Si haguéssim de definir aquesta entrada de curs estirant un fil d’internet, aquest no podria ser cap altre: l’Emily, una noia jove, alta i prima, vestida tota ella d’athleisure, entra a la teva pantalla per fer-se el dinar. L’escenari és una cuina gran, lluminosa i neta com les de l’Ikea. De dins d’un tupper de vidre, l’Emily en treu un tros de salmó, segurament fet el dia anterior, i procedeix a triturar-lo curosament amb una forquilla. Per fer-ho s’arramba cap al marbre de la cuina com si volgués ensumar l’acció, quedant totalment doblegada per mirar-se plat, salmó i forquilla amb un goig que dubto que jo pugui sentir mai pel contingut d’un tupper, per molt que sigui de vidre. Un cop té tot el peix esmicolat el tapa amb un coixí d’arròs, i, mentre et preguntes com és que no pots apartar la mirada d’una escena que tu mateix has viscut mil cops, intentar fer presentables unes sobres pel dinar, amaneix arròs i salmó amb maionesa, siracha i salsa de soja, barrejant-ho amb força mentre altre cop s’ho mira tot de massa a prop. Finalment se’ns presenta ja asseguda per començar a menjar, rient mentre mastega i mirant-nos fixament. Quina gana, tu.
Aquest vídeo de menys d’un minut, actualment té 6,2 milions de reproduccions. L’autora és l’Emily Mariko, que té més de 5 milions de seguidors a Tiktok, i basa tot el seu contingut en aquest mateix concepte: vídeos d’ella fent coses que tots fem en el nostre dia a dia, de reconvertir les sobres del dia anterior a ordenar la nevera. Ho fa sense música i sovint sense parlar. No són vídeos didàctics; no ens ensenyen receptes especials, i tampoc beuen d’aquella mena de voyeurisme que incita l’influencer amb personalitat. Allò d’imaginar que la noia de la pantalla és la nostra amiga, saps? I és que el contingut d’Emily Mariko representa una altra forma d’entendre l’internet, cada cop més dominant entre els més joves. Si el sistema d’influencers dels 2010s va triomfar gràcies a la revolució que suposava en la nostra socialització, on destacaven les persones que més fàcilment podien escenificar una amistat amb l’espectador, avui anem cada cop més cap a l’influencer de contingut aspiracional.
El protagonista d’aquest contingut és un personatge completament neutre, un paper en blanc que fa encara més accessible la idea de triomf capitalista que et diu que, efectivament, podries ser tu. O no? Si mires la secció de comentaris del vídeo de l’Emily de seguida hi veuràs algú dient que “la meva salut mental mai em deixarà tenir aquesta cuina” o “veig l’interior de la seva nevera i ploro en pobre”, entre moltes altres coses. Hi ha una dita a internet que declara que, si quelcom existeix, se n’ha fet pornografia. I és que més enllà del significat sexual, és veritat que sovint interactuem amb internet de la mateixa manera que ho faríem amb el porno. Vivim a través del punt de vista de desconeguts d’arreu del món per cobrir qualsevol necessitat emocional que sentim en aquell moment concret. Tenim els mukbangs, vídeos de gent que engoleix grans quantitats de menjar en 4k per posar-nos les nits que anem a dormir havent sopat arròs amb tonyina, i tenim els “house tours”, per veure després d’una tarda més arrossegant-nos per Idealista; fins i tot hi ha un corrent de vídeos de neteja profunda de lavabos per quan voldries fregar-te el cervell amb Sanytol!
Però no és casualitat que l’Emily Mariko i el seu contingut neutre, net i de tons clars ens agradi tant: en moments de crisi, l’estètica imperant és l’austeritat disfressada d’elegància, segurament per fer-nos creure que ho passem tots igual de malament. Aquest retorn a la simplicitat i a la cerca d’un estil “net”, bé podria ser la reacció a una dècada d’exageració, highlighter, pestanyes postisses i influencers cridaneres que vam viure als 2010s, però hi ha un fet que ho contradiu: especialment durant la pandèmia hem vist triomfar paral·lelament a internet corrents basades en el maximalisme, el preciosisme i recarregament decoratiu, els colors que xoquen i els estils que no ens quadren. “Cottagecore”, “Y2K”, “McBling”, “Fairycore” o “Bimbo goth” són només alguns dels fenòmens que hem viscut en els últims dos anys, i són tendències que tenen seguiment específicament en els cercles LGTBI de les xarxes, que n’han fet bandera i identitat. No m’estranyaria gens que el retorn al minimalisme del benestar sigui més aviat la reacció dels espais conservadors, més que no pas un canvi de tendència cíclic. Perquè en el concepte de “bellesa natural” sempre hi haurà una trampa, i és que es basa en un impossible, l’impossible del talent i el mèrit dins el capitalisme. Se’ns demana que perseguim un ideal, sigui un nas perfecte o un currículum espectacular, allà on raurà tot el nostre valor, però que ni pensem a moure’ns per arribar-hi, perquè això seria artificial, poc elegant i, per tant, una mentida. La bellesa natural i discreta ens diu que qui té valor, l’hauria de tenir sense fer pràcticament res, ja sigui gràcies a la genètica d’unes faccions que casualment ara estan de moda o a la ruleta de naixement, que per sort li ha assegurat una herència per comprar-les discretament.
Catalunya Plural, 2024 
