Havia promès traçar una petita Història de la torre del Fang per a completar el breu dibuix realitzat just fa ara una setmana. Ara la veiem precària, a l’atesa de donar-li una funció, i precisament aquest estat és una mostra més de menyspreu per ometre tanta esplendor d’antuvi.
Entre els seus propietaris més il·lustres figurà, durant la primera meitat del segle XV, Galzeran de Gualbes, mercader, banquer i membre del Consell de Cent de la Ciutat Comtal. Més tard, la construcció passà a mans d’ordes religiosos, serví com a base d’operacions durant el setge de 1713-1714 i tingué un important paper per l’acumulació d’aigua en aquest entorn, clau per a propiciar l’eclosió d’hectàrees rurals, tan sols en declivi a la fi del segle XIX, quan el territori comença a intuir l’hegemonia d’un nou món fabril, així i tot encara incapaç de derrotar per complet a tota aquesta plètora agrícola.
La torre veié segellat el seu destí, i en cert sentit la seva supervivència, pel creixent impacte del ferrocarril als alentorns. El 1915, els seus camps es veieren afectats per una expropiació, vinculada a l’ampliació de la línia de tren cap a França. Poc després, el 1922, Foment d’Obres la comprà, cancel·lant-se una etapa per anar dels horts a les llambordes, vàlides per a copsar el sòl del totpoderós Eixample. El canvi eximí l’indret de sotmetre’s als designis del Pla Cerdà, victoriós allà on anava, al Clot amb aires estranys, notant-se massa, com comprovarem les pròximes setmanes, la seva impostura.
La torre és un símbol de negligència municipal, confirmada aquesta setmana amb l’assumpte del mur bimil·lenari del passatge del camí antic de València, a la Satalia, amunt del Poble Sec. De cop i volta, per unes obres sense permís, ningú d’aquest consistori és capaç de controlar les concessions, caigué un tros de bellíssim passat romà. Els responsables de l’Ajuntament han promès reconstruir-lo, a més de declarar el seu agraïment als veïns i reconèixer que un sector de tanta importància era sense catalogar. La culpa d’aquest darrer punt no és només seva, sinó de tots els governs des de 1987, data del darrer catàleg municipal de Patrimoni, i clar, més de tres dècades han transformat l’urbs a base d’especulació immobiliària.
L’agraïment als veïns és com una broma de mal gust perquè recorda el cas de les casetes del carrer Encarnació de Gràcia, doncs el mateix digué l’ínclit Eloi Badia quan esclataren les protestes a un dels barris on les associacions tenen més força.
El reconeixement de no catalogar quelcom tan valuós hauria de ser un estímul per a intervenir i consensuar, barri a barri, una ampliació de la protecció de tants elements essencials per a reforçar les identitats de la ciutat plural on vivim, però a les altres instàncies els hi deu fer mandra, o pitjor encara, aquesta iniciativa recolzada per tantes persones els hi dóna més aviat igual perquè no té cabuda a la publicitat institucional, aliment del seu micròfon, quan fóra millor actuar mentre es prescindeix de tot aquest mediocre teatre.
La torre del Fang no ha rebut un d’aquests indecents cops de puny a l’haver estat sotmesa durant decennis a una tortura xinesa. Encertaran si l’empren com a equipament, conferint-li una existència renovada amb verd a la seva vora i una vista refeta amb l’estació de la Sagrera, antídot per a eliminar tota la lletjor del ciment, agermanada amb la lletjor dels baixos, no sigueu malpensats, del Pont de Calatrava, l’altra icona de la zona malgrat que no agradi a molts dels seus habitants, com si així es complís el vers de J.V. Foix amb m’exalta el nou i m’enamora el vell, ambdós bastant perjudicats per la desídia, encaixant de ple amb la bruta imatge de Barcelona després del rar estiu de 2021.
Si retrocedíssim en el temps i ens situéssim, per exemple, el 1975, assistiríem a un festival de guardaespatlles oblidats de la torre. Un d’ells sobreviu, bastant ignorat, a la cruïlla de Clot amb Espronceda. Es tracta d’una casa de la ressaca del Modernisme, quelcom freqüent a moltes barriades on el trànsit cap al Noucentisme trigà quelcom més a arribar. Segons l’inventari general de Valentí Pons era dels misteriosos germans Vilagut, de qui només he donat amb un agraïment a una revista de bombers, i degué erigir-se cap a 1912.
L’autor de la finca, notòria malgrat no ser remarcada per gairebé ningú, és d’un home particular, amb molta obra escampada per tota la capital catalana. Lluís de Miquel i Roca tingué els seus quinze minuts de glòria firmant la casa Bonaventura Ferrer de passeig de Gràcia perquè el seu creador, l’incombustible Pere Falqués, era arquitecte municipal i no podia rubricar projectes privats.
Més enllà d’aquesta anècdota, de Miquel i Roca tingué la seva clientela a Poble Sec i Gràcia, així com a Camp de l’Arpa, on enginyà un dels seus blocs més emblemàtics, la casa Aragall Tuset, a la confluència de Muntanya amb Besalú.
La seva aportació a l’edilícia del Clot passa desapercebuda malgrat el meu estupor, sobretot per sobresortir al seu angle, complement a la torre, abans custodiada a les seves esquenes per les barraques de la Perona, un dels darrers nuclis d’aquestes característiques a desaparèixer, com poden imaginar a les portes dels Jocs, quan a Pasqual Maragall li vingueren presses per a immortalitzar-se molt enèrgic en ple procés d’enderrocar aquest tros pretèrit, clausura d’una Barcelona només homenatjada amb plaques més aviat amagades i alguna exposició amb plafons per a no gastar gaires diners, d’acord amb la modèstia d’aquestes persones, moltes d’elles immigrants, instal·lades a la misèria per a sobreviure, qualque volta amb prou èxit, a la jungla urbana.
La perversió de la Barcelona contemporània, una passarel·la de postureig i edulcoració, ha enterrat tota una època vençuda. Ara només les vies i els pisos de la Verneda, al fons, poden despertar-nos la imaginació d’aquest increïble i modest malson, batejat amb el seu nom després de la visita de 1947 d’Eva Perón, com si fos la Verge, salvadora dels desemparats d’Europa.
La Perona, sense rastre a la superfície, hauria de tenir almenys una nota de record a la futura configuració del paisatge de la torre del Fang. Potser els dirigents volen gentrificar, però si caven encara més fons en aquest funeral de tot allò anterior a la nostra era de velocitat potser oblidin quina és la seva feina, consistent a servir a la ciutadania i donar-li eines per a navegar dins del seu propi espai, tan sols possibles si es conserva el llegat per a filar un present més sòlid, sense tota la seva volatilitat d’estrès inhumà, magnífic verí per a potenciar tota l’amnèsia de l’univers, favorable als interessos dels de sempre.
Catalunya Plural, 2024 
