Quan investigues una zona de la ciutat durant alguns mesos, en aquest cas vàries a partir del recorregut del torrent de la Guineu, te n’adones de la teva implicació per com la penses des del present. La seva condició històrica es trasllada a la superfície, i de l’asfalt al cervell, on és impossible no donar voltes a tot allò succeït als barris, com m’ha ocorregut amb Navas, lloc arrelat a les meves neurones i preocupacions, compartint-les amb els seus defensors a les xarxes socials, insuficients si volem accions efectives.
La barriada, dividida en dos per la Meridiana, perd identitat a marxes forçades des de fa dècades a causa de la política municipal de no respectar ni un mil·límetre del llegat patrimonial. Ho veiem al llarg d’aquests lliuraments mentre ho constato mitjançant el passeig, com un pletòric de la darrera setmana, magnífic per permetre’m recuperar el pols al territori, pèssim per visualitzar la inassequible acció de la piqueta al carrer de Bofarull, víctima de la gentrificació a través d’un nou hotel, doncs en aquestes hectàrees res romandrà d’allò vell, propulsant-se una desnaturalització basada a una tabula rasa perquè, com ben és sabut, la Història no existeix sota la Meridiana, o això creuen els cínics gestors de la nostra ciutat des de fa anys i panys.
Durant aquesta caminada vespertina, solitària amb la meva càmera i les reflexions, vaig tornar a la torre del Fang després de capturar punts calents en vies d’extinció des de passatges amb murals efímers a Trinxant amb Meridiana, produint-me el conjunt encara més tristesa per la cara dura municipal de col·locar una placa malgrat saber de la imminència de l’enderroc.
A la torre, confirmada fa poc com a centre d’investigació històrica, o almenys això diuen, dubto sobre com continuar aquests escrits. Durant la darrera primavera, vaig conrear certa estima, quelcom impensable anys enrere, pel pont de Calatrava, el seu autor d’actualitat pels Pandora Papers, sobretot per establir des del seu ritual de pas una comunitat silenciosa ben sòlida entre els tafaners de les obres i la muda bellesa de les seves immaculades formes, fotogèniques de totes totes, heroiques davant les crítiques d’escuradents de bar i clients de taxi.
Però no, aquest cop no el creuarem per anar al passatge d’Antonio Gassol, remodelat, esplèndid i una hipotètica bona conclusió per a homenatjar el trajecte del nostre rierol predilecte, al que venerarem amb l’anàlisi del seu transcórrer a la vora de la construcció medieval o, si volem ser més precisos, just per una illa de cases molt heterodoxa, la compresa entre Biscaia, Múrcia, Espronceda i Mallorca, modificada al complet, excepte per una finca gairebé centenària a una cantonada, com si volgués erigir-se en guardiana d’un món esmicolat per a catapultar la condició residencial i perifèrica de l’entorn.
Múrcia, així com Palència o Concili de Trento, així es denomina per un menyspreu franquista als marges, vetats al llibre d’or de les vies de l’Eixample al nomenclàtor, no així a les seves línies, d’acord amb les de la quadrícula imperialista d’Ildefons Cerdà. Múrcia seria la prossecució de Provença. A la seva cruïlla amb la vella Lope de Vega s’inaugurà l’octubre de 1926, així ho verifiquen diversos diaris, una de les fàbriques més emblemàtiques de l’antic Districte Novè.
L’ABC parlà de l’assistència de l’almirall de l’esquadra feixista italiana, mentre La Vanguardia amplia la informació de l’acte. A les onze del matí del dimecres 6 d’octubre de 1926 es citaren l’il·lustríssim alcalde Baró de Viver, el cònsol transalpí, l’agregat a l’ambaixada naval de la Bota i una nodrida representació d’alumnes, a més de la previsible oficialitat, enquadrada als creuers Ferruccio i Pisa.
El motiu de tota aquesta gentada era creuar la cinta de les flamants instal·lacions del vermut Cinzano, domiciliat fins aleshores al 77 de Roger de Llúria. El canvi augurava un increment de la producció, i qui sap si, coses de l’encara hegemònica energia hidroelèctrica, un aprofitament del torrent de la Guineu.
La jornada evolucionà amb joia i alegria, amb els mariners molt agraïts als gestors, ben contents per la ingesta de champagne i el plaer d’haver conegut a distingides senyores.
En aquest sentit l’hemeroteca desmenteix, a més a més per partida doble, una font popular on es xifrava l’origen de l’empresa al barri pels volts de 1947, confirmant-nos com els records poden estar molt bé, però no tant com la documentació esmerçada, impresa a tinta.
Un altre magnífic recurs per a comprendre com evolucionà aquesta indústria és comprovar al cadastre quan es finalitzà l’actual bloc de pisos, habitatges econòmics rubricats el 1974 per l’arquitecte Antoni de Moragas; la seva obra mereixeria més repercussió per l’entrellat de la memòria, bé fos per la casa dels toreros, amb desgastades fotografies de Català Roca de tema taurí als balcons, de la Gran Via, bé pels edificis Gomis de Vallcarca, des del meu punt de vista molt originals en relació amb la seva època, o la seva contribució a dibuixar la Meridiana dels seixanta, avantsala d’aquest immoble successor de la Cinzano, de misteriosa numeració a la seva façana de Biscaia i un molt modern vestíbul a l’interior, ben pop, agermanat amb racons distants de la mateixa capital catalana, com si amb l’estètica disminuïssin les evidents desigualtats d’una banda a l’altra.
No fa gaire, a una ruta pel barri del Port, darrere Montjuïc, una alumna es reia de mi, comentant-me com tinc una especial tendència a considerar sublim allò lleig, quan potser el problema és de tots aquells éssers humans massa imbuïts de la tralla que els hi foten al cap per a lobotomitzar-los amb una sola modalitat de bellesa.
Quan navego per Navas m’exalta la miscel·lània d’estils, producte de la seva urbanització tardana, unida al somriure perpetu dels seus copiosos moviments fluvials, encara disparats a l’hora de determinar la topografia, com en aquesta illa de la Cinzano, no tan sols irregular, sinó capritxosa per com es ficà a la Guineu, desfigurant-la, anul·lant-la.
Durant les meves primeres recerques l’obsessió, des del mapa, era donar amb la sortida del torrent en aquesta frontera envers altres latituds. Tot localitzant-la, vaig percebre la frustració de l’asèpsia postmoderna i l’absència de qualsevol tipus de pedagogia. Aquest és un dels grans problemes d’aquesta quadrícula. Només si vols ressuscitar la seva història podràs captar-la, altrament serà pedra sense preguntes des de les altures, contentes per a brindar-nos una urbs sense explicacions, idònia per a destruir-la sense majors molèsties ni qüestionaments.
Catalunya Plural, 2024 
