Un fantasma recorre Espanya, es diu hispanitat i últimament està en boca de diversos representants del PP, un partit que, com ja va passar amb el franquisme, és incapaç no només de rebutjar sinó fins i tot de contextualitzar les suposades glòries imperials de les que Espanya hauria en teoria d’enorgullir-se. Tant Isabel Díaz Ayuso a Nova York, com Pablo Casado a la terra pàtria, s’han llançat al panegíric sense fi d’una conquesta i posterior colonització del que després s’anomenaria Amèrica Llatina, arribant fins i tot a denigrar les cultures indígenes que el procés va aniquilar, al costat de les supervivents, els recursos naturals continuen sent exhaurits. Que en ple segle XXI s’hagi d’explicar que celebrar el genocidi de pobles sencers no és gens honrós sembla de Perogrullo; una mica més complex resulta entendre el fenomen del conegut ‘revisionisme històric’, tan vituperat pels qui elogien les gestes de Cristóbal Colón i els subsegüents exploradors.
Segons els capdavanters de la hispanitat, no es podria jutjar la història amb ulls de present, ja que massacrar civilitzacions i apropiar-se del territori aliè era una cosa normal en el passat. Aquest argument planteja, al menys, dos problemes de fons. El primer rau en la definició mateixa de la hispanitat, un corrent de pensament que sorgeix al voltant de la Cambra Centenària del ‘Descobriment’ (1892) i aconsegueix una gran repercussió a partir de 1898, data del tan recordat ‘Desastre’ a partir del qual Cuba, Puerto Rico i Filipines deixen de ser colònies d’Espanya. La hispanitat s’erigeix llavors com una xarxa transatlàntica d’afinitats culturals, religioses, lingüístiques, etc. que serviria per compensar en l’espiritual la pèrdua material dels territoris per part d’Espanya, així com el seu paper secundari en el mapa geopolític mundial. Això és important en tant que es ‘revisa’ la relació entre antiga metròpolis i colònies; no hi havia tal hispanitat abans.
El segon problema que es deriva de descartar el ‘revisionisme’ a la lleugera és un total desconeixement de com funciona la història: com a relat escrit des del present, en contínua reinterpretació. En altres paraules, el passat està forçosament mediatitzat pels valors morals i interessos contemporanis, simplement perquè no tenim altres. Per aquest motiu el Govern va decidir el 2015 aprovar una llei que permetia als descendents de jueus sefardites expulsats el 1492 obtenir la nacionalitat espanyola, una mesura de reparació que no es va aplicar als musulmans per raons relacionades amb la política actual, no del segle XV; d’aquí també que es puguin -i s’hagin de- visibilitzar les catastròfiques conseqüències de la colonització espanyola des del paradigma actual dels drets humans.
Més enllà de les vides perdudes llavors, Espanya va ser responsable de marcs cognitius, comportaments i dinàmiques econòmiques en vigor que també mereixen debatre. Com va afirmar el pensador peruà Aníbal Quijano, amb l’arribada dels espanyols -i els portuguesos- a Amèrica es produeixen dos processos complementaris i igualment nocius: la configuració de la raça com a categoria per classificar els cossos, i la divisió de la feina segons patrons racials que afavoririen a un embrionari capitalisme, incloent la sistematització de l’esclavitud.
Grosso modo, les nocions de puresa de sang tan actives a la Península es van traslladar al nou continent per a germinar en un racisme que acabaria per globalitzar i afectar a l’organització social i política de països sencers. Espanya podria reconèixer el seu paper pioner en la creació d’aquesta imbricada embull discriminatòria, de la mateixa manera que als líders de moltes nacions llatinoamericanes els correspondria així mateix fer memòria i jutjar la perpetuació d’aquest racisme després de les independències, la qual cosa va conduir a no poques matances de pobles originaris -vegeu el genocidi guatemalenc en els anys 80, o l’extermini dels Selknam en Terra de Foc a partir de finals de segle XIX-, així com al maltractament dels negres -com exemplifiquen les recents mesures migratòries dominicanes posades en marxa per retirar la nacionalitat als descendents de haitianos-. Si hi ha un llegat que hauria d’ocupar titulars, acaparar l’opinió pública i ser qüestionat en pro d’una recerca de la igualtat és precisament el racisme, un fenomen que els nostres representants polítics tampoc comprenen tot i que les seves ramificacions puguin afectar directament.
Després del seu periple novaiorquès, Ayuso va acabar constatant “el poc que es parla de Madrid a Amèrica del Nord”, la qual cosa suposa implícitament acceptar el fracàs de la seva promoció de la hispanitat. Uns mesos abans, des de Califòrnia i amb menys ínfules imperials, Pedro Sánchez reivindicava l’espanyol com una llengua de “progrés, modernitat, futur i emprenedoria”, frase que sonava a castells a l’aire per als que coneixem l’estatus del nostre idioma als Estats Units, ple de connotacions negatives per la seva associació amb la població immigrant. Tot i l’existència d’un gran nombre de departaments d’espanyol -l’impacte social és molt limitat, sense desmerèixer el treball pedagògic i de recerca que en ells es realitzaran, l’espanyol és una llengua de servei sovint menyspreada des de les institucions i sense correspondència en els cercles culturals hegemònics del país. No es fomenta tampoc en el sector empresarial ni es requereix el seu aprenentatge als professionals que breguen directament amb els seus parlants, siguin advocats, treballadors socials o fins i tot la policia. Així, és il·lusori pensar que a algú li importa el llegat espanyol a la pàtria de Biden, i no per l’anomenada hispanofòbia, sinó més aviat perquè, de nou, la història es racionalitza i construeix des del present i aquest, aquí, es manifesta en una criminalització de l’altre latino a la qual acompanya un gran nombre de deportacions.
Com es pot comprovar, el racisme opera en diverses direccions; muta segons les particularitats nacionals; s’alia a l’imperialisme d’abans i al contemporani; alimenta mesures governamentals, normatives, i vaivens geopolítics; però sempre, sempre, troba el seu origen en el colonialisme. Analitzar la hispanitat i no enaltir-la ens obriria la porta a l’enteniment d’aquests fenòmens globals.
Catalunya Plural, 2024 
