Si durant aquests últims sis mesos heu sortit de casa, o si teniu alguna forma d’accés a internet, segurament a hores d’ara haureu notat una cosa estranya: l’anime té engrapades per la gola la majoria de tendències no tan alternatives de la generació Z. Ja fa estona que el contingut sobre el tema campa lliurement per plataformes com Tiktok, conquerint fins als espais més “normies” dels nostres joves, però aquest estiu el trend ha superat les pantalles fins a arribar fins i tot als penjadors del Bershka (i què hi ha més mainstream que els milions d’Amancio Ortega?). Hem vist passar col·leccions de Sailor Moon, de Sakura, d’Evangelion i de Naruto, dues vegades. A més, durant els últims mesos els penjadors s’han omplert d’estampats amb motius pràcticament orientalistes: caràcters en xinès, tigres, dracs, flors de cirerer… Però aquest neo-orientalisme de teixits sintètics i dubtosa ètica no ens hauria de sorprendre, i és que res del que passa a Inditex és casualitat.
En el 2020, el consum d’anime a Netflix va augmentar un 50% respecte a l’any anterior, i actualment el hashtag “anime” a Tiktok té més de 520 billions de visites. Com ha passat de ser un tema de frikis i marginats a passar a considerar-se “guai”? L’algoritme de l’aplicació opera d’una manera que no només busca adaptar-se als teus gustos sinó que te’ls pot acabar modelant. Si creu que el teu perfil encaixa amb una nova obsessió, t’hi farà arribar. I és que ara ja no et cal anar als racons més tèrbols de tumblr, reddit o deviantart per topar-te de nassos amb mems, bromes internes o muntatges seductors d’un “fandom” aleatori. T’ho trobaràs, un dia qualsevol, entre un vídeo de gossets i l’anunci del McMenú de l’Aitana. I així, el hype es serveix sol. Quants de nosaltres hem començat a veure Squid Game, la nova sèrie distòpica sud-coreana, no per trobar-la a Neflix sinó per les bromes sobre el pica-paret que ens en sortien a les xarxes?
Avui, les sèries, l’oci i l’entreteniment són segurament l’expressió més comercial d’una cultura, de manera que acaba sent difícil separar-los d’aquesta. Recordes quan va sortir Narcos i fins a l’últim “pijo” de l’Eixample passava el dia repetint “plomo o plata” amb un accent esfereidor? Amb el gust per l’anime o el k-pop, tard o d’hora acaba arribant també aquesta curiositat pessigollera per viure com ho fan els personatges que seguim a les sèries. Volem menjar pastissets del Doraemon encara que no sigui farcits de xocolata, i, sí, també volem tenir la pell radiant com les noies de Blackpink. I quan hi ha un possible mercat al darrere, és qüestió de temps que la cultura, sigui quina sigui, s’acabi convertint en un “lifestyle” perfectament empaquetat.
Des de fa uns anys comencem a trobar personalitats d’internet que per tal d’agradar més als fans del món dels videojocs i anime, acaben modificant el seu aspecte per semblar d’origen japonès, utilitzant el maquillatge o fins i tot la cirurgia plàstica per aconseguir uns ulls més ametllats o un nas menys europeu. Un exemple és la “streammer” Belle Delphine, a qui s’ha criticat no només per “disfressar-se d’una ètnia” sinó per fer-ho associant aquest aspecte a la sexualització i la infantilització, tot junt. I és que no només s’ha fabricat un personatge basat en l’estereotip de la col·legiala japonesa, prominent en l’anime i el porno, sinó que en treu diners a través de les diferents plataformes on puja contingut, enriquint-se així a costa d’un estereotip que en molts casos encara reforça els prejudicis, violència i encasellament contra les dones asiàtiques.
I és que el problema arriba quan el producte a vendre acaba sent la manera de viure, i, per tant, una identitat fabricada. En un internet que s’ha convertit en indústria de clicks, views i agradaments, ser tu mateix no sempre és suficient. I en un mercat de personalitats tan saturat, molts “influencers” acaben optant per aferrar-se a les tendències més extremes del seu nínxol de mercat, costi el que costi. Perquè té un preu. Després del triomf del clan Kardashian establint els cànons de bellesa dels 2010s, elles mateixes han exemplificat amb la menor, Kylie Jenner, que aquells cànons, i tots els altres que vindran, sempre es podran comprar. En menys de cinc anys s’ha creat tota una indústria de bellesa paral·lela, tractant els trets facials com samarretes del Bershka: de moda per no més d’un parell de setmanes i cada cop més aparentment assequibles per tothom. Amb una punxadeta i uns 300$ pots deixar de sentir-te malament cada cop que obres Instagram. Però, igual que passa amb les samarretes d’anime que hi ha avui a l’Inditex, l’internet està transformant la bellesa en una cosa que no ha de durar, pensada perquè mai et quedi bé del tot després de la compra. Nosaltres engreixem el nostre avorriment amb l’algoritme, però l’algoritme s’alimentarà sempre de la nostra insatisfacció.
Catalunya Plural, 2024 
