Una mar calmada. Així es veuen les costes que banyen les Canàries aquest setembre. Aquesta tranquil·litat però, ha tornat a incentivar aquesta tardor les migracions per la ruta canària, una de les més mortals. Si parlem de números, encara que mai representatius, una de cada quatre persones migrants ha arribat a l’arxipèlag en el darrer mes, el que representa un 25% del total d’arribades en el que va d’any. Al mes de setembre s’han superat les 3.000 arribades. Moltes, però, no arriben a ser comptabilitzades.
Morts, moltes morts. Naufragis. Malalties en el trànsit i en l’arribada, físiques, i també mentals. Cap corredor humanitari. I la certesa de que la situació no minvarà. Però hi ha capacitat per condicionar una mitjana de 300 arribades al dia a les illes, com ha succeït anteriorment? Txema Santana, periodista i membre del departament de migracions a la vicepresidència del Govern de Canàries, ho té clar, i la seva resposta és NO: “Cal estar atent al que passarà. Els CIEs segueixen buits i no hi ha deportacions. Així que l’important és que no hi hagi un bloqueig a les illes.”
Desembre de 2020
“Interior té la funció d’autoritzar molt puntualment reubicacions a la península, però sempre prioritzant perfils de protecció internacional i de col·lectius vulnerables.” Així va contestar, fa gairebé un any, el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, a les acusacions de Vox i Ciutadans davant l’arribada d’un vol amb persones migrants a Granada procedents de les Canàries. A partir del dia 11 de desembre es van bloquejar totes les sortides de persones migrants per mar i aire des de les illes. Una mesura completament arbitrària ja que qualsevol persona que es trobi a l’espai Schengen es pot moure lliurement pel territori. Apareix, llavors, la definició del concepte illes presó. “Jo volia viatjar però em vaig trobar en el moment en què l’aeroport estava tancat, a tots els que intentàvem viatjar ens retenien. Aleshores ens van dir de marxar a Tenerife, perquè els hotels havien de tancar i ens havien de portar a las Raíces. Jo vaig preferir quedar-me al carrer” denuncia el jove senegalès Mame Cheik.
La situació empitjora: amuntegament, aïllament i persecució policial als carrers per omplir els vols de deportació. Segons membres de la plataforma d’acollida ciutadana SomosRed Gran Canària, va ser tot un videojoc per a les autoritats. La policia havia d’ajuntar, per exemple: persona marroquina en possessió d’una ordre de devolució i passaport en vigor. “Molts van amagar els seus passaports sota terra, allò es va convertir en una gimcana”, explica un membre voluntari de la plataforma. “Marlaska va ser molt sibil·lí amb les seves paraules: només aquelles persones que siguin idònies, sota els meus paràmetres (malians, dones, nens i malalts) me’ls emporto sense entrevista i punt”, declara Daniel Arencibia, advocat i activista de SomosRed.
Arencibia va ser qui va interposar la denúncia per reclamar al jutjat el cessament de bloquejos a les persones migrants amb passaport i bitllet. Segons Dani, el fet està en que no hi ha persones o nacionalitats idònies per a la protecció internacional, perquè per obtenir-la es requereix d’una entrevista que demostri que la persona en el seu país corre perill. Algú pot ser homosexual i marroquí i per tant necessitar la protecció internacional. Ayoub, pseudònim per guardar el seu anonimat, va arribar en pastera a Gran Canaria aquest juliol, escapant del seu país per ser homosexual. El noi de 19 anys va ser traslladat al macrocampament Canàries 50 de Les Palmes de Gran Canària i d’allí va ser derivat a la península on es va trobar amb el seu pare. La pallissa va ser tal que va demanar la readmissió al centre d’emergència. Ara s’ha tenyit els cabells, passa llargues hores en un llit i, a dia d’ avui, encara no té data per a l’entrevista d’asil.
Agost i setembre de 2020
L’augment d’arribades de pasteres a les Canàries augmenta exponencialment. La crisi financera en països africans, el tancament de fronteres a causa de la pandèmia del coronavirus i la inseguretat de les rutes migratòries que solien creuar el Sahel fan que la ruta canària es converteixi en la més transitada i, al seu torn, la més mortal, amb un total 2.170 morts, registrades. La manca de gestió per part de la institució no va estar a l’altura de la situació i l’acumulació de persones migrants bloquejades al port d’Arguineguín va donar lloc a nombroses vulneracions de drets fonamentals, així com a imatges vergonyoses que, tristament, cada vegada més formen part del nostre imaginari. Canàries era el nou Lesbos, Arguineguín, al moll de la vergonya.
Milers de persones dormint a la intempèrie, amuntegades, menjant tres entrepans freds al dia, sense aigua corrent i privades de llibertat. En un principi, la retenció al port no havia de superar les 72 hores necessàries per a realitzar el triatge sanitari, la afiliació policial i el test PCR, però, “de manera reiterada les persones estaven més de les 72 hores reglamentàries” segons Txema Santana. Les persones van arribar a estar fins a un mes al port. El resultat, opina Arcadio Díaz Tejera, jutge del CIE de Barranco Seco, “una estratègia de dic de contenció que enviés un missatge al Sud, generant por i descoratjant les persones migrants de venir.” Clarament, l’esforç ha estat fallit. En l’actualitat, el nombre d’arribades no minva i les morts es segueixen perpetuant. “Ens seguim basant en un sistema de recollida, recollim però no acollim”, aclareix Tejera.
La NO defensa
El jutge, tot i trobar-se el port d’Arguineguín fora de les seves competències, va decidir anar a la zona per valorar la situació. En les seves incursions sobre el terreny va detectar dues violacions flagrants de drets humans. La primera, la retenció de les persones durant més de 72 hores. La segona, el dret a una defensa. Aquest dret va ser vulnerat fins l’extrem que el jutge va haver d’informar a persones molt susceptibles d’obtenir l’asil sobre el seu dret a sol·licitar-ho, “quan vaig preguntar a l’advocada d’un noi malià albí perquè no li havia ofert aquesta informació es va justificar dient que no sabia res al respecte.”
El mateix col·legi d’advocats ha reconegut haver signat ordres de devolució sense ni tan sols haver conegut els seus clients, un “paperet blanc” del qual la majoria no coneixien el significat. Lala El Mami, advocada en defensa de les persones migrants, també va identificar el mateix error: “quan jo anava a veure’ls ningú els havia informat dels seus drets, sobre què era un acord de devolució, que l’havien de recórrer, de tot. Vaig acabar prestant una assistència que havien d’haver fet els companys de torn d’ofici i fent les seves gestions per presentar els recursos.”
La deshumanització i infraccions comeses pels lletrats d’ofici durant els mesos més candents a les illes no es poden denunciar sense tenir en compte la precarització del sector. Els advocats cobren 50€ per assistir els migrants quan arriben, fer un recurs per aturar la devolució, després un altre, ja que el primer sempre és denegat, a més de assessorar i mediar amb la policia. “Si fas tot això gastes més en gasolina que el que et paguen” es queixa Arencibia. La deixadesa va acabar per imposar-se i, només excepcions com la Lala o el Daniel van mantenir el nivell de professionalitat pel simple fet de creure que aquestes persones mereixien un tracte digne. Mesos més tard, en Daniel, juntament amb membres de SomosRed, va realitzar formacions a activistes que s’oferien a ajudar els migrants a sol·licitar la protecció internacional. Mentrestant, Lala anava i venia d’una illa a una altra a la recerca de “casos perduts”.
Les ferides que genera el sistema d’acollida
Problemes aguts de deshidratació, gangrena de les extremitats (també coneguda com a peu de pastera) ferides, infectades per la barreja d’orina, gasolina, vòmit i aigua salada, ferides per la pressió dels ossos contra la fusta durant dies. Aquestes són algunes de les afeccions més comunes que es produeixen després de les llargues travessies en pastera. Momodou, nom fictici, relata com en la seva pastera no tenien connexió al GPS el que va fer que perdessin el rumb. La travessia del Senegal a les Canàries, si hi ha sort, sol durar al voltant de 6 dies. Momodou i les 135 persones de diferents nacionalitats amb les que viatjava, van estar dues setmanes a alta mar. Tots, miraculosament, van arribar vius, però en Momodou arrossega una pneumònia crònica que no el deixa dormir a les nits.
Van ser mesos de caos i insalubritat: augment de casos positius per Covid-19, saturació dels hospitals i moltes arribades, cada vegada més d’infants i dones amb lesions greus, tant físiques com mentals. Un any abans, amb l’arribada del coronavirus, un equip d’intervenció mèdica d’emergència s’havia organitzat per donar resposta als afectats. Metges de família i pediatres amb experiència en crisis sanitàries internacionals es van organitzar per donar resposta a la pandèmia. Gràcies a la seva sensibilitat en temàtiques de cooperació van poder traçar un pla mestre per garantir l’assistència sanitària també a les persones migrants. “La nostra jugada va ser aprofitar l’obligatorietat de les proves PCR a les persones que arribaven per registrar-les en el sistema sanitari espanyol i poder així atendre-les degudament.” relata Abian Montesdeoca, pediatra que va estar en primera línia. Malgrat els seus esforços, reconeix que “d’agost a octubre l’escenari va ser terrible”. No obstant això, el que més preocupa l’Abian són les ferides que genera aquest sistema a la salut mental dels migrants, “el que sobreviu el trajecte hauria de tenir una atenció psicològica integral, però no existeix, i ens trobem amb un alt nombre d’adolescents que consumeixen tòxics, s’auto lesionen, i entren en xarxes de droga o prostitució.”
És més, en un inici es procedia a separar les mares dels seus fills durant mesos mentre esperaven el resultat de les proves d’ADN, que havien de verificar que es tractava de la mare biològica. Un de molts casos va ser el de Marian i Aixa, tieta i neboda respectivament. Van arribar juntes, la mare havia mort i el pare, emigrant a França, havia escrit que Marian era la responsable de la petita. “Durant les 72 hores de cribratge inicial, la policia va agafar la nena per fer-li les proves i les van separar sense avisar-les, durant mesos” relata una ex-treballadora d’un centre de dones de Creu Roja. Aquesta mesura va acabar per ser revocada per la Fiscalia a causa dels evidents efectes adversos que podia causar en el benestar i la salut mental tant de les mares com dels menors.
Febrer, 2021
El moll d’Arguineguín es va descongestionar, traslladant centenars de persones a hotels i aparthotels. Alguns els van ressituar en diferents illes. Altres es van quedar al carrer. I va començar el Pla Canàries a Tenerife, Gran Canària i Fuerteventura, un protocol basat en la construcció d’infraestructures permanents, també conegudes com macrocampaments d’emergència, per donar acollida a 7.000 migrants. A Gran Canària, un fet concret al barri de la Isleta va despertar la crispació entre els veïns. Creu Roja va expulsar per aldarulls a 44 nois, majoritàriament joves, d’origen marroquí, del macrocampament Canàries 50. Això significa la impossibilitat de poder anar a qualsevol altre recurs humanitari de l’Estat, i per tant situació de carrer i desemparament total. Al barri, es van donar manifestacions i accions de rerefons racista i xenòfob. Es realitzaven identificacions al carrer, es va detenir i es va deportar. “Es van donar situacions surrealistes, allò era una persecució. Després d’intentar la seva readmissió SomosRed va amagar uns 20 xavals en localitzacions secretes “, relata Manu, membre fundador de l’hostal associació Atlas.
Resposta ciutadana
“Quan es va bloquejar el ferri on viatjaven xavals migrants que volien anar a la península i es van quedar en situació de carrer, vam veure que hi havia més i més gent al carrer” explica l’Anna, activista de la plataforma ciutadana SomosRed, que en el que va d’any ha donat resposta a centenars de persones en situació irregular. “D’un grup de 4 o 5 persones, en una setmana ja érem 60 i es van començar a crear comissions, de jurídic, de comunicació, de logística, d’acollida…” SomosRed va acabar per acollir 200 voluntaris que es van organitzar tant per fer repartiment de menjar i mantes en punts clau de l’illa com per a realitzar incidència política i acompanyament jurídic. Centres d’allotjament particulars i parròquies també van respondre davant la situació. “Vam veure el que feien SomosRed i no vam dubtar a oferir el nostre espai per ajudar les persones migrants en situació de més vulnerabilitat”, explica Manu.
Des de les primeres arribades al març de 2020, i el seu creixement exponencial a l’agost, metges i advocats es van organitzar per tractar d’oferir una resposta i atenció digna a les persones que arribaven. Veïns i veïnes de diferents edats i professions van sortir al carrer a ajudar. En un clima atípic i d’emergència absoluta la gent protegia a la gent. La institució va fallar, i la ciutadania va fer un pas per endavant. La institució deixava persones al carrer i els veïns s’organitzaven per acollir-les i repartir menjar. La institució amuntegava persones i la ciutadania es formava per poder informar-les dels seus drets. La resposta dels i les canàries ha estat un exemple d’empatia, solidaritat i respecte per les seves illes. En la situació actual, l’escenari es repeteix, i veïns i activistes tornen a organitzar-se per gestionar unes condicions d’acollida el més dignes possibles.
Abans de l’arribada de la Covid, les illes Canàries acollien fins a 18 milions de turistes anualment. Els complexos d’oci i vacances estan arrasant amb la flora i el paisatge de l’arxipèlag. L’atur estacional és d’allò més elevat. Cada vegada són més els grups ecologistes i veïns que lluiten en contra d’això, sense massa èxit. El 2020 van arribar al voltant de vint mil persones migrants a la recerca d’un futur millor, i a això se li va dir crisi migratòria.
Catalunya Plural, 2024 
