejar la imatge d’Espanya a l’exterior. Llarena és, sense cap dubte, un aliat estratègic de l’independentisme. Que ell ho sàpiga ja són figues d’un altre paner.
Encara que en aquest cas en particular, la menció d’honor al ridícul espantós se la va endur la cort jurídica de VOX. Uns ultres amb corbata que van viatjar fins a Sàsser amb la intenció de participar de la causa contra Puigdemont, i que es van quedar a les portes del jutjat menjant pipes i amb la mirada trista, com si fossin un grup d’adolescents que no els han deixat entrar a la discoteca.
Puigdemont, llavors, segueix als llimbs. Una situació que incomoda tant als seus enemics com els seus (presumptament) aliats. Puigdemont és una molèstia per al govern d’Espanya. Sempre ho ha estat, tant amb el PP com amb el PSOE, encara que per les raons inverses. Per als populars l’exili de Puigdemont va suposar una humiliació, ja que va aconseguir burlar-se dels dispositius de seguiment del ministeri d’interior en la seva ja famosa escapada a Bèlgica. Ara el reclamen amb l’orgull del senyoret a qui li han robat la seva presa, fet que només fa que posar en relleu la seva pròpia incapacitat. Però també per al PSOE l’existència de Puigdemont els hi és incòmoda. A diferència dels populars, el que desitgen a Ferraz és que no torni mai, que la seva figura es vagi difuminant lentament fins que només quedi d’ell el record de qui mai va poder ser. Això, de fet, ja estava succeint. Però Llarena, a més de la seva capacitat de provocar altes dosis de vergonya aliena, també compta amb habilitats de resurrecció de polítics en decadència.
I a Catalunya? Qui vol a Puigdemont? A excepció dels seus afins dins de Junts per Catalunya, no molta gent. La CUP segueix parlant de Puigdemont com el “president legítim”, però ho fan més per mantenir una coherència interna en la seva tímida defensa de l’1-O com un referèndum vinculant que no pas per estima a l’exconvergent. ERC ja no fa ni això. A l’evident falta de sintonia amb Oriol Junqueras – el seu principal antagonista en la lluita per capturar el lideratge simbòlic del Procés -, se li suma la sempiterna competència per l’espai electoral. ERC mai ha volgut donar ales a la “Casa per la República”, l’intent dels puigdemontistes de generar un govern alternatiu a l’exili.
Així que Puigdemont continuarà per Europa, sent una pedra a la sabata de molts, segurament fins que el govern li concedeixi l’indult. I això cosa no és gens probable que passi en el curt-mig termini.
Catalunya Plural, 2024 
