En les últimes setmanes, la sèrie coreana El joc del calamar s’ha convertit en un dels temes preferits de les tertúlies d’amics i companys, d’acord amb el fet que és el producte de Netflix que ha batut en menys temps tots els rècords d’audiència. Aquí ha cridat especialment l’atenció de l’opinió pública que s’hagi descobert que en els patis d’algunes escoles els nens juguen als mateixos jocs ‘infantils’ que en l’obra televisiva i que intentessin emular les ‘solucions finals’ que s’observen en la sèrie.
Ha estat molt criticada l’extrema violència d’algunes escenes i ha escandalitzat que menors de 16 anys les hagin pogut veure i fins i tot admirar fins al punt d’intentar copiar-la en l’hora de l’esbarjo. Estic d’acord amb els que repudien aquestes escenes sagnants, d’un realisme tan gratuït i innecessari com el que, d’altra banda, podem veure en els centenars de pel·lícules i sèries de Hollywood i que donen per la tele. Menys acceptable em sembla que es culpi als productors coreans que els alumnes d’escoles d’aquí recreïn els ‘jocs’ de la sèrie. No tenen els pares la responsabilitat de controlar què veuen els seus fills menors d’edat a les pantalles? Tenen alguna utilitat pràctica les qualificacions d’edat dels programes televisius i les pel·lícules?
Si extraiem del debat sobre El joc del calamar les escenes macabres -repeteixo, igual, però no més ‘gore’ que altres productes audiovisuals de menor èxit -, la sèrie asiàtica és en realitat una formidable paràbola de la qual es poden extreure nombrosos assumptes per reflexionar. Si es vol, fins i tot per obrir debats entre estudiants majors de 16 anys.
Sense entrar en massa detalls per evitar un espòiler, els més de 111 milions de persones de tot el planeta que han vist ja El joc del calamar no hauran seguit només el discórrer d’un concurs tipus ‘reality show’ en una illa remota. Igual que en algun capítol de la distòpica Black Mirror, hauran seguit una furibunda esmena a la totalitat del capitalisme salvatge, amb la cobdícia, l’individualisme, la insolidaritat i la sistemàtica desconfiança en el proïsme com a pilars que aguanten un sistema que condueix a l’autodestrucció.
No sóc un expert en televisió. Ni tan sols seriòfil. Però he vist en els últims temps poques ficcions televisives d’èxit que abordin amb un prisma progressista tants fenòmens socials en només nou capítols. El tracte als immigrants – l’etnocentrisme de països com Corea, Japó i la Xina deixa com un conte infantil el racisme latent a Europa-, la complexitat de les relacions familiars o els prejudicis atàvics sobre els “germans” nord-coreans apareixen en el guió d’El joc del calamar. Amb seqüències que recorden Eyes wide shut (Stanley Kubrick) mostra el seu rebuig cap a l’imperialisme cultural occidental. Quin idioma parlen els convidats VIP? En quin model es fixa el protagonista per canviar de pentinat i tint en el capítol final?
Al costat de l’elogi a la solidaritat, la companyonia i el treball d’equip, no per imperatiu ètic sinó per pura supervivència, apareix la moralitat que tots els diners del món no donen ni de bon tros la felicitat, encara que els milions serveixin per causar el sofriment i la mort dels miserables, la humiliació s’ha convertit ja en l’única font de plaer dels que han arribat al capdamunt de la piràmide social. La innecessària tinta vermella que llança El joc del calamar no hauria d’enfosquir la brillantor d’un contundent al·legat contra la deriva preocupant que en molts aspectes està prenent la humanitat. Aquí i a Corea.
Catalunya Plural, 2024 
