La Guerra Civil Espanyola continua essent una pàgina fosca de la nostra història que encara ara molts pretenen mig amagar i oblidar. Molts miren cap a un altre costat. Molesta, angunieja, neguiteja. Tots sabem que una guerra civil a l’interior d’un país és la pitjor de totes les guerres possibles: fractura les famílies, divideix i esgavella la convivència d’un poble o ciutat, fa aparèixer les més baixes passions de la condició humana i el dolor i l’odi que engendra resten en la memòria de generacions i generacions. Han passat vuitanta-un anys des del final de la guerra i encara ara és un tema tabú per a moltes famílies i pobles, perquè el seu record representa una memòria incòmoda que intenta bandejar-se a través de l’oblit i de passar pàgina practicant, senzillament, la desmemòria.
La guerra civil va representar, de fet, l’enfrontament armat, provocat per l’intent de cop d’estat d’un grup de militars encapçalats pel general Franco en contra de la legalitat constitucional de la República, entre les dues Espanyes que ja s’havien enfrontat en diferents ocasions al llarg del segle XIX.
L’una representava l’Espanya més tradicionalista, que volia mantenir l’antic ordre social entorn de l’Església i la monarquia, que pretenia conservar els privilegis de sectors socials i econòmics lligats a l’antiga noblesa, terratinents i l’alta burgesia, que estava atemorida per l’amenaça comunista que començà amb la Revolució d’Octubre de 1917 a Rússia, i que compartia una visió d’una Espanya homogènia i unitària al voltant dels valors del nacionalisme espanyol de matriu castellana.
L’altra Espanya, molt dividida i fragmentada, volia abraçar-se als valors de la modernitat política, cultural i social, entenia que la sobirania es trobava en mans dels ciutadans i no en el rei, pretenia la separació entre l’Església i l’Estat. Va promoure la recuperació de l’autogovern a Catalunya i al País Basc tot entenent una Espanya més plural i volia una distribució més justa de la riquesa social que generava l’economia del país. Aquesta Espanya —un dels països més pobres de l’Europa Occidental— havia impulsat una de les constitucions més avançades d’Europa, amb un règim republicà que, però, no va ser capaç de gestionar els conflictes ideològics, econòmics i polítics pels quals Espanya travessava. Recorda, en certa manera, la incapacitat de la República de Weimar en gestionar la crisi de l’Alemanya en el període d’entre les dues grans guerres europees.
Algunes vegades a Catalunya s’ha caigut en la temptació d’afirmar que aquí tots els catalans es van mantenir al costat de la legalitat republicana donant, a més, suport a la Generalitat. D’aquesta asserció es voldria induir a creure que la gran majoria de catalans —per no dir tots— van posicionar-se en contra de l’intent de cop d’estat. De la mateixa manera, pocs recorden que polítics catalans —i catalanistes— van exiliar-se, com ho va fer el mateix Cambó, a l’inici de la guerra civil.
D’altra banda, pocs recorden les Patrulles de Control, el Comitè de Milícies Antifeixistes, que durant el primer any de guerra van controlar el país practicant assassinats sistemàtics —en especial de sacerdots i religiosos, però també a possibles simpatitzants del cop d’estat— i col·lectivitzant empreses, propietats i terres als pagesos. També es recorda poc la incapacitat de la Generalitat, amb Companys i Tarradellas al capdavant, per a gestionar aquella etapa tan i tan convulsa.
Per això, el llibre de Manuel Raventós, Diari de la guerra civil, pare del fundador i primer líder del PSC, Joan Raventós, és un llibre de memòries atípic i incòmode, molt incòmode. Manuel Raventós era un intel·lectual catalanista que havia estat funcionari públic de la Mancomunitat i de l’Ajuntament de Barcelona, membre d’Acció Catalana, un partit del centre catalanista.
És un llibre atípic perquè és escrit a raig, sense una revisió posterior de l’autor. Raventós mor l’any 42 i les seves memòries queden en un calaix i només ara la família ha decidit fer-les públiques. Escriure a raig, descrivint el que vivia té un gran valor documental, però probablement el patiment i desconhort viscut li fa afirmar determinades consideracions sobre polítics i situacions que tal vegada posteriorment hauria matisat. Però la força del seu punt de vista en directe, sòlid i molt ben argumentat, dóna una visió dels anys de la guerra civil que té un gran valor.
És un llibre incòmode perquè, tot i que és escrit des del catalanisme antifranquista, és molt i molt crític amb la Generalitat, amb Companys i Tarradellas al capdavant, per la seva incapacitat de mantenir l’ordre públic sotmès a les juntes de seguretat i als comitès antifeixistes que devastaren Catalunya amb la coneguda pretensió d’aprofitar els inicis de la guerra per a dur a terme una revolució social de matriu anarquista. Les dades i informacions que aporta —que no corroboren el que alguns pretenen afirmar que els catalans som un poble pacífic i endreçat— ens han de fer pensar molt, també ara. En la guerra civil, la rauxa i disbauxa d’un sector del país va fer molt mal. I aquesta és probablement la memòria més incòmoda que molts volen amagar.
Quan en una democràcia les forces de seguretat són permanentment qüestionades —com passa ara a Catalunya— fins al punt d’arribar a discutir-se’n la legitimitat, es creen les condicions de processos de violència i rauxa que no voldríem veure mai més repetits. Els pobles tenen el millor i el pitjor alhora. Les pàgines de Manuel Raventós ens mostren el pitjor.
Catalunya Plural, 2024 
