L’expressió “negacionisme climàtic” es va començar a utilitzar per fer referència a aquelles posicions de persones, partits, empreses…, que negaven allò que la ciència ens deia sobre el canvi climàtic que estem patint i la seva responsabilitat humana. Avui ja és molt difícil mantenir aquest negacionisme i des de fa pocs anys la majoria de partits, per exemple, han passat a parlar en nom de la sostenibilitat. Una altra cosa és allò que facin i les seves polítiques.
No és el primer cop que ocorre i segurament no serà el darrer, és la història del guany de la centralitat per part de les idees que venen dels marges. Quan l’expansió d’aquestes idees sembla imparable, quan han arribat a la centralitat de ser compartides per sectors socials que mai les havien assumit, qui s’ha enfrontat fortament a elles i no vol canviar intentarà pervertir-les. Es parlarà en nom d’aquestes idees, però no hi haurà coherència amb elles en les actuacions. Ho veiem clarament en l’àmbit de l’ecologisme i la sostenibilitat.
Tot partit parla en nom de l’ecologisme o la sostenibilitat, però molt pocs assumeixen allò que implica fer-ho. No es pot parlar en nom de l’ecologisme i la sostenibilitat i negar els informes del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) que ens demanen urgentment reduir emissions. No podem actuar políticament negant aquesta realitat. Això és negacionisme. Ja no es nega el canvi climàtic i la influència humana, però es neguen les seves conseqüències. Es nega la realitat, es neguen els fets. Podem debatre les diferents polítiques possibles que podem desenvolupar, però no podem negar la realitat.
Divendres de la setmana passada s’anunciava el Premi Nobel de la Pau d’aquest any i es concedia a dos periodistes: Maria Ressa i Dmitry Muratov. El reconeixement posava el focus en els països en els que desenvolupen la seva tasca: Filipines i Rússia. El Premi Nobel volia destacar la importància del periodisme per fer possible la democràcia i la pau, era una defensa de la llibertat d’expressió. Però no només, també reivindicava el periodisme basat en fets. Algú potser pensarà que tot el periodisme està basat en fets… Què és això del periodisme basat en fets? ¿Quin és el periodisme que no es basa en fets?
Una cita de Ressa ens pot ajudar a dimensionar la importància d’aquesta qüestió. Diu Maria Ressa: “Si pots fer que la gent cregui que les mentides són fets, llavors la pots controlar”. Vivim en unes societats en què diversos poder (polítics, econòmics, mediàtics…) tenen com a objectiu que confonguem les mentides amb fets, que les mentides esdevinguin fets. S’intenta, fins i tot, crear realitats no basades en fets. Realitats creades, mentideres, fictícies, que no parteixen de realitats existents. Ja no interessa analitzar la realitat, es busca crear realitats fictícies.
En aquest context s’ha d’entendre la importància de reivindicar un periodisme basat en fets que es fa des del Premi Nobel de la Pau. Tenim la necessitat d’analitzar la realitat i no inventar-la. Des de diferents espais de generació de comunicació (partits, mitjans, empreses…) el que es busca és el contrari: crear realitats i convèncer la població per tal que les cregui. Si ho aconsegueixen, com diu Ressa, la mentida ha substituït als fets, a la realitat, a la veritat.
S’acaba de publicar una obra molt interessant per la gent preocupada per aquest món de les mentides, els atacacs a la veritat, la desinformació, la voluntat de dominació… Bullshit: contra la charlatenia. Ser escéptico en un mundo basado en los datos (Capitan Swing 2021) és un llibre que recull anys de feina de Carl T. Berstrom i Jevin D. West. Ens diuen com a declaració de principis només començar: “Tenemos motivos de conciencia cívica para querer ayudar a la gente a descubrir y refutar el bullshit. No es una cuestión de ideología de izquierdas o de derechas; la gente de ambos lados del espectro político ha demostrado ser hábil en la creación y difusión de desinformación. (…) La democracia siempre se ha basado en un electorado con pensamiento crítico, pero esto nunca ha sido más importante que en la actual era…”.
Bullshit és una d’aquelles paraules que pot voler dir moles coses, però aquí es podria substituir per: tonteries, merdes, boles, enganys, farses, merdes… Necessitem decidir si volem fets o bullshit. Mentides o veritats. Treballar per fer possible el pensament crític o per limitar-lo o directament eliminar-lo… Les disputes partidistes que ens inunden, i la política catalana n’és una bona mostra, acaben sent lliurades amb eines que ens condueixen a aquests escenaris tan preocupants. Berstrom i West acaben la seva obra amb aquesta reflexió: “El aumento de la información errónea y de la desinformación nos quita el sueño. Ninguna ley ni ningún nuevo artefacto de inteligencia artificial va a resolver el problema. Todos tenemos que estar un poco más alerta, ser un poco más reflexivos e ir con un poco más de cuidado cuando compartimos información. Y, de vez en cuando, tenemos que denunciar el bullshit que aparece ante nosotros”. La gravetat de la situació em fa dubtar si amb això en tindrem prou, però no seria mala cosa avançar per aquest camí.
Catalunya Plural, 2024 
