És obvi que en els darrers temps el poder judicial ha adquirit un protagonisme inusitat a la vida política del nostre país. La judicialització de la política i la politització de la justícia són dues cares d’una mateixa moneda que inquieta un sector de la ciutadania cada cop més ampli per la seva influència nociva a la salut democràtica. El judicial és un dels tres poders que els clàssics consideren fonamental en tota democràcia. Però l’hipertròfia actual d’aquest poder està limitant i condicionant en gran manera les decisions dels altres dos pilars, l’executiu i el legislatiu. Fins i tot està perjudicant la credibilitat d’altres institucions, com ara la monarquia o la universitat; erosionant el lliure exercici dels professionals dels mitjans de comunicació.
Sobretot des que va accedir a la Moncloa un govern de coalició progressista, el Tribunal Constitucional, el Suprem i l’Audiència Nacional han publicat en els darrers anys nombroses sentències i pronunciaments polèmics, que han estat analitzades amb preocupació en fòrums molt diversos. Aquí, no obstant, només parlarem de les fallades que han dictat recentment o estan a punt d’emetre tres jutjats de Madrid, Saragossa i Barcelona que afecten la professió periodística i, en conseqüència, el lliure accés de la ciutadania a la informació.
A Madrid, la jutge María Cristina Díaz ha ordenat a la publicació digital eldiario.es que reveli qui el va informar de la llista de béns que es troben al Pazo de Meirás, la propietat que la família del general Francisco Franco va ocupar durant 82 anys i la titularitat del qual es troba en litigi. La jutgessa Díaz ignora –o prefereix desconèixer– que el secret professional dels periodistes és un dret recollit a l’article 20 de la Constitució i que els periodistes tenen el deure de protegir la identitat de les seves fonts a més de garantir el dret d’informació dels ciutadans.
A Saragossa, la titular del jutjat contenciós administratiu número 4, Concepción Gimeno Gracia, ha desestimat la impugnació de la creació d’un lloc de treball fix de “tècnic de comunicació institucional-community manager” del consell de la Comarca de las Cinco Villas, al nord de la província de Saragossa. La convocatòria d’aquest lloc va ser impugnada per l’Associació i el Col·legi de Periodistes d’Aragó en considerar que no se’l podia enquadrar al “grup C1”, que només té atribuïdes tasques administratives i exigeix als candidats titulació de Batxillerat o Formació Professional de grau mitjà.
A la convocatòria, la corporació comarcal establia que les funcions de la plaça eren mantenir actualitzats els diferents continguts del web comarcal i carregar i eliminar continguts a petició dels departaments corresponents; col·laborar amb els mitjans de comunicació amb implantació al territori amb la remissió d’esdevinguts, activitats, comunicats o anuncis; redactar escrits, a petició de la presidència, el ple de la corporació o els ajuntaments integrants de la Comarca de les Cinco Villas, per a la difusió dels seus actes i activitats, així com preparar els anuncis i cartelleria si fos necessari, i efectuar totes aquelles tasques pròpies de la seva categoria i qualificació professional que se li encomanin.
Segons la jutgessa Gimeno, redactar comunicats i actualitzar el web d’una institució són “actuacions especialment mecàniques que no defineixen el Periodisme”. La Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) s’ha mostrat radicalment en contra dels arguments de la sentència i ha instat les empreses, entitats i institucions, sobretot les públiques, que tinguin en compte aquestes consideracions a l’hora de perfilar les seves plantilles i apostin per periodistes, perquè aquests facin allò que saben fer i pel que s’han format: comunicar i informar des del rigor, l’honestedat i la professionalitat. “El periodisme requereix coneixements, fonts i agenda. Els i les periodistes es formen durant anys per exercir la seva feina. El periodisme no és una tasca mecànica”, afirma la FAPE.
Està entre les funcions d’una jutgessa contenciosa administrativa establir qui és periodista i qui no ho és? Si en lloc de denominar-lo ‘tècnic de comunicació institucional-community manager’ se’n digués ‘redactor membre d’un gabinet de premsa o comunicació’ mereixeria una categoria professional superior i, per tant, més remuneració salarial? Quants periodistes graduats o llicenciats es dediquen actualment a exercir de ‘community manager’ a Espanya? Quants reben un sou més proper a la de tècnic C1 que al de graduat universitari? Són algunes de les moltes preguntes que es podrien formular en un debat sobre les noves tasques dels periodistes davant la interminable transició digital dels mitjans informatius i els gabinets de comunicació.
El ‘cas Albert Garcia’
Tercer i darrer cas judicial. A Barcelona, un fotoperiodista, Albert Garcia, està esperant la sentència del judici a què va ser sotmès després de ser acusat per la policia d’haver agredit un agent i desobeir l’autoritat durant una de les manifestacions que van tenir lloc l’octubre del 2019 en protesta per la condemna del Suprem als líders del procés independentista. Inicialment, la fiscalia va ratificar la versió policial i va atribuir a Albert Garcia dos delictes d’atemptat a agents de l’autoritat i un delicte lleu de lesions, pels quals va demanar 18 mesos de presó, una multa de 40 dies i una indemnització. Tot i això, dies després, en les seves conclusions definitives, el ministeri públic va reduir les penes a causa de la inconsistència de les proves aportades per la policia i va retirar la petició de presó, va rebaixar la multa a gairebé la quarta part si bé va mantenir la imputació del delicte de resistència i lesions lleus. La defensa de Garcia va al·legar que “capturar una imatge no és delicte ni donar informació als ciutadans és delicte”. Nombrosos col·lectius professionals, consells de redacció i comitès d’empresa de mitjans de comunicació van manifestar la seva solidaritat amb Garcia, van protestar contra la persecució creixent dels cossos policials cap a la feina dels informadors i van exigir l’absolució del fotoperiodista.
Un cop es resolguin els recursos previsibles i siguin fermes les sentències sobre aquests tres casos, marcaran el nivell de la llibertat d’informació en aquest país. La primera, perquè posa en qüestió ni més ni menys que un precepte constitucional, el del dret al secret professional dels periodistes i que alguns estaments estan interessats a defugir. La segona, perquè abona l’estratègia de no poques empreses i institucions, destinada a precaritzar l’ofici periodístic minusvalorant-ne les funcions i, per tant, jibaritzar les remuneracions. I la tercera, perquè si es converteix en una sentència condemnatòria, suposarà un recolzament a l’arbitrarietat policial a la repressió dels periodistes durant les manifestacions que desemboquin en actes violents. Com en qualsevol conflicte, un dels bàndols enfrontats, quan no tots dos, prefereixen que no hi hagi testimonis incòmodes. Les traves policials a les tasques informatives han augmentat tant a Espanya i altres països de la Unió Europea en els darrers mesos que fins i tot la Comissió ha recomanat als Estats membres que “garanteixin la seguretat en les protestes ciutadanes i impulsin sistemes de recerca i enjudiciament efectius i imparcials”.
No pocs analistes han expressat el seu desassossec per aquest insòlit augment del protagonisme dels jutges i les seves decisions a la vida política espanyola. Alguns comentaristes d’esquerres han trobat fins i tot un paral·lelisme entre aquest fenomen i l’auge l’emergència de l’extrema dreta. Afegeixen que els jutges més reaccionaris –en un col·lectiu professional ja de per si mateix de tradició conservadora– actuen ara amb menys complexos que els seus antecessors durant la Transició. Algunes actuacions, conclouen aquests experts, ajuden que el sistema democràtic estigui seriosament amenaçat a Espanya. Potser és una exageració. Però les tres decisions judicials que hem esmentat relatives a la llibertat d’informació i la consideració laboral dels periodistes tenen una estreta relació amb l’exagerat protagonisme que els jutges estan adquirint en altres àmbits de la vida política i social.
És indubtable que sense justícia no hi ha democràcia, però sense el respecte a tots els valors democràtics tampoc no hi ha justícia. I això semblen oblidar-ho alguns membres de la magistratura, partidaris cada cop menys secrets de la implantació fàctica d’un totpoderós “govern dels jutges”.
Catalunya Plural, 2024 
