Les grans empreses elèctriques espanyoles han trobat a la universitat un soci de primer nivell. A l’Universitat de Comillas, per exemple, les energètiques patrocinen la Càtedra d’Energia i Innovació, finançada per Iberdrola; la Càtedra de Família i Discapacitat i la d’Impacte Social, en les quals participa la Fundació Repsol; o la Càtedra d’Energia i Pobresa, a càrrec de Naturgy i Endesa. És a dir: les quatre grans elèctriques de l’IBEX 35 paguen algun tipus d’estudis en aquesta universitat privada, que també acull la Càtedra d’Indústria Connectada -en el patronat estan Repsol, Endesa o Enagás, entre d’altres- i la Càtedra d’Energia i Sostenibilitat, que paga British Petroleum, empresa més coneguda com BP.
Si bé l’exemple de Comillas és paradigmàtic per la quantitat d’investigacions patrocinades que acull, la llista d’universitats que se sumen al fenomen de les càtedres i estudis pagats per les empreses elèctriques és llarga: les politècniques de Madrid, Barcelona i Cartagena, les universitats de Barcelona, Salamanca, Navarra, Lleida, País Basc, Saragossa, Sevilla, Las Palmas de Gran Canària, Illes Balears, Vigo o altres com la Universitat Rovira i Virgili, la Internacional d’Andalusia o el Col·legi Europa, a més de centres estrangers.
La majoria de les fonts consultades per La Marea coincideixen a apuntar cap al paper que juguen aquest tipus de formacions i investigacions finançades en la neteja d’imatge de les companyies patrocinadores: és l’academic washing o, en termes de Pierre Bourdieu, la transformació del capital econòmic d’aquestes empreses -mitjançant les aportacions econòmiques- en capital social, és a dir, en una major acceptació per part de la societat. Greenwashing a través de l’acadèmia. Altres fonts, però, sí que consideren que la col·laboració entre empresa i universitats és beneficiosa per a l’alumnat -que d’altra manera no tindria accés a determinada formació- i per al conjunt de la societat.
“Són empreses tan grans que dins de les seves estratègies de relacions públiques no podien deixar fora a la universitat”, explica Mario Sánchez-Herrero, professor d’Economia a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i fundador de Ecooo Revolución Solar. Argumenta que l’acadèmia dóna a aquestes companyies “un segell de coneixement, de serietat i d’importància”: “En termes d’imatge, és molt rendible per a una elèctrica tenir una càtedra en una universitat”.
El col·lectiu UniversidadxClima, compost per docents universitaris, personal tècnic, investigador i alumnat, sosté que el finançament d’aquest tipus d’estudis serveix a les empreses “per netejar la seva imatge”. L’organització va sorgir perquè estaven «farts de veure coses a la universitat que ens semblen molt hipòcrites», es queixen. Per això, a través del seu compte de Twitter , denuncien totes les investigacions universitàries que consideren que contribueixen a aquest greenwashing des de l’acadèmia.
Conseqüències de l’infrafinançament públic
En el període comprès entre 2010 i 2017, la universitat pública ha deixat de percebre gairebé 10.000 milions d’euros, passant de representar el 2,15% de la despesa pública a pràcticament la meitat: l’1,6%. Aquest descens continu de recursos públics ha abocat a moltes institucions universitàries a tirar-se als braços de les grans empreses elèctriques. “Espanya està per sota dels nivells europeus en finançament per a la investigació, i això el que ha provocat és que s’hagin obert les portes de bat a bat a totes les empreses que portin. Es posen un antifaç, baixen el llistó i permeten que entrin les companyies privades. Els és igual que siguin empreses contaminants”, es queixen des d’UniversidadxClima.
El col·lectiu universitari assenyala que es tracta d’un model importat des dels Estats Units i que “va començar amb les farmacèutiques” a partir de l’auge de les tesis neoliberals i la privatització dels serveis públics. Sánchez-Herrero tampoc creu que sigui un fenomen nou: “Jo porto veient el Banc Santander a la universitat des que estudiava en els 90. Li obrien un compte a cada estudiant i ja tenien clients captius que en el futur podrien tenir importants ingressos. Si a això li sumes la visibilització com a empresa que dóna suport al coneixement i la universitat, és una estratègia molt bona”, reconeix el professor de la UCM.
Des de la federació Enginyeria Sense Fronteres (ESF) es remunten a 2007, l’any de la implementació del Pla Bolonya, una reforma universitària que, denuncien, “ha suposat un avanç cap a la privatització i la mercantilització de la Universitat”. Destaquen que, entre altres mesures, el Pla Bolonya apostava per “responsabilitzar les universitats de la seva pròpia sostenibilitat financera, proposant la captació de fons d’empreses privades per augmentar el seu pressupost“. Això, sumat a les retallades en la inversió pública, s’ha convertit en el brou de cultiu perfecte per a l’entrada d’aquestes companyies en les institucions universitàries.
Diferents fonts de la docència i la recerca universitària, diverses de les quals han accedit a parlar de manera anònima, consideren que les grans companyies elèctriques han virat la temàtica de les formacions que financen. “Abans venia més el que tenia a veure amb la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) i ara la Transició Ecològica i la Sostenibilitat”, defensa una d’elles, que assegura que, després dels bancs, les energètiques són les empreses més poderoses de país. És aquest difús concepte, el de la sostenibilitat, el que impregna una part important d’aquestes investigacions finançades.
Entre els exemples més recents destaca Repsol. Abans, les càtedres patrocinades per la petroliera versaven sobre temes com l'”excel·lència en comunicació”, “família i discapacitat” o la “competitivitat”. A partir de 2019, però, han creat la Càtedra de Transició Energètica en quatre centres diferents: a la Universitat de Barcelona (UB), a la Universitat Politècnica de Madrid (UPM), a la Universitat Pontifícia de Comillas i a la Universitat de Navarra. Així mateix, aquest any ha impulsat la creació d’un màster en Tecnologies d’Hidrogen juntament amb cinc universitats. El passat any 2020, Repsol va ser la companyia que més emissions de gasos d’efecte hivernacle va generar a Espanya, segons l’Observatori de Sostenibilitat.
En segona i tercera posició d’aquest rànquing de grans emissors se situen Endesa i Naturgy. Les dues companyies, al costat d’altres tantes com Repsol, ACS, Enagás, Exolum, Cepsa, EDP i Red Eléctrica, són les impulsores de la Fundació per a la Sostenibilitat Energètica i Mediambiental (FUNSEAM). Aquesta organització compta a la Universitat de Barcelona amb una Càtedra de Sostenibilitat Energètica, un exemple paradigmàtic de la convergència entre el públic i el privat i la seva difusa frontera, ja que en ella participen dues empreses semipúbliques: Enagás i Red Eléctrica.
A més, al capdavant de la mateixa se situa la catedràtica d’Economia María Teresa Costa-Campi, diputada al Congrés pel PSOE entre 2000 i 2004, i secretària d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya entre 2004 i 2005. Posteriorment ha estat consellera de diverses empreses com Abertis, EDP Renováveis i Red Eléctrica (en aquesta última a proposta de Govern), a més de la primera dona al front de la Comissió Nacional d’Energia (2005-2011) i una de les persones de confiança de la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera. Des de la pròpia càtedra subratllen que han rebut el reconeixement per la Generalitat de Catalunya com a Grup de Recerca Emergent en Sostenibilitat en els anys 2014 i 2017 i com a Grup de Recerca Preconsolidat el 2017.
El cas de BP és també rellevant. Considerada com la sisena empresa que més gasos d’efecte hivernacle ha emès històricament al planeta -34.02 bilions de tones des 1965-, patrocina la Càtedra d’Energia i Sostenibilitat a la Universitat de Comillas des de 2002, la qual “considera que un model energètic sostenible és aquell que contribueix a el benestar de la humanitat, mentre preserva els recursos ambientals o institucionals, i contribueix a la seva distribució de forma justa”. BP va ser declarada culpable el 2014 pel vessament de petroli que es va produir al golf de Mèxic quatre anys abans en considerar el jutge que va ser fruit d’una negligència greu per part de la companyia. El desastre li va costar la vida a onze treballadors i el vessament va ser de més de 500 milions de litres de cru durant gairebé tres mesos, amb les evidents conseqüències mediambientals. Està considerat com el major vessament de petroli de la història.
No són les úniques contradiccions entre patrocinis i fets. Així, Iberdrola va anunciar el 2018 el seu patrocini de la Càtedra d’Ètica Econòmica i Empresarial a Comillas: “Iberdrola dóna suport a la investigació en ètica empresarial”, va publicar la mateixa universitat després de la signatura d’l’acord per part del president de la companyia, Ignacio Sánchez Galán. L’estiu de 2021, tant el màxim mandatari de l’energètica com la seva filial Iberdrola Renovables van ser imputats per l’Audiència Nacional en el marc del cas Villarejo. El jutge Manuel García Castelló investiga la presumpta trama d’espionatge contractada per la companyia energètica per obtenir informació del grup ACS, de Florentino Pérez. Així mateix, Iberdrola suposadament també hauria contractat els serveis de l’empresa de l’excomissari per investigar a un jutge, per infiltrar-se en plataformes contràries als interessos de l’elèctrica o per fustigar a sindicalistes de la central nuclear de Cofrents.
Conclusions independents o conclusions pagades?
Per Fernando Prieto, coordinador de l’Observatori de la Sostenibilitat i membre de Extinction Rebellion, “no és ètic ni estètic” que les empreses més contaminants del país financin grups de recerca a la universitat, ja que el principal interès d’aquestes companyies és “maximitzar els seus beneficis”. De la mateixa manera, defensa que les mateixes universitats tampoc haurien de permetre aquestes situacions “que només contribueixen a rentar la imatge” d’aquestes multinacionals. Aquest especialista en sostenibilitat creu que el problema al voltant d’aquest fenòmens és la impossibilitat de saber “on acaba el criteri científic i on comencen els interessos de les empreses”: “La universitat hauria de ser independent i l’autoritat acadèmica”, subratlla.
Des d’Enginyeria Sense Fronteres Tarragona -una de les associacions territorials de la federació ESF, Andrea Vides de Dios assegura que aquests convenis de col·laboració entre universitat i empresa “comporten l’expulsió o limitació de línies d’investigació que no són compatibles amb l’interès econòmic” de les companyies patrocinadores. Davant d’això, denúncia, “la independència i transparència en la producció i transferència de coneixement des de les universitats queda compromesa”. Per Vides de Dios, la societat queda a mercè d’unes propostes investigadores i de transferència de tecnologia que només obeeixen a la lògica del benefici econòmic empresarial: “Davant el reconegut estat d’emergència climàtica actual, cap d’aquestes càtedres apostarà per plans de decreixement, ni per la justícia global ni, en definitiva, per l’objectiu principal que hauria d’assumir una institució pública: el benefici de la societat”.
Un dels casos més clars de possible conflicte d’interessos entre acadèmia i empresa privada és el de Mariano Marzo Carpio, catedràtic d’Estratigrafia a la Universitat de Barcelona i director de la càtedra de Transició Energètica de Repsol a aquesta institució. Al mateix temps que exerceix com a tal, s’asseu al Consell d’Administració de la petroliera, un lloc que ocupa des de 2017 per a realitzar funcions de conseller extern independent. El 2019, l’any que va ser escollit com a titular de la càtedra de Repsol, va percebre una remuneració per la seva tasca com a conseller de 256.000 euros, 13.000 euros més que l’any anterior.
Domingo Jiménez Beltrán, enginyer industrial per l’ESTII de la UPM i el primer director executiu de l’Agència Europea de Medi Ambient reconeix que aquest tipus de situacions “en què s’utilitza un doble barret, es presten al dubte”. No obstant això, subratlla la “important trajectòria acadèmica” de Març Carpio i defensa que “si algú pot separar ambdós càrrecs, és ell”. No obstant això, sosté que a Espanya no hi ha una relació regulada i transparent entre la universitat i l’empresa, cosa que sí succeeix en altres països del nostre entorn: “Per això, quan s’ajunten, sorgeixen dificultats, perquè s’estableix una relació interessada. I en l’interès sempre hi ha biaix”, explica. Davant d’això, considera que tot depèn de que “qui les patrocina sigui part de la solució o part del problema: si ets part de la solució, pot funcionar; si ets part del problema, és més complicat”.
Carlos Pérez, graduat en Enginyeria Aeropespacial per la UPM i actual investigador en energies renovables, sosté que darrere de molts d’aquests casos hi ha “connexions personals” i interessos dels propis catedràtics i alts càrrecs que provocarien que la universitat fos més permissiva: “La directora de l’escola Tècnica Superior d’Enginyeria Aeronàutica de la UPM, Cristina Banya, és la directora de la Càtedra Airbus, i Airbus es beneficia tenint una aula en una escola que està massificada i on poden organitzar cursos”. Per UniversidadxClima, “les càtedres universitàries s’han convertit en empreses dels professors”. Des del col·lectiu creuen que no és possible ser “completament independent” participant d’aquest tipus de projectes d’investigació finançats per grans empreses amb importants interessos en aquests àmbits d’estudi: “Poden semblar independents però al final es converteixen en instruments de l’emblanquiment i de neteja d’aquestes companyies contaminants“.
Explica el professor d’Economia a la Complutense Mario Sánchez-Herrero que, “sense posar en risc el teu propi prestigi científic, es pot incidir amb més o menys intensitat” en valoracions que qüestionin el model de negoci de l’empresa que paga la càtedra: “tots els que hem fet recerca o hem fet articles científics, podem ser més durs o menys durs en determinades afirmacions. Depenent del to que utilitzes, pots tensar la teva relació amb el teu finançador o no fer-ho”, explica.
No obstant això, Sánchez-Herrero no creu que la publicació de conclusions properes als postulats empresarials impliqui que els investigadors siguin “estructuralment corruptes”: “Aquestes persones de l’establishment és possible que estiguin ideològicament posicionades cap a la multinacional. Es barreja la ideologia amb la investigació i, per exemple, poden pensar que són les multinacionals que han de capitanejar la transició ecològica en lloc de la societat civil. No és que ho diguin perquè els paguin, és que ho pensen”, emfatitza.
Catalunya Plural, 2024 
